Ens trobem de nou en un escenari que requereix decisions polítiques i sobretot que siguin sàvies.

Deia Margaret Atwood que els actes tenen conseqüències i que sovint aquestes conseqüències poden adquirir molta més transcendència que els mateixos fets que les van originar. La qüestió ara és discernir si, per tal d’adoptar la decisió més encertada, la política de partits té adquirida o no la bona predisposició a fer un balanç retroactiu d’encerts i errors estratègics, i no parlo en termes de resultats electorals, sinó que ho faig en termes de país i de coherència amb el procés.

El balanç que es requereix és el de poder avaluar si les diverses decisions polítiques dels darrers temps dels partits independentistes han portat a avançar en un escenari de fortalesa o, per contra, han portat a més afebliment. I quan em refereixo a afebliment no ho faig en el sentit de la repressió judicial, sinó a la capacitat de tenir força política i, en conseqüència, capacitat d’incidència.

La decisió clau que ara s’ha de clarificar és si amb l’abstenció es dona suport a la investidura del president Pedro Sánchez. Tres polítics empresonats, Jordi Sànchez, Josep Rull i Jordi Turull, ja han determinat el seu criteri afirmatiu. El primer que s’ha de fer per valorar aquesta opinió és considerar que els tres han estat votats en les darreres eleccions i, per tant, si no fos per l’escandalosa situació de presó, el seu lloc seria al Congrés, de manera que podrien exercir el seu criteri polític sense cap constricció. Lluny de dir que no podem estar condicionats pels presos, el que de manera coherent no podem dubtar és que són polítics que ostenten una representació democràtica. Crec que arribats a aquest punt, amb tota la presó provisional i el patiment suportat, ningú pot dubtar de la seva capacitat de resistència i de reflexió un cop escoltats els seus parlaments finals en el judici. No ens podem cansar de recordar que només estan en presó provisional els encausats que van continuar amb la seva activitat política. La seva condició de polítics en actiu no la podem obviar. Sovint, amb la solitud d’una cel·la o amb la distància respecte al soroll de partits, l’aportació que han fet els presos polítics ha estat la clau de sortida de molts conflictes. Un exemple d’això el vam tenir a Irlanda del Nord, que, amb moltes diferències amb el procés català, va iniciar la seva etapa de normalització democràtica i de finalització gràcies a la gran contribució dels presos, els quals van començar a parlar entre ells i a posar les bases per a una negociació política.

La qüestió és veure on som ara, i aquest diagnòstic hauria d’incloure la decisió recent de no retirar les esmenes a la totalitat en el debat pressupostari, fet que va descartar una via de bilateralitat negociada i va abocar a unes eleccions amb uns resultats aparentment de més feblesa per a la posició política sobiranista. El que va passar aquells dies, en part, va ser un escenari de la DUI segona part. Més que una posició davant l’Estat, van ser primer les posicions preelectorals entre partits catalans, i aquesta dinàmica no va portar a un bon escenari.

La situació política és d’alta complexitat, com ho és que el govern Sánchez, amb les posicions esgrimides per l’advocacia de l’Estat i per la fiscalia, no està posant les coses fàcils per a una aproximació. Tanmateix, la política de la resolució dels conflictes té això, les aparences poden enganyar, i com en les malalties, els símptomes no sempre reflecteixen l’estat de l’organisme. Espanya no pot resistir gaire temps aquesta falta de credibilitat democràtica en l’àmbit internacional, i malgrat Borrell, el president Sánchez, que controla l’estratègia, ho sap. La política catalana hauria de ser capaç de trencar amb intel·ligència i enginy aquesta dinàmica d’afebliment que sembla que l’està encerclant. El càlcul de les pròpies forces és necessari. La lluita jurídica perdura, especialment als escons al Parlament Europeu, on, de fet, la designació per més d’un milió i mig de catalans dels diputats Puigdemont, Comín i Junqueras obre un escenari extremadament valuós.

Rufián també s’ha pronunciat en nom d’ERC com a partidari de l’abstenció.

Així, els que no comparteixen aquesta visió haurien d’oferir arguments per oposar-se frontalment a una viabilitat del govern espanyol, des d’una lògica de càlcul d’encert, i no des d’una posició d’indignació o càlcul electoral. S’han de llegir els ajustats resultats independentistes en les darreres eleccions. El pragmatisme en cap cas pot ser sinònim de traïció. Cal traspassar la porta de la indignació per la incapacitat dels partits d’exercir una estratègica comuna, a la capacitat permanent de fer política eficaç.

Perquè la porta de sortida d’aquest laberint d’involució democràtica, a partir de la força de la gent, és la política.