El voraviu

Aprofitem el darrer dia a Tarifa i visitem el castell. Morbosa trobada cara a cara amb els mites amb què ens van adoctrinar a primària i que encara viuen, endormiscats, en un racó del cervell. Ja ho saben. Primer baluard de la defensa cristiana i d’occident. Heroica pàgina de la història hispana escrita per Alonso Pérez de Guzmán, El Bueno, i el seu fill. Litres de testosterona per les venes i les pedres. Com diu el tríptic de propaganda, Tarifa és pont entre Europa i Àfrica, límit entre l’Atlàntic i el Mediterrani. Ocupa un lloc estratègic en una zona llegendària, les Columnes d’Hèrcules, la fi del món per als navegants de l’antiguitat. El califa omeia de Còrdova Abd al-Rahman III va ordenar construir-lo el 960 dC i el 1292 el va conquerir el rei cristià Sanç IV el Brau. Però ves per on, avui, a la torre oneja la bandera LGTBI en record dels cinquanta anys de la revolta de Stonewall i banya les muralles amb una llum especial. I ves per on que uns metres més enllà de l’estàtua del rei cristià s’alça un monòlit que commemora que el bereber Tarif l’any 710 va travessar l’estret i va fer una primera incursió a la Península. Començo a pensar que és cert, com diu Miguel Pasquau Liaño, magistrat del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia, que n’hi ha més d’un que ja ha entès que Abd al-Rahman és tan espanyol com Don Pelayo. Ja era hora.

“Tràfic de persones i acte de guerra.” Poca broma. Aquestes són les acusacions del govern italià contra Carol Rackete, capitana del vaixell de salvament Sea Watch 3 que ha atracat sense permís al port de Lampedusa per desembarcar-hi els 40 migrants que havia rescatat feia dinou dies del mar i quan ja en feia dos que estava ancorada prop del port, malgrat el blocatge que li havien imposat perquè no entrés en aigües territorials. Li poden caure entre tres i deu anys, i el ministre de l’Interior, Matteo Salvini, es vanagloria que farà tot el possible perquè els tribunals li clavin la pena màxima. On som? Quina Europa fem? Tràfic de persones? Acte de guerra? Quina imbecil·litat és aquesta? Com pot ser tan inesgotable la font d’aquest cinisme tan insultant? No puc esborrar de la memòria l’espectacle que el juny de l’any passat el sanchisme acabat d’arribar a La Moncloa va muntar a València amb l’Aquarius. Com diria l’àvia Neus, tenim mala peça al teler. Fixeu-vos que mentrestant l’inefable Borrell (espera càrrec d’aquesta Europa i en porta tot l’ADN) continua la lluita contra les delegacions del govern de la Generalitat perquè diu que són centres d’agitació. I què passa, Borrell, si ho són? Que no és legal, just, necessari, recomanable agitar? Ens voleu tots quiets i callats, com als besavis tocats per les bombes del 36? És això, és clar.

Enquesta de Sigma 2 per al diari El Mundo, que la publica avui. Si hi ha repetició electoral, el PP i el PSOE es reforçaran i retrocediran Cs, Podemos i Vox. Ja fa dies que ho dic. Tornarem a votar. Per sort el sanchisme ja ho té decidit i ens evitarà el ridícul i la vergonya aliena de veure com abnegats independentistes faciliten la investidura a canvi d’absolutament res i mentre es riuen públicament de nosaltres a la cara. La nespla que ens caurà si no hi ha repetició electoral serà de campionat. Facilitarem la investidura de Sánchez i el que duri la legislatura serà una repetició continuada del que ells van memoritzar amb Viriato i que nosaltres encara no hem entès. “Roma no paga traïdors.” Ni entenc ni comparteixo l’aposta que Alfred Bosch feia dissabte per facilitar la investidura de Sánchez. Per què hem d’evitar la involució de l’Estat i apostar per un govern espanyol que no empitjori més les coses? Segur que pitjor és pitjor i que pitjor no és millor, Alfred? Quina aliança del 155 hem d’evitar? Amb què li exigirem diàleg sense condicions a Sánchez? No us adoneu (i disculpeu l’expressió) que se’ns pixen a sobre i ens volen fer creure que plou? Com diu Sala Martín no evitareu la involució de l’Estat. Ja han involucionat. I com diu Lluís Llach, el sí a Sánchez en primera volta demostra fins a quin punt ha triomfat el 155.

Divendres, van registrar nom a Patents i Marques. Dissabte, la regidora de Barcelona (número 2 de Valls) Eva Parera va desgranar la idea en una entrevista a EFE. Al juliol es registraran com a partit polític. Al setembre faran el manifest fundacional. Són la Lliga Democràtica, enèsim intent de travar no sé quin espai que diuen que existeix entre no se sap ben bé qui, però que hauria de tenir 200.000 vots catalanistes no independentistes que permetrien canviar majories al Parlament. Gent de l’antiga Unió que encara rondi per l’espai sideral, o no. Desencantats del PDeCat que no es calmin ni amb la intervenció de Mas. Antics convergents que es van retirar de tot des del primer moment de la deriva. Algun passavolant. Algun de Cs que ara pensi que en fan un gra massa. Potser algun del PP. Algun despistat. De calés, no n’han de faltar (com a mínim la primera vegada), i vindran més o menys de les mateixes butxaques que han vingut els de Valls i els de la darrera campanya d’Espadalé com a cap de cartell (el 2015), aquella en què va quedar com a extraparlamentari malgrat tenir el suport del primer grup mediàtic de Catalunya. El resultat serà semblant al de Valls i Espadalé. Inútil i ridícul, però potser també deixarà un moment per a la història. “Voleu fer fora Colau? Voteu Valls!”

Mentre esperàvem que Puigdemont tingués un atac de seny i es quedés quiet a Alemanya –com finalment ha passat– i no prengués el risc inútil d’entrar a França, la CUP ha fet spoiler després de molts de dies de segon pla mediàtic. Ha filtrat el text de la ponència política que es debatrà en l’assemblea nacional del diumenge 14 a Celrà. Diu coses com que avui no es pot mantenir la ficció que la ruptura és imminent i que s’han de plantejar si passen d’una oposició frontal a una oposició contundent però propositiva. De més verdes en maduren, diria l’àvia Neus. La ponència aposta per la “desobediència civil i institucional” i creu que no hi ha les condicions per a un nou referèndum. La titulen “Combatem la resignació, preparem-nos per tornar-hi” i l’encapçalen amb una cita del subcomandant Marcos. “Nos quieren quitar la tierra, para que no tenga suelo nuestro paso.” El text es votarà el 28 de juliol i és més a prop d’aquí que de Chiapas. Estableix les condicions per entrar en un futur govern després de les eleccions i conclou que han patit una “debilitat estructural” perquè no s’ha entès la tàctica del blocatge, perquè no han tingut full de ruta alternatiu i perquè han estat silenciats en no participar en les espanyoles i les europees. Benvinguts al món! No hi feu res a la paperera de la història!

Ha estat bonic mentre ha durat, però ens hem d’endiumenjar i anar a l’ofici, que els de l’olla tots hi van. La història d’amor dels pagesets morenets del nord-est i dels senyorets intel·lectuals del centre s’ha acabat a la primera flaire de tocar poder (o que s’ho creuen que hi ha poder a tocar). Iglesias renúncia al dret a l’autodeterminació i s’apunta a l’estratègia de diàleg PSOE. Ho ha fet tan de pressa i tan aviat que fa riure i tot tan poca resistència. Ni ha dissimulat. S’ha acomiadat com els amors d’estiu que només volien ser amors d’estiu. O pitjor. Ha dit adeu amb una carta a La Vanguardia en què ens diu que ja no ens estimarà més perquè això de la investidura ha de ser al juliol, que no es pot pas allargar més, que el primer és l’estabilitat i que ha estat molt bonic mentre ha durat, però que s’han endiumenjat i van cap a ofici amb els de l’olla, que els han demanat que deixin l’autodeterminació a la porta. Pobrets!, no saben que quan surtin els diran que no se’ls creuen, que han de purgar més, que als que són d’una manera sempre els acaba sortint la manera com són i que no se’n poden pas refiar, d’ells, que allargar la penitència no els farà cap mal i que si tornen a tenir temptacions, s’ho pensin més bé. (El CIS diu que el PSOE puja al 40% si es repeteixen eleccions).

Roger Torrent en el seu periple de sermons i predicots amb els nobles fins d’eixamplar la base i fer-nos entendre pels espanyols de bé, ha fet escala a Madrid avui al matí i en la seva conferència ha reclamat “un pacte de claredat” per celebrar un referèndum. És clar que és coherent amb el conjur que ERC va fer dissabte passat al consell nacional, i que és coherent amb el posicionament expressat pel conseller Bosch sobre la necessitat de votar en positiu a la investidura. Però precisament és aquesta dosi de coherència la que ho fa més preocupant, encara que ja hi ha un moviment de bases que demana votar la decisió. Ara bé, la pregunta és: davant de què estem? Vivim l’edat de la innocència? Som la reencarnació política de la candidesa? Ens ha sobrevingut un dèficit de comprensió lectora? El que no podem (a menys que sigui un acudit de l’Eugenio que no entenem) és demanar un pacte de claredat, perquè si alguna cosa han estat és clars. Molt clars. Per què xiulem si la mula no vol veure? O més ben dit: per a qui xiulem? Era imprescindible haver d’aguantar el sarcasme de Borrell? De Borrell, precisament! Ens hem de deixar emmascarar per una paella bruta? Li hem fet una assistència de traca i mocador. Té tota la raó quan diu que ja no saben com dir que no. Som sords o què?