El voraviu

La setmana passada vaig estar a punt de publicar una reflexió sobre el que en deia “homes i dones bons del TC”. Pensava que tal com estan les coses a la cúpula judicial s’havia de tenir molt de coratge per fer el vot particular que feien Fernando Valdés, Juan Antonio Xiol Ríos i Maria Luisa Balaguer sobre la resolució del recurs de Jordi Sànchez contra una sanció que li havia imposat el jutjat de vigilància penitenciària, que el va deixar un mes sense passejades per la presó per haver gravat un missatge per a la campanya del 21-D. La resolució no es pronunciava. Al·legava que el recurs havia entrat fora de termini. Els tres magistrats criticaven sense embuts els companys per eludir jurisprudència del TC per tal de no donar la raó a Sànchez (que havia estat sancionat en base a una disposició dictada posteriorment als fets sancionats). Ara es fan enrere del vot particular. L’esborren. Diuen que formava part d’un escrit inicial que no es va debatre en el ple i que el van signar “per error”. Quanta pressió s’ha d’exercir i amb què s’ha de pressionar algú perquè es retracti d’aquesta manera? D’altra banda, el govern ha fet cessar el cònsol que va dir que si Escòcia obtenia la independència legalment i d’acord amb la Gran Bretanya, Espanya no vetaria el reingrés a la Unió. Què hi feia un boig així al cos diplomàtic?

Ada Colau s’ha fet aclamar per la Guàrdia de Corps sense parar amén als vots del citoyen Valls i volen que es postuli per a l’alcaldia. He tingut un somni. Segurament no et trairan dissabte. Tens quatre anys al davant de mastegar traïcions i preus. Voten de franc, però tot el barat surt car. Un ull de la cara. Imagina que algú s’equivoca i no vota el que heu quedat. Quin ridícul, Ada! Han dit que te’ls donaven, has dit que els agafaves i et quedes sense res, però t’hem vist el cul i sabem que ets gall, com diria l’àvia Neus. Avui compareixes i dius que és qüestió de lectures. Que les lectures del primer dia no són les adequades. Que s’ha de superar la política de blocs. Com si no existís. Quina política no és de blocs? Trobes inconcebibles els vets creuats. Han de sortir de la idea de confort. Parlaràs amb tots i no seràs trofeu de ningú ni terra per conquerir. Superar vets i construir majories. Amb l’aval del plenari, fermesa i alegria et presentes a l’alcaldia. Polítiques valentes. Semblava que tot estava escrit i s’ha vist que no. Amagues que l’única possibilitat és que vinguin de la dreta. No et resignes que diguin que no tenen res en comú i que no poden parlar. És que en realitat és per una de les coses que tenen en comú: el passat. El PSC veu Maragall més com un trànsfuga que com un independentista.

El preu tarifa d’una plana de publicitat imparell a El Mundo en diumenge és 69.700 euros i una de parell 63.300. Avui les planes 44, 45, 46 i 47 són un anunci de Recortes Cero, grup d’opinió que es va presentar a les últimes eleccions generals en coalició amb Los Verdes, i que va fer llista en totes les circumscripcions electorals, incloses Ceuta i Melilla. A banda dels cinc grans partits (PSOE, PP, Cs, Unidas Podemos i Vox) ningú més va fer llista en totes les circumscripcions. Van aconseguir el magnífic resultat de 46.487 vots, un 0,18%, i avui la progressia espanyola els finança els 266.000 euros de les quatre planes per publicar un manifest “davant els pactes postelectorals en autonomies i municipis”. Els progres del manifest consideren cares d’una mateixa moneda, excloents i reaccionaris, Abascal, Torra i Puigdemont. Per això (ves per on!) reclamen que es facin governs excloent-los. “Aconseguir un acord progressista en tots els municipis de Catalunya on sigui possible per impedir que les forces del procés, que divideixen i enfronten la societat catalana guanyin l’alcaldia.” També és molt progre com agrupen els signants: personalitats, polítics, activistes socials, professionals, treballadors/es, autònoms/es, estudiants, pensionistes i altres professions.

Les mòmies ressusciten. Ahir manifest de la suposada progressia a El Mundo i avui reapareix el Sant Cristo Gros dels progres del règim del 78. A tota plana a El País, Juan Luis Cebrián: “Com defensar-se d’un cop d’estat.” El sermó és simple. L’Estat està en perill. Les amenaces són separatisme i populisme. “Que hi va haver una insurrecció popular contra l’Estat espanyol animada pels representants del govern de la Generalitat no mereix cap esforç probatori. Va ser públic i notori.” Els fidels a la Constitució han de fer un cordó sanitari. Sembla que Manuel Valls és l’únic que se n’adona. La solució és un pacte nacional PSOE-Cs per al govern d’Espanya, autonomies i municipis. Vesteix la teoria amb cites de Curzio Malaparte, al temps que Sánchez pressiona Cs i PP de repetir eleccions si no s’abstenen i l’obliguen a pactar amb populistes i independentistes. No descarteu que ens tornin cridar a votar al Congrés. I tampoc al Parlament (tot i que això són figues d’un altre paner). Sánchez provarà que li surti bé per segona vegada. No són necessàries i l’estabilitat té camins, però ell en vol més. Seran precisament les eleccions de l’estabilitat. Contra la irresponsabilitat del PP i Cs i contra el perill dels populismes i els independentistes. Ábalos ja amenaça amb eleccions. Ara a veure què diuen les enquestes.

Quan la meva generació érem adolescents per encarrilar la vida (fa quaranta-cinc anys) les famílies creien que el millor futur per als fills era a la banca (sobretot a les caixes, i especialment a La Caixa). Parlo de famílies humils i treballadores, com la meva, que veien un bon i acceptable ascensor social en el treball d’oficina. “Estudieu comerç, i entreu en un banc”, recomanaven els pares als fills. La van clavar. Molts d’ells ja són jubilats o ho seran en les properes tongades si hi troben plaça (a l’expedient de regulació de CaixaBank que preveia 2.023 sortides voluntàries ja han demanat adherir-s’hi més de 2.700 treballadors). Pura glòria per als sindicats i la direcció de recursos humans! Segons un informe del Banc Central Europeu, el 2018 a Espanya es va prescindir de 1.314 empleats bancaris (97.442 des de 2008). Amb els expedients que tenen en marxa CaixaBank (2.023) i el Santander (3.464) se superarà la xifra de 100.000 empleats donats de baixa. El 2008 hi havia a l’Estat espanyol 47.065 oficines i el 2018 el 47% estaven tancades i en quedaven 24.328. CaixaBank té previst tancar-ne 821 més i el Santander, 1.150. No és qüestió d’acudits fàcils ni de tòpics esquerranosos. Només que les coses estan canviant i a quina velocitat! I encara hi ha una oficina per cada 1.694 ciutadans quan la ràtio europea és de 2.278

No sé si com diu Mireia Boya l’informe final de Xavier Melero d’ahir va ser “una plantofada a l’independentisme amb la mà oberta”. O si com diu el sonat de Bernat Dedéu és “la darrera lliçó que Espanya ha regalat a l’independentisme”. Tampoc sé si la defensa de Melero ha estat molt tècnica i d’altres més polítiques, i no tinc ni remota idea de les acusacions que llancen il·lustres juristes que l’estratègia de defensa no ha pensat prou amb el recorregut que queda a Europa. El que sí que crec (i ho celebraré com un boig si m’equivoco) és que la sentència serà molt dura. Molt. Inqualificable. Estarem molt a prop de les tesis de la fiscalia. No comparteixo l’optimisme de Xavier Melero per la sentència. Ni se m’hauria ocorregut citar Amanece, que no és poco. Ni comparteixo el desig d’una societat en què només discutim per William Faulkner. Per mi, si hem de citar una pel·lícula de la Transició em quadra més El crimen de Cuenca. Un sumari arxivat el reobre un jutge nou influenciat pel cacic local i diputat de dretes que té interessos polítics contra Gregorio Valero i León Sánchez, amics de El Cepa, el pastor desaparegut a qui es dona per mort sense haver-ne trobat mai el cos. Recorden el final? “Soy el Cepa! Soy el Cepa! Estoy vivo!” Gregorio i León ja havien passat onze anys a la presó.

Fa trenta-vuit mesos vaig creuar (vaig arribar a pensar que sense retorn) la simbòlica barrera dels 100 quilos de pes. Avui l’he tornat a creuar en sentit contrari i sense cigarreta als dits. Fa trenta-vuit mesos que no fumo. Creure la infermera del programa de desintoxicació va costar. “Tu oblida el pes i centra’t fort en el tabac”, deia. “Ni la miris, la bàscula”, em repetia. Però no feia falta perquè cada quinze dies feia un nou forat al cinturó i ben aviat vaig necessitar un cinturó nou. Pantalons acabats d’estrenar quedaven penjats a l’armari per falta de cintura (del pantaló) i vaig sumar més de 10 quilos. Res va fer immutar la infermera. “Estigues pel tabac i deixa estar el pes.” “Menja el que et vingui de gust.” “Tot a l’hora no pot ser.” Quanta raó tenia, vist avui! He conviscut tres anys amb el sobrepès sobrevingut al sobrepès. Un incordi majúscul. Sobretot a l’estiu, per la calor. Ho compensa la delícia de no dependre del tabac. Per què costa tan creure els professionals? Per què hi ha tantes decisions transcendents (a més de l’alineació del Barça) en què tots en sabem tant o més que els professionals que s’hi dediquen cada dia i s’hi han format? Faltava internet per acabar-ho d’adobar i fer-nos a tots savis com rates! Medicina, infermeria, farmàcia, ensenyament, policia... No anem més bé si creiem els professionals?