El voraviu

Catalunya anirà molt mudada (això creuen, volen fer veure i pretenen que creiem) perquè posen a presidir Congrés i Senat dos federalistes d’esquerres catalans. Reacció ràpida al cas Iceta. Pantomima pura. Parodia. Caricatura. Mascarada. Disseny de campanya per seduir Catalunya com indica la Botín i patrocina tot l’Ibex 35. Com la recepció de l’Aquarius. Com l’exhumació de Franco. Com el canvi de nom de l’aeroport. Com anunciar la presidència del Senat per a algú que no és ni senador. La victòria del 28 i les enquestes per al 26 han estarrufat Ivan Redondo, Sánchez i companyia, i veurem la política espanyola convertida en un reality de laboratori. Preparem-nos per a la vergonya aliena que els diputats independentistes provocaran si continuen pensant que hi ha res a parlar i a negociar més enllà de les pantomimes. “Pouen aigua amb un cistell”, que diria l’àvia Neus. Els hi han tornat a deixar clar amb la composició de la mesa. Ja és tancada, ja han enunciat tots els noms i a ERC (i els seus quinze diputats) encara és hora que li diguin ni ase ni bèstia. Ja se’l trobarà Rufián “el partit a partit”. El TC els esquilarà pel vot negatiu a Iceta, i Batet i Cruz seran tot el dia aquí per evitar que Torra presideixi solet actes i cerimònies. Aigua, va! Alguns pensen que han parat una ballesta. Ni això. Reality.

Aquest negoci que es diu Espanya, en l’accionariat del qual estem obligats a participar per un gran i democràtic acord que es va fer el 1978, ha perdut en el darrer any 38.063 milions d’euros que s’afegeixen als que ja duia acumulats i que sumen en total 1,2 bilions d’euros. És a dir que aquest mes de març del 2019, el deute públic de l’Estat espanyol ha aconseguit un nou rècord històric i és ja el mes que en fa cinquanta-nou de seguits que supera el seu propi rècord. Com feia Serguei Bubka amb el salt de perxa (ell cobrava del patrocinador per cada millora), però en bèstia. Si el mes vinent hi tornen, que hi tornaran, farà cinc anys seguits que cada mes devem més diners que els que devíem el mes anterior. I des de molt abans que sentim a dir que el volum de deute que té l’Estat espanyol no es pot aguantar. Però com que els estats no fan fallida, en el sentit literal del terme, (ni quan estan fallits) i no criden els seus socis a fer ampliacions de capital, això es converteix en el dia de la marmota.

En les eleccions municipals encara s’ha sentit algun candidat parlar d’austeritat i de la necessitat de no somiar projectes faraònics, però per la resta només contemples opcions que pugen a l’escenari amb tot el to i el posat de qui està cridat a administrar un país ric. Fa anys que no es pot aguantar, però sumem i seguim.

Les eleccions municipals seran diumenge, però alguns resultats ja es poden avançar. Resultats econòmics, en aquest cas, que després veurem si es milloren amb les paperetes que els ciutadans dipositarem a les urnes. Amb les 117 llistes fantasma (fetes amb gent de fora del municipi) que ha presentat (28 menys que el 2015), el PSC salvarà 450.903 euros. Com que en cada demarcació catalana presenten llista, a més del 50% dels municipis tindran dret a 150.301,11 euros per demarcació, tal com marca la LOREG (llei orgànica del règim electoral general) en l’article 193 b.2. Sense les llistes fantasma, el PSC s’hauria quedat sense subvenció a Girona (del 51% al 34%), a Lleida (del 53% al 28%) i a Tarragona (del 55% al 45%). En canvi, el PP, que el 2015 va cobrar subvenció per haver superat el 50% a Barcelona, Lleida i Tarragona, ara es quedarà a les fosques perquè no arriba al 50% en cap demarcació.

En les eleccions del 2015, els Populars van presentar 140 llistes fantasma i ara s’han quedat amb 22. Per poder cobrar els 601.204 euros que tocaran al PSC, ERC, i JuntsxCat, els populars haurien d’haver muntat 232 llistes fantasma més. És a dir, que n’haurien tingut més de fantasmes (254) que d’ortodoxes (220). Si no ho han fet és perquè no han pogut i si ho fan és pels calés i prou, diguin el que diguin.

En un llit de l’hospital universitari de Reims (França) hi viu prostrat l’infermer de 42 anys Vicent Lambert, símbol de la mort digna en aquell país. Fa deu anys que va quedar tetraplègic i en estat vegetatiu en un accident de cotxe. Al matí li han interromput les cures pal·liatives i, al vespre, l’han tornat a connectar. Ordres judicials diferents, a petició de distintes parts de la família. Cinc germans de Lambert i la dona creuen que s’ha d’acabar el patiment i que s’ha de tallar la vida artificial. Els pares i dos germans més creuen just el contrari. Avui era la cinquena vegada que desconnectaven. I una de les vegades la contraordre va trigar trenta dies a arribar i encara era viu. Desconnectat 30 dies i encara vivia. La polèmica sobre com hem d’abandonar aquest món reapareix quaranta dies després del cas del suïcidi assistit a Madrid de l’infermera María José Carrasco, malalta terminal d’esclerosi múltiple. El seu marit, Ángel Hernández, la va ajudar a morir i el volien imputar per violència de gènere. El ritme al qual avancen la ciència mèdica i la tecnologia fan necessària una revolució cultural sobre la concepció de la mort i les formes de morir amb dignitat. És un debat dur, llarg i complicat, però inajornable. Soc dels que pensen que per viure segons com prefereixo morir. Per egoisme propi i amor i servei als altres.

Avui fa tot just dos anys que els militants del PSOE, amb un nombre de 15.000 de diferència, van deixar Susana Díaz i la cohort de velles glòries, gerros xinesos i barons territorials a la cuneta. Des d’aquell dia (“Ara toca un PSOE unit i rumb a La Moncloa”), Sánchez és el messies, i el diari El País, el seu profeta. Avui mateix torna a exercir la seva condició, i ho deixa molt clar a portada. Tema gran. “El Congrés suspendrà els diputats secessionistes presos.” I de subtítol: “Les meses de les corts prendran la decisió després de rebre un informe dels lletrats sobre Junqueras i els altres acusats pel procés.” Un pas endavant del mestre i dos de la plebs; com els bons profetes. Una cínica benvinguda als presos que avui recollien les seves actes. Avançant-se a Abascal i els diputats de Vox que han matinat i han anat a les corts quan encara eren tancades a agafar lloc mediàtic com en el primer dia de rebaixes d’El Corte Inglés. Després han cridat i picat de peus cada vegada que un independentista ha volgut explicar el seu jurament o promesa. Quan els tocava a ells han afegit, alt i fort: “Por España”. Mirats una vegada i una altra els millors moments de la sessió, hi ha faltat algú que jurés per Snoopy. Hi havia una diputada amb vestit vermell i un diputat tibat i enclenxinat que m’han suscitat l’esperança que ho farien. Falsa alarma.

Avui, com ahir, també fa dos anys. Els fa de la conferència del president Puigdemont a Madrid (per intentar explicar un referèndum pactat) en un espai que va cedir l’Ajuntament de Manuela Carmena. Feina hi va haver a trobar un lloc on els volguessin (i eren president, vicepresident i conseller d’Exteriors del govern). És el dia que la frase que es va triar del 130è va ser: “Encara que ho intentin no podran amb tanta democràcia.” Dos anys després, ho continuen intentant i tenim la sensació que han pogut força més del que voldríem. Avui les portades de tots els diaris coincideixen amb la foto de Junqueras i Sánchez. Menys El Punt Avui, tothom fa interpretacions en el títol: “desafiament”, “esperpèntic”, “bronca”, “crispació”, “forta divisió”, “rebel·lió”, “sacsegen”. Per què posar nom a la cosa? El Punt Avui hi deixa les paraules de Junqueras. “Hem de parlar.” I ens preguntem què més hi ha darrere de l’“hem de parlar?” És l’“hem de parlar” amb què tantes vegades es preludia el final d’una parella? Parlar hem de parlar sempre, ens va en els gens, però pensem fer alguna cosa més? Alguna cosa que ens porti a un lloc diferent d’on ens ha portat el que hem fet fins ara? Temo que després dels resultats de diumenge voldran parlar menys que mai del que nosaltres volem parlar.