1-O: o el seu o el nostre
En la interlocutòria del Tribunal Suprem dictada aquesta setmana per aturar la retirada del cadàver de Franco del Valle de los Caídos, l’alt tribunal espanyol ha fet un pas més cap al reconeixement sense manies de l’herència de la dictadura, situant el tirà com a cap d’estat des que se’n va proclamar contra la legalitat republicana el primer d’octubre del 1936, quan hi havia en ple exercici el cap d’estat legítim, Manuel Azaña.
El Suprem ha reescrit la història. Tal com va fer la Causa General durant el franquisme, considera rebels els que defensaven la legalitat i governants legítims els autors del cop d’estat. L’assumpció natural d’aquesta aberració jurídica i política confirma que el règim del 78 és un sistema polític maquillat amb la mateixa brotxa amb què es va embalsamar el cadàver de Franco.
El posicionament colpista de la justícia espanyola és intolerable, però alhora revelador. Constata que la lluita catalana actual és independentista, però sobretot democràtica. O és independentista perquè és democràtica. La contraposició de l’1-O del 2017 a l’1-O del 1936, dia de la “exaltación del caudillo a la jefatura del Estado”. Per més voltes que donem a l’anomenat cas, conflicte o problema català, la qüestió no radica tant en la confrontació nacional com en la de cultures polítiques. La distància entre Espanya i Catalunya és la distància que hi ha entre considerar Franco un cap d’estat o un dictador. O, dit d’una altra manera, entre considerar la democràcia com una opció política o com l’única opció possible.
És cert que no es pot generalitzar, perquè hi ha milers d’espanyols antifranquistes i a casa nostra també trobaríem algun nostàlgic del del Ferrrol, però no és menys veritat que hi ha un consens sociològic català força sòlid a l’hora de situar el dictador a l’altra banda de totes les línies vermelles. En la societat espanyola, en canvi, el generalíssim és aquell avi de record incòmode, però al capdavall de la família. Podem donar-hi les voltes conjunturals que vulguem, però tots els nostres mals estan arrelats en aquesta diferència estructural profunda i, em temo, insalvable.
