Tribuna Republicana
No som Derry, serem Berlín
Es diu –tot i que ha estat repetidament negat– que un polític constitucionalista a Catalunya havia amenaçat de “muntar un Ulster a Catalunya”. Acceptem el desmentiment, però a fe que no és que no hi hagi qui ho hagi buscat i qui encara confia a aconseguir-ho. I, tanmateix, tinc la convicció que aquí mai no serà un Belfast o Derry: serà un Berlín. M’explico.
Vaig ser a Derry fa anys, cap al 2000. L’acord de pau era molt tendre. Impressionava veure la ciutat dividida encara per murs i tanques que separaven el que allà en deien lleialistes i republicans. També colpien els enormes murs pintats amb simbolismes explícits de confrontació. És a Derry on el 30 de gener del 1972 es van produir els fets coneguts com el Bloody Sunday, quan l’exèrcit britànic va reprimir una manifestació de 15.000 persones organitzada per l’Associació pels Drets Civils que protestava per l’empresonament d’uns sospitosos de pertànyer a l’IRA. Hi va haver tretze morts, sis dels quals menors d’edat.
No hi he tornat i no sé fins a quin punt les coses han canviat. Derry té tres quartes parts de la població catòlica, però a l’Ulster són pràcticament meitat i meitat. Penso que no cal ser molt sagaç per entendre que la divisió de fons no és per raó de les creences religioses, sinó que, al revés, aquestes han servit per canalitzar una lluita de naturalesa plenament colonial. I, en qualsevol cas, per si algú –en la intimitat– encara pensés que cal convertir Catalunya en un Ulster, li recomanaria que arribés fins al final de la història: el govern britànic va reconèixer el dret a l’autodeterminació d’Irlanda del Nord (amb John Major, el desembre del 1993); l’acord de pau de Divendres Sant va arribar amb la ministra britànica Mo Mowlam anant a negociar a la presó de Maze (amb Tony Blair, el 1998), i el mateix govern britànic va acabar assumint el 2010 –trenta-vuit anys més tard– la responsabilitat de les greus conseqüències de la seva política repressiva.
Tanmateix, i per moltíssimes raons, no m’imagino cap ciutat catalana dividida per murs i tanques. Fins i tot els que volen convertir la llengua del país en un mur, haurien de saber que una adscripció religiosa és completament diferent d’una de lingüística. Com explica la demògrafa Anna Cabré, la primera funciona com un tatuatge difícil d’esborrar, i una identificació és incompatible amb l’altra. La segona adscripció és com un maquillatge que es posa i es treu, és més fàcil d’acomodar a cada situació i, amb facilitat, es poden parlar diverses llengües: no són incompatibles. Per qüestions de llengua, per tant, podem discutir, però per molt que es vulgui atiar el conflicte, no ens matarem.
En canvi, el que sí que em sé imaginar és que el conflicte d’Espanya amb Catalunya s’acabi com va caure el mur de Berlín: de manera inesperada i sense negociacions polítiques prèvies. I, certament, sense l’acord d’una diplomàcia europea que si s’hagués hagut de pronunciar, ho hauria desaconsellat. És més, el 9 de novembre del 1989, el mur va caure per una confusió, per un descuit. Això sí, quan el context –l’esmicolament de la Unió Soviètica– ja era prou madur. Vull dir que per molt que s’escriguin i reescriguin fulls de ruta, la resolució positiva de les aspiracions independentistes de la majoria de catalans –dels que en tenen, d’aspiracions polítiques–, arribarà sense avisar. Serà un imprevist, una indiscreció o un malentès allò que desencadenarà la caiguda de les darreres resistències. I, si ha de ser així, allò que cal –i que se’m perdoni la broma– és atendre el consell evangèlic: “Vosaltres també estigueu a punt, perquè a l’hora menys pensada vindrà [la independència]”, (Lluc, 12:40).
En definitiva, el que cal és estar a punt. Estar oberts i atents a la tan precària i vulnerable realitat política. No és, com se sol dir, una qüestió de temps, perquè el temps també podria acabar enterrant les esperances. És una qüestió de disposició, de persistència, d’entrenament, de treball constant, d’observació atenta i de preparació rigorosa. Hem de muntar un Berlín.
