El voraviu

“Tot queda a casa”, devia pensar, aquest matí, Iglesias quan es posava la camisa blanca sense coll amb què anava a gravar el vídeo de la seva renuncia avant la lettre. S’ha sortit amb la seva Sánchez i té les coses allà on volia (entregar el cap d’Iglesias a l’Íbex i ser investit al juliol) o s’ha passat de frenada i roda amb volta perduda? Si tan perillós és aquest home, però el necessites i t’empasses el govern de coalició que ha fet referendar a les bases (allò que en deies la mascarada), no seria millor tenir-lo a prop i amarrat que lliure i lluny del teu control amb tot el dia per pensar com et dona pel sac? Buscarà Sánchez una excusa per trencar o tirarà endavant un govern de coalició amb un partit que té un líder que veta i que asseurà en el consell de ministres la companya sentimental, mare dels seus tres fills i partícip de l’hipoteca del xalet més famós dels darrers anys? És un gran estratega Sánchez o és un mussol que es fa a ell mateix la jugada del cordill? És intel·ligent vetar el líder del partit que necessites? Com sap que els qui estan per sota del líder són diferents? Tots? Qualsevol? O quan diguin noms fora dels que han suggerit (Montero i Echenique) també els vetaran? O tot plegat, com diu Asens, és un insult a l’intel·ligència dels espanyols i el que fa Sánchez és qualsevol cosa menys política?

“Dia de calma absoluta”, diria l’àvia Neus i veurem per on sortirà. Quan entrada la nit (matinada del 21) es compleixen 50 anys de l’arribada al mar de la Tranquil·litat, els pesca de negociació, si creiem la vicepresidenta. “Negociem sense parar des que Sánchez i Iglesias es van trucar i van donar llum verda.” Han tingut tres mesos i, ara, han d’anar a tota llet per no fer massa el ridícul aquest dijous vinent al Congrés. (Amb la primera volta de dimarts com a punt final ja no hi compta ningú, a hores d’ara.) Diguin el que diguin els apologetes del primer govern de coalició del règim del 78, els sanchistes s’han revelat tan poc traçuts com Amstrong i Aldrin en aquells primers passos. No haver calculat que Iglesias es podia menjar l’ego només pot ser perquè encara el tenen més gran que el líder d’Unides Podem o perquè ho havien calculat i tenien unes ganes immenses d’humiliar-lo públicament. El pare, avui fa 50 anys, em va deixar anar a Can Plaja amb ell a veure l’arribada a la Lluna. Tenia 10 anys, ell, 42, i recordo haver-me fet molt pesat tota la tarda de diumenge. De fet, el que em movia eren la bossa de patates i el refresc de taronja (o Kas, o Fanta, o Mirinda) que podia prendre quan anàvem a Can Plaja. La Lluna era el de menys i el govern de coalició, també, per a tots ells. Tant si paren com si no.

Haurem de documentar-nos bé a l’hemeroteca per allò que la memòria és un gran cementiri (Ibáñez Escofet), però tinc la impressió que ni en el millor temps del peix al cove es feia tan barat com ara, que van a regalar-lo per segona vegada. Quan fa tot just un any que els indepes, via moció de censura, van fer president del govern grattia et amore Pedro Sánchez, que ni tan sols era diputat, ara sembla que pensen fer-lo president contra la seva voluntat. Sánchez no vol els vots independentistes i els ho han dit alt i clar, però ni amb això en fan prou i s’ho pensen. Uns volen esperar-se al discurs, no fos cas que oferís la lluna en un cove i després, decidiran, i els altres resen perquè hi hagi acord de govern de coalició i poder votar i donar vida a l’esquerra i aturar el tripartit de dretes. Què més necessiten per votar no? Per què es vota algú que no vol el teu vot? Com Valls amb la Colau contra ERC? Ni això, perquè no hi ha alternativa. L’alternativa és ell i se l’ha de buscar. Perquè no hi hagi eleccions? Què passa si hi ha eleccions? Són o no són la festa de la democràcia? És cert que no tothom espera i que s’han sentit veus clares pel no. Clara Ponsatí. Pep Riera. Josep Costa. Toni Comín. Cap d’ells té dret a votar dimarts i dijous. Podem témer el pitjor disfressat de qualsevol collonada.

“Només tenim dues galtes”, piula Rafael Mayoral. Sánchez no en té prou que les parin una i altra, una i altra vegada, i plantofeja a tort i dret Unides Podem. O està convençut que els nous comunistes estan educats en la resignació cristiana o ha somiat Million Dollar Baby i se sent Maggie Fitzgerald (Hilary Swank) colpejant la pera com una boja per cridar l’atenció de Frankie Dunn (Clint Eastwood). Quines penques Sánchez! Repeteix que està “obert” a un govern de coalició, com si això hagués de trempar l’hemicicle. Estic obert… Estic obert…. Estic obert… Obert? Ell? Avui, el que havia d’estar era tancat i ben tancat. I no ell, no, l’acord és el que havia d’estar tancat. L’acord del govern de coalició. Tancat i signat. A qui vol enganyar? I repica lletania: “Si no arribem a un acord per a dijous, deixeu fer un govern socialista i no voteu amb Vox.” Penques i barrut és poc. I ho acaba de fer més marcià i estratosfèric i proposa un canvi constitucional per primar el més votat, alhora que retreu que la dreta li posi un cordó sanitari quan a Europa en posen un a la ultradreta i han impedit que Le Pen governi en un munt de regions. Però si es fes el canvi constitucional que ell reclama, res no impediria que governés la ultradreta quan fos la força més votada i no podrien fer el que fan a Europa.

“Donarem pas a un govern espanyol només per por a un altre govern, quan tots ells ens han envaït i tenen els nostres dirigents a la presó i a l’exili?”, es preguntava, ahir, l’exeurodiputat per ERC Josep Maria Terricabras. El partit ha decidit que sí, encara que avui ha votat que no. Que sí, si servís; però com que l’objecte del desig (PSOE i Unides Podem) no està disposat, els imploren perquè el sacrifici serveixi i deixen clar en el to que ho faran dijous. Rufián, des de la trona, en diu “enorme exercici de responsabilitat i generositat”, i reclama no cometre una irresponsabilitat històrica que pagaran diguin el que diguin els demoscòpics. “No juguin a la ruleta russa donant una segona oportunitat al trifachito. Som 190 diputats (PSOE, Up, PNB, ERC i Bildu) que ens hem de lligar a la taula i parlar, parlar i parlar.” El candidat no li ha donat ni gota d’oxigen. Rufián li havia retret que no parlés de Catalunya i el Sánchez del 155 s’hi ha abonat amb cinisme. “Ja en vaig parlar, de Catalunya. Quan parlo del que sigui, parlo de tot el territori. Una altra cosa és la crisis territorial. Facin mesa de diàleg a Catalunya, perquè tenen un problema de convivència i de democràcia. Respectin les lleis i retirin l’«Ho tornarem a fer.» Reconeguin que és un problema de convivència i no d’independència. Si ho fan, trobarem camins.”

Vist, com hem pogut veure avui retransmès en directe, el darrer tram de la negociació (que hi ha qui diu que ha estat l’únic tram de la negociació), potser és millor que es vagi a eleccions i acabi l’espectacle. En diguin de coalició, de cooperació o de decoració i sigui de coalició, de cooperació o de decoració, l’únic que té garantit un tal govern és que serà un fart de riure de govern en què es vigilaran l’un a l’altre de cua d’ull, amb què riurem a cor què vols i que competirà en l’elogi a l’absurd amb el govern de JxCat i ERC a la Generalitat. Segur que no volen repetir eleccions? Crec que els va la marxa. Ara, arribarem de pressa i corrents a un acord? No ho tenien tot parlat? Què vol dir que només volen parlar de cadires? Doncs de què volen parlar per fer un govern de coalició? Els programes ja se saben i coneixen. O fusionen i es barregen i pacten arreu o cadascú les seves cadires i els seus programes. Només es pot fer aquest si no està fet l’altre. No hi ha temps per a més. Tot és comèdia. L’última paraula de Sánchez confirma fins a quin punt no són acords el que vol, sinó fer baixar del burro els adversaris. No autodeterminació. No Iglesias. No ministeris d’estat. No ministeris socials. Què collona? No. Ens fa l’amor. Anar a eleccions per a ell serà, fet i fotut, com esgotar la legislatura.

Quines coses! Des d’ahir a la nit, el mediador (o n’hauríem de dir relator?) és Gabriel Rufián. Li espera un estiu ben galdós. Ell ha de salvar, per encàrrec d’Oriol Junqueras, la gran oportunitat de l’esquerra (espanyola? mixta?). Disculpeu-me el to i el llenguatge, però ara sí que veig que Espanya està cardada. I deixem-ho. Deixem que flueixi enmig dels pics de calor la tasca del mediador. Fixem-nos que aquest matí s’ha donat una coincidència simpàtica en termes horaris. A Madrid el mediador/relator s’esgargamellava en va per aconseguir l’entesa, i fracassava malgrat el detall humà d’apel·lar als fills de tots plegats i obsequiar Iglesias i Sánchez amb el llibre de contes que ha escrit Oriol Junqueras. A la mateixa hora, a Barcelona s’elegia Ada Colau com a presidenta de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). Allà sí que s’ha fet un ampli govern de coalició entre PSC (43), Comuns (16), ERC (15) i JxCat (8). Els que n’han quedat fora són Cs (2) i PP (1). Diran que això de l’AMB és cosa menor, peró no s’enganyin. Estem parlant d’un pressupost de 1.794 milions d’euros per a aquest any 2019. Així és que, al contrari del que deia el poeta, tot està fet i res és impossible. I si al novembre hi ha eleccions, recordin posar Iceta a la llista del Senat. Així podran fer-lo president sense que ningú els toqui la pera.