La por com a mètode

La por­tada que avui publi­quem està basada en una neces­si­tat impe­ra­tiva, no pas en cap cer­tesa. Tots sabem que els herois repu­bli­cans que han estat jut­jats a Madrid seran vícti­mes d’un càstig exem­plar dedi­cat prin­ci­pal­ment a ells, que són qui en pati­ran les con­seqüències direc­tes, però també als dos mili­ons i escaig d’inde­pen­den­tis­tes a qui es pretén aco­llo­nir amb la duresa de la reso­lució. Tot ha estat orques­trat per mos­trar que l’Estat és capaç de l’atro­ci­tat de tan­car durant anys i panys polítics inno­cents per repri­mir les ganes d’imi­tar-los. Mireu què us pot pas­sar. Mireu què us pot pas­sar, no: mireu què us pas­sarà.

Tenen part de raó, els poders de l’Estat. Pro­ba­ble­ment aquesta extrema violència judi­cial ate­mo­rirà més d’un i més de mil inde­pen­den­tis­tes. Però serà un efecte pas­sat­ger. Perquè una cosa és dei­xar de ser inde­pen­den­tista i l’altra tor­nar a sen­tir-se ciu­tadà espa­nyol. L’Estat té el poder a Cata­lu­nya, però ha per­dut l’auto­ri­tat i la capa­ci­tat de recu­pe­rar-la. A Cata­lu­nya, Espa­nya només és capaç de fer-hi por. No és pas una arma menor. En un país on la mei­tat de la població pre­fe­reix viure pit­jor que dei­xar de ser espa­nyola, cos­tarà molt com­ba­tre raci­o­nal­ment la capa­ci­tat de mani­pu­lació emo­ci­o­nal de l’imperi de l’Ibex 35.

De moment, però, hi ha més de dos mili­ons de per­so­nes que difícil­ment tor­na­ran a sen­tir-se d’un estat que els va a la con­tra. Alguns, tem­po­ral­ment pot­ser seran inde­pen­den­tis­tes pas­sius perquè estan can­sats, ate­mo­rits o una bar­reja de les dues coses. Però en l’última dècada ha que­dat clar no només que Espa­nya no té cap pro­jecte per a Cata­lu­nya, això molts ja ho sabíem, sinó que ni el té ni el tindrà mai, perquè qui gosi plan­te­jar-lo serà devo­rat pels que viuen de l’anti­ca­ta­la­nisme, que són pràcti­ca­ment tots. Un poder que només es pot impo­sar amenaçant i exci­tant les bai­xes pas­si­ons és perillós a curt ter­mini, però fra­cas­sat a la llarga. El dia que s’aca­bava el judici al Suprem, el rei Felip salu­dava les mul­ti­tuds en una tro­nada cursa de braus a Madrid, com un empe­ra­dor de ter­cera en plena decadència de l’imperi.