La lliçó de Valls
Durant la Guerra Civil, diversos dirigents republicans van deixar caure repetidament la idea següent: era millor deixar passar Franco que deixar que Catalunya fos independent. Fa just una setmana a l’Ajuntament de Barcelona vam viure una situació semblant però a la inversa, amb la gran actuació del llavors candidat de Ciutadans, Manuel Valls. Valls, a l’hora d’escollir un nou alcalde, va decidir que era millor tenir una alcaldessa populista d’esquerres com Colau que un alcalde independentista com Maragall. Durant la campanya electoral, Valls va ser duríssim amb Colau, però en tot moment va saber anteposar els interessos de la seva nació per sobre de la seva ideologia. Per això en el moment d’agafar la vara d’alcaldessa, Valls es va aixecar i va aplaudir fervorosament. Però Valls no aplaudia la Colau que ha dut Barcelona a les seves pitjors dades històriques, Valls aplaudia qui garanteix l’espanyolitat de Barcelona.
Valls i bona part d’Espanya entenen que Espanya i la seva continuïtat com estat i nació estan per sobre de les diferències ideològiques, per sobre de les discrepàncies i de les misèries de cada dia, per sobre del partidisme i dels egos. Ni un fàstic a fer alcaldessa algú a qui consideres una populista si aquesta va a favor de la sacrosanta unitat d’Espanya.
Quina importància té la remunicipalització de l’aigua, la inseguretat a Barcelona o l’amiguisme del govern Colau davant dels interessos de supervivència d’Espanya? Doncs cap. Valls té claríssimes les prioritats, Valls és un exemple que cal seguir i la seva lliçó ens l’hem de gravar al cap. Pels espanyols, Espanya sempre serà el principal; quan ho serà per a nosaltres?
O aprenem de la lliçó històrica de Valls o acabarem com els jueus de La vida de Brian, que no volien ser crucificats al costat dels samaritans. Tal com deia el nord-americà Benjamin Franklin, que de fer independències en sabia una mica, “o anem junts o ens penjaran per separat”.