El voraviu

Primer El País i ara El Periódico. O primer Prisa i ara Prensa Ibérica, si ho preferiu. Han trencat amb la dictadura laboral de la joventut i la maduresa, que semblava instaurada, i donen joc a la tercera edat (entesa, convencionalment, com els que superen els 65). Sol Gallego Díaz és del 1951 i Joan Tapia, ara nomenat director editorial d’El Periódico, és del 1946. Importants empreses de premsa fent confiança a professionals de 68 i 73 anys per a llocs tan decisius com la direcció en el cas de Sol Gallego i la direcció editorial en el cas de Joan Tapia. L’experiència torna a ser un grau. Què està passant? Són dos casos aïllats o marcaran tendència? Quedarà limitat al sector de la premsa o serà una tendència de caràcter general? S’ha acabat allò que els llocs clau havien d’estar ocupats per gent jove que entengués les noves tecnologies? O potser és que vint-i-cinc anys després de la irrupció d’internet a l’espai comunicacional català, les noves tecnologies no són tan noves, el model de negoci digital ni hi és ni se l’espera, i recuperem el personal que es manega bé en el vell i caduc món del paper. Del consell editorial que presideix Tapia en serà secretari Rafael Jorba (Igualada, 1956). Dos preeminents socialistes federalistes, ex-director i exsubdirector de La Vanguardia, respectivament. Casualitats de la vida?

Cap portada dels quatre diaris amb edició en paper de Madrid parla de la resolució de l’ONU instant l’alliberament dels presos polítics i la reacció del govern d’Espanya de mirar cap a un altre cantó. El Periódico, tampoc. La Vanguardia, sí, però gens destacat, per cobrir l’expedient. No crec que sigui perquè trobin vergonyant la reacció de demanar que inhabilitin els experts que han instat l’alliberament dels presos polítics. Al contrari. De fet es deuen sentir orgullosos de la reacció del govern espanyol. Probablement, fins i tot, la troben tèbia i acomplexada. Per què inhabilitar-ne només dos, dels redactors de la resolució? Els cinc de la comissió i el president de l’ONU, s’han d’inhabilitar! I al tal Emmerson, el que ha presentat la demanda, també! O encara millor. Haver fet com el 1946. Aquest Pedro Sánchez és més maricomplejines que Rajoy, que diria Losantos. El 1946, l’ONU va fer una resolució en què declarava Espanya com un estat feixista i li negava, en conseqüència, l’accés a l’organització que havia demanat el govern espanyol. Per aquelles èpoques sí que hi havia governs amb els nivells de testosterona que s’han de tenir i que alguns enyoren. Es va convocar una manifestació a la plaça d’Oriente d’adhesió a Franco amb un eslògan d’entrecuix. “Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos.”

Com diria l’àvia Neus, ja podem prendre patró. De qui i d’on? Doncs d’Emilio García-Page, el president de Castella-la Manxa, que s’esplaia a gust en una entrevista a El Mundo. Diu que aquesta és la legislatura en què els independentistes han de perdre l’esperança. No s’hi posen per poc! Els socialistes van forts. És la línia Iceta. “El que calgui!” García-Page apuja el llistó. L’esperança, que fins i tot les rates saben que és l’ultim que es perd, els independentistes l’hem de perdre aquesta legislatura. No s’estan de res. I va més enllà i enuncia els mecanismes que usaran perquè la perdem, l’esperança. “O es dobleguen a Sánchez o el president serà implacable amb ells”, diu. Implacable! Què vol dir exactament implacable a les Castelles? “De tal ímpetu o intensidad que no se puede aplacar o moderar.” La fúria de Sánchez desfermada, vaja. Tota solució a la crisi catalana, pel president manxec, depèn que l’independentisme es replegui i torni a l’autonomisme. Aragonès, com qui sent ploure, des de l’Aplec del Cargol de Lleida, torna amb la cançó de l’enfadós sobre Sánchez. “Ha d’anar per feina, se li han acabat les excuses.” No en va fer prou amb la callada per resposta que li va fer ahir al Cercle d’Economia quan li havia demanat que reprenguessin les converses de Pedralbes. Santa innocència!

El president manxec està de gira. Ahir era a El Mundo i avui és a La Razón. Tampoc s’està de res i també dona claus del que ens espera. Ahir va deixar clar fins a quin punt els diputats independentistes seran un zero a l’esquerra en aquesta nova legislatura. Avui és d’una claredat meridiana amb el futur del famós eix d’esquerres i el paper que els quedarà a Unidas Podemos. És qüestió de dies i acabaran com els independentistes. Un segon zero a l’esquerra. “Sánchez està disposat a resetejar i a sorprendre amb Cs.” Clar com l’aigua. I quadra al mil·límetre amb el que han dit els de Bilderberg, que és una mena d’Ibex 35 superlatiu que té la conxorxa com a missió, visió, estratègia i tàctica. “Reunió de pastors, ovella morta”, que diria l’àvia Neus. El resetejament serà en nom de la famosa estabilitat, això sí, però serà un resetajament en tot ordre. Només queden dubtes sobre el temps que trigaran a fer-lo i les caselles que ha de córrer Cs mentrestant. No sabem tampoc quan temps trigaran les acadèmies de les llengües a acceptar el verb resetejar, però García-Page no és l’únic polític que li trobarà utilitat pràctica. Els propers dos mesos resetejarà tanta claca per poder tancar acords de govern que quan Sánchez ho faci amb Cs hauran d’inventar un altre sinònim de fer pam i pipa als electors.

Amsterdam (i tot Holanda) ha deixat de promocionar-se i no és l’únic destí turístic que pren aquesta determinació. Estan tan saturats de visitants que han decidit no gastar ni un euro més en promoció. En tenen prou. Molts d’ells pensen que en tenen massa. Digueu-me cupaire (la CUP està fent propostes de contenció per a Barcelona ciutat), però cada dia tinc més tendència a pensar que Catalunya hauria de prendre mesures perquè el turisme exterior deixi de créixer i, fins i tot, baixi. No em sembla cap animalada, el discurs de la CUP. Probablement els propers anys hi trobaran molts adeptes. Sé que és la nostra primera indústria. Sé tota la riquesa que crea. Sé tots els llocs de treball que genera. I sé tota la lletania que el sector predica per aconseguir creixements sostinguts. Però repeteixo que jo prendria mesures. Per escapçar-ne una mica la dependència. Per protegir una mica el territori. Per esmorteir una mica l’estacionalitat. Perquè créixer sense limitació és una bomba de rellotgeria. Perquè els monocultius no són recomanables i avui en moltes zones del nostre país el turisme és monocultiu. “Més no sempre és millor”, proclama ara l’NBTC (Junta de Turisme i Convencions d’Holanda). El turisme aporta a l’economia holandesa 82.000 milions d’euros i genera 761.000 llocs de treball.

“Per a la rebel·lió no calen armes, ni militars, ni estat de setge.” Tan difícil és que ho entenguem? Perquè hi hagi rebel·lió només es necessita que la fiscalia espanyola vegi rebels que es rebel·len. I n’ha vist. Molts. Calculen que milers. Milions, fins i tot, en alguna ocasió. El desembre del 2017, per exemple. Aquell dia que M. Rajoy havia cridat a les urnes per tornar la normalitat a Catalunya van els desagraïts (2.079.340 desagraïts, concretament) i es rebel·len i voten formacions amb programes independentistes. Quin anacronisme és això que per un delicte de rebel·lió es necessiten armes, militars, estats de setge, violència i altres galindaines dels segles XIX i XX! Estem en la societat de la informació, en l’internet de les coses, en el big data i en la Bíblia en vers. A ells els volem enganyar? Que no ho sabem que avui les rebel·lions es fan per xarxes socials? Van veure rebels que es rebel·laven i es van llançar en defensa de l’Estat perquè els polítics no ho feien. No eren molins de vent, no. Eren gegants. Ells ho saben bé. És clar que la defensa diu que les grandiloqüències de la fiscalia són per tapar la falta de proves. Però què han de dir, els de la defensa? Cobren, per a això. No ho reconeixeran pas mai. Però tinguem-ho clar. Per què hi hagi rebel·lió cal que la fiscalia vegi rebels que es rebel·len.

Mai m’he sentit traït, ni enganyat, ni desencisat i encara menys frustrat pel procés. Sabia el pa que s’hi donaria i mai vaig creure que tindríem muntades estructures d’estat, ni que aniríem de la llei a la llei, ni que ho faríem i ho faríem bé i altres dites no complertes que fins al 2017 ens omplien les orelles. No recrimino res a les bases (ni que no siguin prou àmplies) i molt menys als polítics (alguns d’ells han posat en risc el que jo no estic disposat a posar-hi). Els polítics no van saber dir “tranquils, que això va per llarg”. Al contrari. Alguns havien situat l’independència al 2014. Cap volia ser poruc, perquè de casa estant els alineaven com a botiflers de primer moment. Ara tampoc saben dir-nos que no hi ha res a negociar. Mendiquen a la porta de l’església una engruna als opulents. Venen temps de sequera, amics. No ens fem els milhomes. Sánchez riu de les bravates del vicepresident Aragonès el cap de setmana des de Sitges i des de Lleida. I avui, sense dilació, la vicepresidenta Calvo menysté el president Torra i la carta d’ahir. “No hi haurà reunió.” Ho hem entès bé? Ho poden dir més alt. Més clar, no. Venen mesos i anys durs. Deixem-nos d’orgues i disposem-nos a resistir. Ni hi ha ni hi haurà diàleg. Ens volen engargallar, com el blat de moro als ànecs. Ens necessiten amb el fetge gros.