El voraviu

En episodis racistes i xenòfobs, broten en xarxes i tertúlies denunciants del bonisme, una manera cínica de dir pallussos als que defensem alguns conceptes de solidaritat i igualtat. Una colla d’energúmens han atacat un alberg del Masnou, que acull menors no acompanyats tutelats per la Generalitat i tornem a confirmar-ho. Les tertúlies s’han omplert de progres il·lustres que vessen la teoria que val, que la violència és condemna i que l’atac és intolerable, però que el problema és complex i que no hi ajudem si som bonistes i no veiem que hi ha MENA que roben pomes a la botiga cada vegada que hi passen (sic); o si som bonistes i no veiem que els MENA fan baixar el preu dels pisos de l’entorn (sic) i que perjudiquen la pobra senyora que vol vendre el seu pis. La crossa del bonisme em fastigueja. Què cony és el bonisme? La cantarella de suposats progres que llancen missatges de dreta dura i xenòfoba i volen amagar el llautó. El conflicte d’avui arranca la matinada de dissabte, quan una noia va patir un intent de violació per part d’un individu identificat com a MENA. Quin altre dels centenars de delictes comesos dissabte passat han portat a atacar el col·lectiu del qual formava part el delinqüent? Cap. Mai. L’atac del Masnou és racisme i xenofòbia i no ho hem de disfressar.

Nou pic de calor. Reactivat el pla Alpha 3. Per pic de calor, però, el que ha generat l’acord de JuntsxCat i el PSC per governar la Diputació de Barcelona. Recorden quan els partits catalanistes reclamaven la desaparició de les diputacions i la creació de les vegueries? Temps gloriosos amb ideals que dormen en el somni dels justos! Ara la política es dedica a promocionar mots de significats obtusos. Aquesta setmana, a Barcelona, tocarà el verb revertir, i a Madrid van de govern de “cooperació” i govern de “coalició”. Fins dijous jo revertiré, tu revertiràs, ell revertirà, nosaltres revertirem, vosaltres revertireu i ells revertiran. Divendres podran comprovar que no s’haurà revertit res, però el mot desapareixerà per les clavagueres, com ha aparegut. És puritanisme, estupidesa, hipocresia, tacticisme electoral o un xic de tot? Vaig aplaudir el Sodoma i Gomorra de pactes locals. No estàvem dividits. Tots amb tots. Però ara resulta que hi ha un límit! La tercera institució del país! Mil milions de pressupost! Per què no la 69 o la 432? La primera vegada que ho vam fer? En aquell Sodoma i Gomorra hi havia molt poc d’amor i molt sexe de pagament. Per part de tothom. Tothom ha pagat i en alguns casos cobrat per fer sexe. Què cony voleu revertir? Heu trobat morbo als del 155! Diguem-ho clar.

Inés Arrimadas creu que els LGTBI els van bordar i escridassar de la manera que els van bordar i escridassar perquè ho han organitzat les forces del mal en una conspiració universal liderada pel ministre Grande-Marlaska. Li demana la dimissió per alimentar l’odi contra Cs. El que no té res a veure amb la situació és l’acord del seu partit amb Vox, ni tampoc el fet que es presentin en una concentració privada i reivindicativa a la qual els han dit que no els volien. No sé si vostès han vist les escenes, però això és rebel·lió. Tanta rebel·lió com aquell dia a la Conselleria d’Economia, o tanta rebel·lió com tots i cadascun dels dies que Arrimadas ha estat entre nosaltres des que va venir de Cadis. Té mala sort, aquesta noia, que ara que és a Madrid també li passen coses d’aquestes? O és que és una gran detectora de rebels? Fa anys, sota casa, entre novembre i desembre, acostumava a venir un home gran amb un gos petaner que li localitzava tòfones perquè l’havia ensinistrat. Més d’una vegada me n’havia regalat una. No puc evitar que Arrimadas em recordi aquell gos petaner. Aquesta dona està ensinistrada per ensumar el conflicte, la imatge de conflicte, per ser més precisos. Està ensinistrada per flairar gent que l’esperava per odiar-la. I en troba. A Catalunya, sobiranistes. A Madrid Grande-Marlaska i LGTBI.

Alexis Tsipras i Syriza ja no són moda a Grècia. Que de pressa que va tot en la política d’avui! Un mandat i renovem armari. Res es consolida. Ves que per un moment semblava que Grècia havia tornat a l’esplendor clàssica i que generaria un nou ordre mundial. Entre Tsipras i el ministre de finances, Iannis Varufakis, que circulava amb moto, havien de parar els peus a Merkel i a les polítiques que els ofegaven. O així ens ho dibuixaven alguns mitjans de comunicació. Primer el trencament entre ells, i a la primera revàlida a les urnes, una carbassa i cap a l’oposició. Consolidar-se diversos mandats és complicat en les coordenades actuals de canvi de civilització. Fins i tot per a aquells que aconsegueixen triomfs importants com ho va ser el de Tsipras i Syriza a Grècia. Per què no han estat capaços de merèixer un segon mandat? Com es dilapida tan de capital polític en una legislatura? Per circumstàncies molts diferents, s’observa el mateix en molts països europeus. Hollande. Renzi. May. Els noms passen ràpid. Tsipras no fa acte de contrició. “Marxem amb el cap ben alt. Fa quatre anys érem al caire de la fallida. Deixem un país lliure de rescats, en creixement, amb reserves a les caixes i l’interès del deute en el mínim històric.” Que idiotes, aquests grecs, no? Que no s’han assabentat de la perla que tenien i dels collarets que els han fet?

Carmen Calvo diu que està bé que Unidas Podemos renunciï al dret d’autodeterminació, com ja ho ha fet, però que no n’hi ha prou. Que amb això no van enlloc i que no en tenen ni per començar. Que això continua sent el mínim per poder parlar d’un govern de “cooperació”, l’última collonada semàntica que s’han inventat. Per a un govern de “coalició”, la llista és molt més llarga, i s’allargarà a mesura que passin els dies. No en fan, de llista, de moment, o no la fan pública, però se’ls intueix tota. No hauran de fer cap declaració rara quan el Suprem dicti la sentència i hauran de fer pública la demostració que l’acaten. No cal que vagin a veure presos. No cal que truquin a Waterloo. Han de començar a entendre i salivar la mecànica del 155 per si torna a fer falta aplicar-lo. El seu llenguatge ha de ser més constitucionalista i menys republicà. Tota la llista sobre Catalunya, ja ho veuen, encara que discuteixen i organitzen el futur govern espanyol. Em temo, però, que és igual, perquè no hi ha interès a tancar res. És clar de fa dies. Els faran humiliar fins on no està escrit i acabaran presentant-los com un dels culpables, per irresponsabilitat d’estat, de tornar a eleccions. Tezanos i Redondo han comptat del dret i del revés i l’Ibex 35 ho ha beneït. L’economia creixerà, diuen des d’Europa. Per què volen govern?

Com es veia a venir, l’independentisme de saló (ERC i JuntsxCat) ha estat tota la setmana en dura campanya electoral. Que si vosaltres vau començar. Que si és diferent i molt més greu que els altres 30 o 40 casos d’acords amb els del 155. Que si feu un gest a San Cugat, Figueres i Tàrrega. Que si és la tercera institució del país. Que si són més de mil milions. Que si revertiu, revertim. Que si les propostes que feu no són reals. Que si la vella fila i la vella no fila. Pura campanya electoral per a una visió del futur més autonomista que mai amb síndrome d’Estocolm inclosa envers un Pedro Sánchez que volen investir tant sí com no, tot i que ell continua ignorant-los i negant-los. Un panorama complicat, vailets i vailetes. Anem a eleccions com hi van els espanyols. I per segona vegada les convoquen els espanyols. El 21-D va ser Rajoy amb el 155 i ara serà el TS amb la sentència. Segons deia ahir Budó, el govern continua “granític” i “conjurat per seguir endavant”. Tot i que no és monolític. Sabrià reconeix que funciona, però que si JuntsxCat pacta amb el PSC no serà fàcil. Chacón diu que no hi ha unitat estratègica, que el govern està en crisi i que ara toca definir què volem i on anem. Entren a matadegolla per canviar un vot de costat. Qui té raó és Jordi Cuixart: “La picabaralla és d’una falta total de sentit d’estat.”

A les 13.08, amb una solemnitat que avorria les pedres i amb una atenció mediàtica mai vista, Celestino Corbacho (ironies del destí) ha proclamat Núria Marín (la seva successora a l’alcaldia de l’Hospitalet) també com a successora a la presidència de la Diputació. Segona dona, després de Mercè Conesa. Episodi tancat. Marta Vilalta, portaveu d’ERC diu que hi haurà un abans i un després al govern. JuntsxCat fa mutis, que té feina a repartir cartipàs. El que hem vist i sentit entre indepes no serà res amb l’aigua que baixa. Veureu quina emoció, quina intensitat i quin nivell en les batalles internes per les candidatures a la presidència de la Generalitat. Ja és couen. Els aparells necessiten tenir llistes definides perquè després de la sentència tot anirà a una velocitat de vertigen i s’hi jugaran (ara definitivament) el pinso dels propers anys. Allà pla que veurem misèria, engargallarem relat de part i se’ns inflaran els pebrots. Penseu que algú recordarà presos i exiliats més enllà de la posició recomanada pels assessors d’imatge? Sabeu quina llista no hi ha a cada casa de gent que es postula, es postularia o voldria que la postulessin? Llach no es creia que passés el que ha passat a la Diputació, i tuiteja: “Els que estem fora de la bombolla poltrònica SEGUIM.” I seguirem… posant-nos les mans al cap!