La por com a mètode
La portada que avui publiquem està basada en una necessitat imperativa, no pas en cap certesa. Tots sabem que els herois republicans que han estat jutjats a Madrid seran víctimes d’un càstig exemplar dedicat principalment a ells, que són qui en patiran les conseqüències directes, però també als dos milions i escaig d’independentistes a qui es pretén acollonir amb la duresa de la resolució. Tot ha estat orquestrat per mostrar que l’Estat és capaç de l’atrocitat de tancar durant anys i panys polítics innocents per reprimir les ganes d’imitar-los. Mireu què us pot passar. Mireu què us pot passar, no: mireu què us passarà.
Tenen part de raó, els poders de l’Estat. Probablement aquesta extrema violència judicial atemorirà més d’un i més de mil independentistes. Però serà un efecte passatger. Perquè una cosa és deixar de ser independentista i l’altra tornar a sentir-se ciutadà espanyol. L’Estat té el poder a Catalunya, però ha perdut l’autoritat i la capacitat de recuperar-la. A Catalunya, Espanya només és capaç de fer-hi por. No és pas una arma menor. En un país on la meitat de la població prefereix viure pitjor que deixar de ser espanyola, costarà molt combatre racionalment la capacitat de manipulació emocional de l’imperi de l’Ibex 35.
De moment, però, hi ha més de dos milions de persones que difícilment tornaran a sentir-se d’un estat que els va a la contra. Alguns, temporalment potser seran independentistes passius perquè estan cansats, atemorits o una barreja de les dues coses. Però en l’última dècada ha quedat clar no només que Espanya no té cap projecte per a Catalunya, això molts ja ho sabíem, sinó que ni el té ni el tindrà mai, perquè qui gosi plantejar-lo serà devorat pels que viuen de l’anticatalanisme, que són pràcticament tots. Un poder que només es pot imposar amenaçant i excitant les baixes passions és perillós a curt termini, però fracassat a la llarga. El dia que s’acabava el judici al Suprem, el rei Felip saludava les multituds en una tronada cursa de braus a Madrid, com un emperador de tercera en plena decadència de l’imperi.
