El voraviu

Havia agradat Batet responent a Rivera el dia de la constitució del Congrés, però, com diria l’àvia Neus, “dura poc l’alegria a casa del pobre”. I així és com en la segona resposta a Marchena ha demostrat com, de fireta, n’és ella i el Congrés que presideix, deixin la majoria en 174 o en 176. La mesa ha suspès de la condició de diputats els presos polítics que l’havien adquirit. Tornem a ser al 155 i a la curta jugada de les urnes. Els trackings devien aconsellar el despropòsit jurídic per entrar a la cita electoral amb el vent de cua. Estrenyen de tal manera els canals democràtics que aviat no hi passarà gota d’aigua. La suspensió, com ha remarcat el doctor Queralt (“proves que no són proves”) és una mesura il·legal presa al marge de qualsevol procediment legalment previst i per un òrgan incompetent. Estrenyen els canals i recargolen que recargolen la interpretació de les lleis. És el món al revés, i Collboni té la barra d’atribuir la suspensió a les “regles del joc”. Tan món al revés, que Manuel Delgado i Àngels Martínez Castells anuncien el vot per a Puigdemont i fan una crida a votar-lo. Els vells/bells comunistes són la dreta renovada? No. Voten els que més emprenyen, com diuen ells mateixos. Vot protesta per a la candidatura que des del rei fins al darrer súbdit unionista temen més que pedra seca.

Reflexionem, que és el que toca. Per demà passat hi ha programat el llançament de com a mínim un parell de torpedes més a la línia de flotació de l’entramat unionista que ha confós, rebregat i utilitzat a plaer per als seus interessos i necessitats tot l’aparell institucional sense cap consideració per a Montesquieu. Els torpedes portaran els noms de Junqueras i Puigdemont i potser els seguiran els de Comín i Ponsatí. No es desactivaran en un tres i no res. No serà de Marchena a Batet, de Batet a Marchena, anada i tornada, i tiro perquè em toca. Hi haurà el Parlament Europeu pel mig i la cosa s’enfilarà i els procediments de la democràcia espanyola no passaran (un altre cop) la prova del cotó fluix. Quan l’audiència territorial de Schleswig-Holstein va dir que no hi havia rebel·lió per enlloc i Llarena va reaccionar retirant l’euroordre, ja es van aixecar veus unionistes perquè Espanya sortís de Schengen. S’ensumen dies de ridícul per a l’Estat espanyol, inclosa l’alta judicatura. Queda, però, una recança que no la traurà ningú. Quin sidral no s’hauria organitzat amb una llista per a les europees en què hi haguessin concorregut tots els presos polítics? L’ordre era igual. Les sigles, indiferents. Era un trumfo per posar sobre la taula i jugar. Era “una arma carregada de futur”, com la poesia de Celaya. Avui és dia de reflexió.

Les enquestes d’avui (99,96% escrutat) són les bones i fiables i ens estalviaran durant uns dies la intoxicació de noves enquestes, sondejos i trackings de part. Pocs dies, però, no us penseu. D’aquí a no res, tornarem a la intoxicació sistemàtica, perquè a l’Ibex 35 i als unionistes (tots) el resultat se’ls ha tornat a engargussar (com se’ls va engargussar el 21-D i el 28-A), i voldran crear imaginaris nous (o provar-ho) més corrents que de pressa. Tant en les europees com en les municipals, l’independentisme ha crescut. La resta és propaganda. El 2014, en les darreres europees, l’independentisme va recollir 1.144.589 vots que representaven un 45,53% dels vots vàlids emesos. I avui n’ha recollit 1.720.580, que representa el 49,71%. Qualsevol que sàpiga sumar, restar, multiplicar i dividir veurà que són 575.991 vots més i un 4,18% més del total de vots vàlids emesos. El 2015, en les últimes municipals, l’independentisme va recollir 1.411.868 vots que representaven un 45,31% dels vots vàlids emesos. I avui n’ha recollit 1.605.262, que representa el 45,97%. Qualsevol que sàpiga sumar, restar, multiplicar i dividir veurà que són 193.394 vots més i un 0,66% més del total de vots vàlids emesos. El suflé no baixa. Eleccions rere eleccions, Catalunya demostra el contrari del que volen i diuen. Seguim. Però preparem-nos!

A Pedro Sánchez, en la compareixença d’ahir, la processó li anava per dins. Les forces de l’eix sumaven a Madrid (ciutat i comunitat), difuminaven el segon gran triomf socialista i creixia una forta mar de fons. El mapa d’Espanya és menys vermell del que semblava ahir, quan es pintava per partit guanyador, com es fa en les primeres hores de recompte i anàlisi. A més de Madrid (ciutat i comunitat), les forces de l’eix (la foto de la plaça Colón, el trifàsic, el pacte a l’andalusa, o com n’hi vulgueu dir) també sumen a les comunitats de Múrcia, Aragó i Castella i Lleó. I a les ciutats de Saragossa, Alacant, Màlaga, Las Palmas, Palma, Almeria, Lleó, Salamanca, Burgos, Badajoz i Palència, entre d’altres. Quan els vots passin el legítim, necessari i complex sedàs dels pactes i es formin els governs territorials i locals veurem si no tornem a estar, com deia el gran gerro xinès en perdre davant Aznar el 1996, en allò de la dolça derrota i l’amarga victòria. Garbellin com garbellin, els resultats del 26-M han embolicat més la troca del 28-A que no pas l’han desfet. Donen vida a Casado, que amb els pitjors resultats de la història del PP ha de tornar a fer la pilota a Vox i aguantar els canvis d’humor de Rivera, eterna promesa que mai arriba, mentre Iglesias va fent mutis. No ve una legislatura ni tan llarga ni tan estable. Més aviat al contrari.

Antes roja que rota. Els resultats els han disparat tots els relés de la mala llet i José Calvo Sotelo torna a ser vigent. Ara volen que Colau l’abraci i la pressió serà per fer-la parar boja. Veurem si hi ha principis i aguanta, o cedeix als calés i cava la tomba dels Comuns. L’operació és d’estat (una més) i ha tornat a mobilitzar des de Felip VI fins a Joaquín Luna. Activats com en els millors moments. Tot val. Pitjor que quan es van proposar fer veure que les empreses fugien. Neoautonomistes, civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, pontsaeris, terceresvies, moderadors i tutti quanti s’han posat les piles alcalines. Miquel Iceta (dolgut i venjatiu, o no) és qui maquina d’origen la gran operació perquè l’orquestra global la pugui fer veure a Colau com una jugada mestra. En el minut 1 enuncia als quatre vents que farà el que calgui perquè no hi hagi un govern independentista a Barcelona. “El que calgui” és molt, moltíssim. És títol per a un Bond i fins i tot per a un spaghetti western, però estan disposats a tot, no en tinc cap dubte. I no només Iceta està disposat a tot. I no només estan disposats que no hi hagi un independentista a l’alcaldia de Barcelona. Tampoc a la diputació. En cap diputació. I en cap altra alcaldia. En tots els casos faran “el que calgui”. Perquè no n’hi hagi a la presó, de moment, res.

El futbol supera la política. I al periodisme esportiu li colen més grosses que al periodisme polític. Tots els entorns feien el badoc en espera del cessament de Valverde i els apareix Rubi al Betis. A fer la mà tota l’èpica periquita del retorn a Europa dotze anys després amb entrenador de la casa. “És l’economia, estúpid”, diuen sovint en la política. En futbol, també toca. “És l’economia, estúpid.” El Betis assumeix els 900.000 euros que costa rescindir el contracte de Rubi un any abans i li pagarà 3 milionets per temporada, el triple del que cobrava. Alguna pregunta més? Mentrestant els diaris venen eufòrics que se la pelen amb la decisió d’Estrasburg (TEDH) que dona per bona la decisió del TC de suspendre el ple posterior a l’1-O. M’estava preguntant fins quan duraria la gresca i si acatarien amb aquest entusiasme totes les decisions, quan s’ha conegut la resolució de l’ONU que exigeix excarcerar els presos polítics. Ni que vingui una unitat especial de rescat del cascos blaus (si és que existeix). Els entra per una orella i els surt per l’altra. I rematen la jornada les conclusions definitives de la fiscalia. Manté acusacions i reclama duresa en el compliment de la pena. Encara hi ha qui espera un detall de la fiscalia (com a torna del vot a la moció de censura) com predicaven alguns? Memòria de peix?

Hem estat un país devot generacionalment de la idea que nord enllà tot era més net i polit, més civilitzat i més democràtic. Però sigui perquè el tal Tajani ve del sud (Itàlia) o sigui perquè la seva devoció per l’Espanya pàtria està contrastada, ve de lluny i fins i tot ha estat premiada, l’home exhibeix una potineria digna de l’espanyol més potiner. El premi Princesa d’Astúries de la Concòrdia ha quedat ben empeltat dels valors sacrosants que van engegar la reconquesta des de Covadonga. Competeix en ridícul amb Llarena, i si l’altre retirava euroordres, ell retira acreditacions acabades de donar, tal com s’havien donat tota la vida. Bauzá i Zoido que s’havien posat a lluir la seva a les xarxes, queden amb un pam de nas i tot el periodisme europeu es posa les mans al cap per tanta discrecionalitat, tanta discriminació i tanta estupidesa. Podem esperar alguna cosa d’aquesta Europa dels estats, a part d’obediència cega als desitjos dels estats potents, en aquest cas Espanya? No tant ni tan ràpid com alguns esperen, però sí. Alguns personatges i alguns episodis ho faran tan desesperant com resulten sovint les coses aquí, però aquest és el moment de mantenir el cap fred i posar-los en evidència. Com més potinegen, més arguments donen, més portes obren i mes estupefacció provoquen.