LA PORTA DE SORTIDA

Ens tro­bem de nou en un esce­nari que reque­reix deci­si­ons polítiques i sobre­tot que siguin sàvies.

Deia Mar­ga­ret Atwood que els actes tenen con­seqüències i que sovint aques­tes con­seqüències poden adqui­rir molta més trans­cendència que els matei­xos fets que les van ori­gi­nar. La qüestió ara és dis­cer­nir si, per tal d’adop­tar la decisió més encer­tada, la política de par­tits té adqui­rida o no la bona pre­dis­po­sició a fer un balanç retro­ac­tiu d’encerts i errors estratègics, i no parlo en ter­mes de resul­tats elec­to­rals, sinó que ho faig en ter­mes de país i de coherència amb el procés.

El balanç que es reque­reix és el de poder ava­luar si les diver­ses deci­si­ons polítiques dels dar­rers temps dels par­tits inde­pen­den­tis­tes han por­tat a avançar en un esce­nari de for­ta­lesa o, per con­tra, han por­tat a més afe­bli­ment. I quan em refe­reixo a afe­bli­ment no ho faig en el sen­tit de la repressió judi­cial, sinó a la capa­ci­tat de tenir força política i, en con­seqüència, capa­ci­tat d’incidència.

La decisió clau que ara s’ha de cla­ri­fi­car és si amb l’abs­tenció es dona suport a la inves­ti­dura del pre­si­dent Pedro Sánchez. Tres polítics empre­so­nats, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, ja han deter­mi­nat el seu cri­teri afir­ma­tiu. El pri­mer que s’ha de fer per valo­rar aquesta opinió és con­si­de­rar que els tres han estat votats en les dar­re­res elec­ci­ons i, per tant, si no fos per l’escan­da­losa situ­ació de presó, el seu lloc seria al Congrés, de manera que podrien exer­cir el seu cri­teri polític sense cap cons­tricció. Lluny de dir que no podem estar con­di­ci­o­nats pels pre­sos, el que de manera cohe­rent no podem dub­tar és que són polítics que osten­ten una repre­sen­tació democràtica. Crec que arri­bats a aquest punt, amb tota la presó pro­vi­si­o­nal i el pati­ment supor­tat, ningú pot dub­tar de la seva capa­ci­tat de resistència i de reflexió un cop escol­tats els seus par­la­ments finals en el judici. No ens podem can­sar de recor­dar que només estan en presó pro­vi­si­o­nal els encau­sats que van con­ti­nuar amb la seva acti­vi­tat política. La seva con­dició de polítics en actiu no la podem obviar. Sovint, amb la soli­tud d’una cel·la o amb la distància res­pecte al soroll de par­tits, l’apor­tació que han fet els pre­sos polítics ha estat la clau de sor­tida de molts con­flic­tes. Un exem­ple d’això el vam tenir a Irlanda del Nord, que, amb mol­tes diferències amb el procés català, va ini­ciar la seva etapa de nor­ma­lit­zació democràtica i de fina­lit­zació gràcies a la gran con­tri­bució dels pre­sos, els quals van començar a par­lar entre ells i a posar les bases per a una nego­ci­ació política.

La qüestió és veure on som ara, i aquest diagnòstic hau­ria d’incloure la decisió recent de no reti­rar les esme­nes a la tota­li­tat en el debat pres­su­pos­tari, fet que va des­car­tar una via de bila­te­ra­li­tat nego­ci­ada i va abo­car a unes elec­ci­ons amb uns resul­tats apa­rent­ment de més feblesa per a la posició política sobi­ra­nista. El que va pas­sar aquells dies, en part, va ser un esce­nari de la DUI segona part. Més que una posició davant l’Estat, van ser pri­mer les posi­ci­ons pre­e­lec­to­rals entre par­tits cata­lans, i aquesta dinàmica no va por­tar a un bon esce­nari.

La situ­ació política és d’alta com­ple­xi­tat, com ho és que el govern Sánchez, amb les posi­ci­ons esgri­mi­des per l’advo­ca­cia de l’Estat i per la fis­ca­lia, no està posant les coses fàcils per a una apro­xi­mació. Tan­ma­teix, la política de la reso­lució dels con­flic­tes té això, les apa­ren­ces poden enga­nyar, i com en les malal­ties, els símpto­mes no sem­pre reflec­tei­xen l’estat de l’orga­nisme. Espa­nya no pot resis­tir gaire temps aquesta falta de cre­di­bi­li­tat democràtica en l’àmbit inter­na­ci­o­nal, i mal­grat Bor­rell, el pre­si­dent Sánchez, que con­trola l’estratègia, ho sap. La política cata­lana hau­ria de ser capaç de tren­car amb intel·ligència i enginy aquesta dinàmica d’afe­bli­ment que sem­bla que l’està encer­clant. El càlcul de les pròpies for­ces és neces­sari. La lluita jurídica per­dura, espe­ci­al­ment als escons al Par­la­ment Euro­peu, on, de fet, la desig­nació per més d’un milió i mig de cata­lans dels dipu­tats Puig­de­mont, Comín i Jun­que­ras obre un esce­nari extre­ma­da­ment valuós.

Rufián també s’ha pro­nun­ciat en nom d’ERC com a par­ti­dari de l’abs­tenció.

Així, els que no com­par­tei­xen aquesta visió hau­rien d’ofe­rir argu­ments per opo­sar-se fron­tal­ment a una via­bi­li­tat del govern espa­nyol, des d’una lògica de càlcul d’encert, i no des d’una posició d’indig­nació o càlcul elec­to­ral. S’han de lle­gir els ajus­tats resul­tats inde­pen­den­tis­tes en les dar­re­res elec­ci­ons. El prag­ma­tisme en cap cas pot ser sinònim de traïció. Cal tras­pas­sar la porta de la indig­nació per la inca­pa­ci­tat dels par­tits d’exer­cir una estratègica comuna, a la capa­ci­tat per­ma­nent de fer política eficaç.

Perquè la porta de sor­tida d’aquest labe­rint d’invo­lució democràtica, a par­tir de la força de la gent, és la política.