Iceta, el fouché català
Entre els llibres de capçalera dels politòlegs hi ha Fouché, retrat d’un home polític, biografia escrita per Stefan Zweig sobre una figura secundària dels temps de la Revolució Francesa, de personalitat pragmàtica i habilitat prodigiosa per moure’s entre els engranatges del poder i sobreviure a propis i estranys amb el cap sobre les espatlles. Fouché, el primer gran home d’estat contemporani. Fred, calculador, insensible, abnegat. El comú dels lectors d’aquest llibre admirem la potència narrativa de l’autor. En el món de la política, molts n’adoren el protagonista.
Des d’aquest punt de vista, el millor polític nostrat és Miquel Iceta. Astut, servicial i alhora esmunyedís, orador brillant, afable i implacable, ha sobreviscut a tots els seus enterradors durant dècades surant pels corrents procel·losos de la realitat, movent braços i cames amb gràcia discutible però eficàcia envejable. No sempre hi guanya, però sempre és amb els que guanyen. Perdent la votació al Senat no hi ha guanyat, és cert, però ha guanyat. La jugada era fer passar els independentistes per immobilistes quan, en realitat, el que no ha mogut ni un dit, excepte per aprovar el 155, és el PSC.
Els admiradors del deep state estan consternats. Tanmateix, mentre la política es divideixi entre els que admiren Fouché i els que el detesten, és preferible estar de la banda dels segons, per més que això sigui pecar d’ingenuïtat, perquè, de fouchetians, tampoc en falten sota la capa del sol independentista. Però val més pensar que s’ha imposat una certa noblesa d’esperit davant la temptació d’abonar qui tracta enemics polítics com criminals. Ara que han caçat Josu Ternera que el posin de costat amb els presos polítics i exiliats i decideixin si és just tractar igual o pitjor qui utilitza urnes que qui utilitza armes. Mentre l’Estat equipari demòcrates i terroristes és obligació ètica vetar tots els Iceta. En molts països, la biografia de Fouché se subtitula no pas retrat d’un home polític, sinó el geni tenebrós. Qui es pregunti retòricament què s’hi guanya vetant Iceta, potser és un geni de l’estratègia, però desconeix els límits de la decència.
