La guerra jurídica

Mentre el Suprem delibera sobre com encaixar els seus desitjos amb les normes del Codi Penal, segueixen passant coses que reflecteixen, dia a dia, l’arbitrarietat d’un estat que s’ha bolcat a reprimir els drets i les aspiracions dels catalans. El més interessant del model repressiu que estan seguint és que cadascú actua segons els seus desitjos, que cadascú reprimeix en la mesura de les seves possibilitats.

Un clar exemple d’això el trobem en la qüestió prejudicial remesa al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. M’explicaré: d’una banda, Marchena i la sala d’enjudiciament ens han impedit formar part de l’esmentada qüestió prejudicial; ni tan sols han deixat que ens pronunciem, en nom del president Puigdemont i de Toni Comín, sobre el tema en “no ser part” d’aquest procediment. Alhora, però, la sala d’apel·lacions del mateix tribunal ha acordat que es pronunciaran sobre la immunitat del president Puigdemont quan es resolgui la qüestió prejudicial d’Oriol Junqueras.

És difícil entendre quan s’és part i quan no d’un mateix procediment si això depèn, exclusivament, de com aquell dia i en aquell assumpte el tribunal vol resoldre... Això, en altres llocs s’anomena “inseguretat jurídica”, però a Espanya ho anomenen patriotisme.

Ara bé, com he dit en moltes ocasions, no tot gira al voltant del judici al Suprem, i la repressió s’estén per diversos jutjats i es dirigeix contra qui en cada moment consideri oportú el jutge de torn que vulgui aportar el seu granet de sorra a la defensa de la pàtria... Així passa amb els casos del president Torra i de la diputada Borràs.

Al president, se’l persegueix per no complir una ordre injusta, imprecisa i dictada per un òrgan que no té competències per dictar-la, i a la diputada, la persegueix una jutgessa que no només no és competent per investigar-la, sinó que, a més, ho sap i no li importa, com tampoc l’ha preocupat, ni importat, assegurar la cadena de custòdia del material informàtic decomissat... Al final, saben que, arribat el moment, un altre patriota els taparà les vergonyes.

La repressió, però, no acaba aquí i, tal com vaig avisar ja fa molts mesos, un procés d’aquestes característiques, i per molt descoordinat que estiguin els patriotes, va complint certs paràmetres que ja estan prefixats d’origen, com ho és considerar que “tot és el procés”, que s’ha d’actuar en cercles concèntrics a l’hora de reprimir i que un d’aquests cercles implica la criminalització i la persecució dels advocats.

En aquest esquema encaixa de manera perfecta la imposició de multes de la sala contenciosa administrativa del Suprem al president Puigdemont i a Toni Comín per defensar els seus drets i els de més d’un milió de votants, així com la deducció de testimoni que fan en contra de la meva persona pel fet de ser el seu advocat.

No en tenen prou amb empresonar els dirigents polítics catalans o amb inhabilitar-los sinó que, a més, els volen rendits i indefensos perquè la feina els resulti més senzilla. Estem al davant del tot s’hi val per aconseguir enfangar, a través de la criminalització, tot el que envolti l’independentisme català i, en aquest procés, no els importa deixar l’ordenament com un erm.

Ara bé, tot el que està succeint amb la repressió a Catalunya, i que molts no volen veure o estan justificant en defensa de la “indissoluble unitat de la nació espanyola”, no és l’aplicació d’un model hispànic sinó, clarament, l’adaptació hispànica d’una pràctica que des de fa anys s’aplica a l’Amèrica Llatina i que s’anomena lawfare.

Aquesta “guerra jurídica” és l’espúria utilització de mecanismes aparentment legals, amb què compta un estat, per reprimir l’opositor de manera que se’l destrueixi però sempre amb aparença de legalitat. Un exponent clar d’aquest nou tipus de guerra és el que ha viscut l’expresident Lula da Silva i que ara està quedant en evidència gràcies a la feina del periodista Glenn Greenwald... La pregunta és: hi haurà algun Greenwald a Espanya que pugui investigar i posar tot això en evidència?