El voraviu

El fiscal s’adreça a l’acusat. “És cert que la tarda dels fets, mentre treballaven a la foneria, vostè va proferir una lletania d’insults irreproduïbles contra el denunciant, la mare del denunciant i la totalitat de la família del denunciant?” Més que parsimoniós en la dicció i en els moviments, es diria que fins i tot visiblement perjudicat en el seu aparell motriu, l’acusat contesta al fiscal. “De cap de les maneres, senyor. No sé ni com poden pensar una cosa així de mi, i encara menys en aquelles circumstàncies. Precisament recordo, com si fos ara, el que vaig dir i em ressona la veu melosa amb què ho vaig fer: «Mare de Déu, Toni. Para, amén, si us plau, que m’estàs vessant tot el ferro fos per l’esquena i et ben asseguro que és una sensació molt desagradable!” L’acudit és molt vell i no deixa de ser una versió d’aquell d’en Gila. “Per favor! Deixi d’apunyalar-lo!” I ben ensangonat dels esquitxos de la víctima, l’agressor contesta. “Quan ell deixi de dir-me assassí!” A partir d’ara l’acompanyarem d’una tercera versió creada per Sánchez, Redondo, Iceta i cia. “No negociarem res. No hi ha res a parlar ni a mercadejar. Sempre s’ha fet per cortesia parlamentària i ara també s’ha de fer per cortesia parlamentària. Han d’acceptar Iceta com a senador en representació del Parlament. Cortesia parlamentària.”

Alfredo Pérez Rubalcaba va dir en vida que aquest país enterra bé (parlava d’Espanya, és clar, però en això ens assemblem força). “Sabem enterrar la nostra gent, no tractar-los en vida amb respecte, però sí enterrar-los adequadament”, és la frase textual que va pronunciar. Curiosament, la majoria de necrològiques de la majoria de mitjans l’han recollit. No és casual. És una incitació a les segones lectures i a la recerca dels eufemismes utilitzats amb profusió per “enterrar-lo bé”, com tocava. “Enterrar bé” –allò que l’àvia Neus en deia “quan fou mort el combregaren”– és un art. Una tècnica, si voleu. Un ofici. Té riscos, sobretot si et passes. Cada dissabte, els periodistes Malcom Otero i Santi Giménez ho posen en evidència als “Il·lustres execrables” del Via lliure de RAC1, en què mostren la part fosca dels personatges més idolatrats de la història de la humanitat. El comiat del polític socialista no donarà per a tant, però les seves maquinacions en diversos moments clau de la història d’aquest estat encara generaran molta paraula i molta tinta. Com és que els reis emèrits estan tan agraïts a algú que no ha estat un primera espasa? Com és que el partit té tan divinitzat algú que quan va anar a les urnes de cap de cartell va ser severament castigat i que tenia l’animadversió que tenia pel secretari general?

Avui entra en funcionament el registre horari obligatori a totes les empreses sense excepció i per a tots els treballadors sense excepció. És una més de les ocurrències socialistes del govern de la moció de censura a Rajoy. Res previst. Res estudiat. Res reglamentat. Per què preveure? Per què estudiar? Per què reglamentar? No s’ha arribat a la Lluna? No s’han clonat vertebrats mamífers? Bé deuen poder les empreses espanyoles portar un registre horari! I tira que te’n vas! Han tingut una gran idea i han tirat milles perquè asseguren que afloraran les hores extres encobertes que els diabòlics empresaris obliguen a fer als seus esclaus sense cobrar, i afloraran també els contractes a temps parcial que encobreixen jornades completes de sol a sol. Tal com s’ha fet no tindran cap dels beneficis esperats, però ja és aquí. Fa anys portava la corresponsalia a Girona d’un diari de Madrid amb delegació a Barcelona. Un matí, en tornar d’esmorzar tenia un missatge del cap de secció al contestador. “Vall, com a molt tard a les tres vull deu línies del temporal de neu a Girona.” Fotia un sol que estavellava les pedres, però l’home del temps havia anunciat “temporal de neu a tota la Península”. És el mateix. Tots a fitxar. Encara que facis teletreball, viatgis per tot el món o siguis jugador professional de futbol.

El PSOE, encara que no ho digui tan clar, té la mateixa voluntat i objectiu respecte al pensament independentista que el PP, Cs i Vox: anorrear-lo. Per això passen els dies i Pedro Sánchez ni els crida a converses, ni els vol a la mesa del Congrés i els munta el pollastre Iceta en plena campanya electoral. Cada dia es veurà més clar, i el mandat de quatre anys que encetem ens ho demostrarà. Ai dels ingenus que pensen que amb el PSOE serà diferent! Els mètodes poden ser més sibil·lins, però els objectius són els mateixos. Si el verb anorrear no us sembla ajustat, trieu-ne un dels seixanta-dos que ens brinda el diccionari, perquè va d’això: abatre, afeblir, anihilar, aniquilar, anorrear, anul·lar, arrasar, arruïnar, assolar, aterrar, capolar, consumir, crebantar, cremar, debilitar, deformar, demolir, derrocar, derrotar, derruir, desarmar, desballestar, descompondre, desconfir, desencaixar, desenquadernar, desfer, desmanegar, desmantellar, desmuntar, destrossar, destruir, devastar, diluir, dissipar, dissoldre, dividir, eliminar, enderrocar, enfonsar, ensorrar, esclafar, esmicolar, espatllar, esgavellar, estavellar, extirpar, fondre, frustrar, gastar, guanyar, liquidar, malmetre, matar, partir, polvoritzar, rompre, separar, suprimir, trencar, trossejar, vèncer.

A l’ABC al·lucinen mandarines amb les candidatures que es presenten a Girona i hi dediquen, tot esverats, el gran títol de la plana 2 i una plana interior del diari d’avui. S’indignen perquè milers de votants de Cs, PP i PSC a les generals no podran votar aquests partits perquè no han fet llista als seus pobles. De fet, dels 221 municipis gironins, n’hi ha 78 on no hi ha cap candidatura d’allò que ells han anomenat “llistes constitucionalistes” i, per tant, (criden esverats!) el vot constitucionalista de les generals s’esfumarà. Això no és nou, però a ells se’ls en fot. Ha estat així des de sempre, i en algunes convocatòries amb més intensitat, però ara, en la seva diarrea mental, fan un pas més enllà dels fets objectius i afirmen que és la pressió separatista la que impedeix als constitucionalistes presentar llistes, i això els permet treure la gran conclusió que buscaven. Girona està davant d’una anomalia democràtica. També els meravella que en 31 poblacions no hi hagi eleccions perquè s’hi ha presentat una sola llista i que, per tant, ja hi hagi decidits 16 alcaldes de JuntsxCat, 14 d’ERC i 1 de la Cup. De fet, els constitucionalistes (que en diuen ells) han fet 18 llistes menys que el 2015 (de 192 a 174). Són llistes fantasmes que per vergonya comencen a rebaixar. Sobre l’anomalia democràtica de les llistes fantasmes, no piulen.

Continua el metafòric bombardeig sobre Barcelona. Ara és la fiscalia la que demana al jutjat número 13 que també processi per organització criminal els encausats del procés, entre ells la cúpula de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Organització criminal, tu! Vet aquí la manera que han trobat de, també, poder demanar presons llargues a la segona fila del govern. Aconseguiran que tot aquest rebregament impune de les lleis acabi fent basarda. Com en fan els comptes auditats de la societat, corresponents a l’any 2018, i que ja es poden consultar al web de la transparència de la Corporació. El misteri de la Santíssima Trinitat continua persistint. Com més líder és TV3 i més li puja l’audiència, més li cauen els ingressos comercials (el 2018 ja no ha arribat als 60 milions). I per més que la Generalitat augmenta l’aportació (entre tot plegat aquest 2018 s’acosta als 260 milions), encara n’hi haurà d’afegir 13 més perquè són els que s’han perdut segons el compte d’explotació. Això sí: els 2.274 treballadors (100 menys que el 2014) han tingut un cost mitjà de 77.284 euros (11.000 euros més que el 2014). I això no inclou el cost d’una part de l’star system, que no és plantilla i que treballa amb productores pròpies que també es guanyen bé la vida. Qui pot tenir, avui, aquesta mitjana salarial en el món privat?

Els partits independentistes s’han mirat tots tres de reüll durant la setmana i al final han mantingut el tipus i no han votat Iceta, que, de moment, no serà president del Senat. Teatre del bo, que diria Mourinho. Hem tornat a veure els tres grups indepes de bracet. Uns per naps i els altres per cols. Els de més cap aquí per un all i els de més enllà per una ceba. Iceta, però, s’ha d’esperar i demanar empara al Constitucional. Arriba un moment que per no saber no sabem si Montilla volia dimitir, però tampoc importa vist el despropòsit. Persisteixen totes les preguntes que em feia dimecres de la setmana passada. S’han posat en aquest jardí perquè sí? És un missatge de diàleg i entesa i una picada d’ullet? Una concessió als independentistes línia “apaciguamiento” com diu Casado? Una altra improvisació o una altra provocació? És molt lleig que amb el cadàver de cos present surtin experts constitucionalistes de la tribu (Urias i Pérez Royo) a dir que no es podia votar que no, que era un tràmit i que com a molt s’havien d’abstenir. Rufián ja ha estat a l’altura de matar el pare. Ho veu “una jugada” d’Ivan Redondo per entretenir la campanya i diu que ara aniran a negociar per la mesa i la investidura. “No condiciona res; partit a partit”, ha resumit. Ni ens collonen, ni ens fan l’amor, ni tot el contrari.