Guanyar el futur

Vivim temps total­ment apas­si­o­nants. En menys de vint anys, hem vis­cut una revo­lució tec­nològica que ha cap­gi­rat el món. I tot sem­bla indi­car que això no ha fet res més que començar, que el món d’aquí a deu anys s’assem­blarà poc a l’actual i que el d’aquí a vint serà espec­ta­cu­lar­ment estrany. Els can­vis, però, sem­pre han tro­bat reticències, pors, excu­ses... Això ja ho vam viure amb la intro­ducció de la impremta fa cinc-cents anys, cosa que avui ens sem­bla­ria absurda, però que lla­vors va cau­sar grans estralls. Com també ho vam viure durant el segle XIX, quan el lud­disme es dedi­cava a des­truir la maquinària de les fàbri­ques perquè aques­tes afec­ta­ven els llocs de tre­ball d’alguns. Aquesta temp­tació exis­teix i sem­pre exis­tirà, però és el que amb ima­gi­nació i opti­misme hau­rem de gua­nyar.

Perquè el prin­ci­pal pro­blema que hau­rem de resol­dre és aquest. Que ningú es quedi des­pen­jat de les noves tec­no­lo­gies, que la bretxa digi­tal sigui mínima i es pugui anar reso­lent, que els avenços siguin uni­ver­sals i reals per a tanta gent com sigui pos­si­ble. Com també hau­rem de refor­mar els plans de for­mació de les per­so­nes i la seva rea­dap­tació a aques­tes tec­no­lo­gies per tal de tro­bar un nou model labo­ral i social que sigui com­pa­ti­ble amb les noves situ­a­ci­ons que viu­rem d’aquí a no res, que ja estem vivint.

No hem de tenir por del futur, perquè no s’atu­rarà, i pel que és irre­me­ia­ble no cal patir, només cal saber-ho ento­mar. Perquè el que hem de saber fer és apro­fi­tar el futur, treure les coses bones de cada inno­vació que vis­quem per tal que es redu­ei­xin les exter­na­li­tats nega­ti­ves i que tot redundi en bene­fici de la gent. Viure el futur com una opor­tu­ni­tat. Viu­rem can­vis mate­ri­als, físics i psi­cològics. No obli­dem que Bar­ce­lona i Cata­lu­nya tenen prou talent, base i desen­vo­lu­pa­ment per crear un nou model que sigui admi­rat i copiat arreu. Seran temps interes­sants i apas­si­o­nants per a la nos­tra gene­ració, que és la que haurà de ges­ti­o­nar tot això i gua­nyar-se el futur.