El voraviu

De pasta de moniato em deixen Colau i Barcelona en Comú. No perquè hagin apujat un 40% el sou a l’alcaldessa i un 27% als regidors, sinó per la justificació. L’organització entén que ser en la primera línia de govern comporta una sobrecàrrega de treball que perjudica la conciliació i ha creat uns complements que, segons expliquen, no modifiquen el codi ètic, sinó que són una mesura pal·liativa per compensar les llargues jornades de treball que comporta representar el govern. És a dir, una il·legalitat (camí de dues) i una escandalosa falta d’exemplaritat. Les hores extres són il·legals per llei més enllà de 80 a l’any (art. 35 de l’Estatut dels Treballadors). Ells reconeixen que en fan més (tantes que perjudiquen la conciliació que tant prediquen) i, a més, se les remuneren amb un complement (bingo!). És a dir que impedeixen la creació de llocs de treball (cosa que es vol evitar amb la prohibició d’hores extres), es paguen per fer-ho i mortifiquen les seves famílies portant uns sous a casa no adequats a les feines. Quina ètica és que cobrin 2.200 euros al mes? Postureig, que diuen ara. Que es posin un sou decent per al càrrec que ocupen, que facin bé la seva feina i que la facin en la jornada laboral que correspon. I si volen acabar de donar exemple, que complimentin el registre de jornada com hi obliguen tot fill de veí des del 12 de maig.

Llancen als quatre vents el neguit que els corseca arribar “en funcions” a la sentència. Més que a la sentència, a la reacció que generi a Catalunya. Criden a la responsabilitat dels bons espanyols (de dretes i d’esquerres) per a un govern fort que planti cara als enemics de la pàtria. Mentida podrida, tot. Tenen clar que la sentència ens encendrà, això sí, de tanta mala llet que portarà. Però no fem cap por. Volen eleccions al novembre. El sanchisme es mostra com un jugador de pòquer de les taules del vell Mississipí que no s’aixeca fins restar tota la taula. Com que ve del no-res, no pararà fins al tot. Sánchez vol majoria absoluta o alguna cosa que s’hi assembli molt. Descarten una coalició amb Podem. S’ha explorat i no ha funcionat, diuen. Ara, miraran a la dreta, també diuen. Mentrestant, IU demana a Podem suport a Sánchez sense govern de coalició i hi ha debat obert al PP sobre un suport a la investidura. Casado que no i Feijoo que parlem-ne. Tots els galliners esvalotats menys el seu. De veritat, PSOE, voleu fer creure que busqueu el PP? Si ja fa un mes que us van dir que eren vostres a canvi de Navarra i que si no res de res? Potser pujareu fins a la majoria absoluta. Però alerta que no acabeu pitjor que el PP de Rajoy. Els que més i de llarg, però sense poder parlar amb ningú. Ni els de Cantàbria, al final.

Ja no l’embargaran de resultes del procediment en el Tribunal de Comptes i se li acosta el final de la inhabilitació. El president Artur Mas va fent aparicions públiques marcant perfil, però sense marcar-lo; dient, però sense dir; importunant, però sense importunar i fent un predicot, això sempre, amarat de moderació i pacte. Com correspon a algú que ha anat a la paperera de l’història, però menys. De les que ha dites aquest cap de setmana n’hi ha una de cursi, per qualificar-la d’alguna manera. Vol treure el PSC del bloc del 155. No s’entén per què. Mas sap que abans un camell passarà pel cap d’una agulla (Lluc 18:25, Mateu 19:23 i Marc 10:12) que trauran el PSC del 155. Si no és, tant se val, que s’estigui disposat a fer el que no està escrit. És a dir, sortir de tot el que ells s’han sortit i més. El PSC no és en el 155 per casualitat, ni perquè s’hagi perdut buscant bolets i hi hagi aparegut. Hi és per convicció i per procés històric, i en té dos rèdits a tocar: el govern de l’Estat i qui sap si el de la Generalitat. Per treure el PSC del bloc del 155, heu de sortir de la declaració unilateral, de la independència pròpiament dita, del referèndum acordat, del dret a l’autodeterminació i del pa amb oli (de la cançó volem pa amb oli). Què és això que si no ens el donen l’agafarem o que si no ens el donen no callarem?

Feia alguns dies que aquestes aigües estaven calmades i s’havien de tornar a remoure, perquè el guió ho exigeix. L’ofensiva la va començar Joan Tardà el divendres amb una piulada al capvespre. Demanava dues respostes a la sentència. Una de popular amb mobilitzacions pacífiques, cíviques, permanents i massives, i una d’institucional a través de la convocatòria d’eleccions. Diumenge, va ser Martí Sabrià qui va anar del pal eleccions i avui, el vicepresident Aragonès hi ha tornat, a Catalunya Ràdio. Ja es veu que això serà un altre fulletó de la unitat d’acció estratègica que es porta entre les gran famílies indepes. Jo crec que toca i punt, que institucionalment toca i que s’ha acabat, que no cal buscar tres peus al gat. Tant li fot si convé o no. Convé a qui i a què? Convé per a qui i per a què? Davant de la sentència, una de les coses que toca són eleccions, independentment de totes les altres accions que toquin. Toca saber què diem i a qui volem fer confiança els ciutadans després d’una matrassada com la que caurà. Estic d’acord amb Esquerra també per una altra raó: és una indecència mantenir un govern tan fictici com aquest, bo i el perill que el PSC tingui una oportunitat com ha tingut en l’Ajuntament de Barcelona. Si no faltés la sentència, tocarien eleccions avui.

El president Puigdemont fa un nou intent (o ho fa veure) de cridar allò que sap que no vindrà. Ha publicat Reunim-nos. Reflexions sobre el retorn a la unitat, un llibret de 50 planes i 26 ratlles per plana. 75.000 caràcters. Passarà a la història, però no pas com a gènesi del que es predica, la unió de l’independentisme. Sàpiga el greu que sàpiga, el que els independentistes d’avui han desunit no ho uniran els independentistes d’avui. Passarà a la història perquè és l’últim llibre d’una etapa de La Campana i el primer d’una altra. L’últim de La Campana d’Isabel Martí i el primer de La Campana de Penguin Random House. La venda de l’editorial s’ha anunciat amb l’arribada de Reunim-nos a les llibreries. 7,90 euros l’exemplar. Ja no hi ha res (i tampoc un llibret del 130è president de la Generalitat) que mereixi credibilitat en la crida a la unitat. Fa dos anys que cada dia es donen mil fets que contradiuen la idea. “Reuniu-vos o calleu per sempre”, pensem els civils. Tornarem a creure el dia que un comunicat conjunt ens digui que la feina és feta. Entre els signants, hi pot haver tantes tribus com vulgueu, però les dues grosses no poden faltar-hi: ERC i JxCat/PDeCAT. Ens ho podeu presentar com a llibre, pel·lícula, disc o pluja de confeti. Però junts. Feina feta, consell donat. Mentre no us reuniu, calleu per sempre. Tots.

Fa dues setmanes, el digital Público es va quedar sol amb un serial sobre els atemptats de Barcelona i Cambrils i l’imam de Ripoll que pretenia vendre (i potser ho era) com a periodisme d’investigació, però que tenia més pinta d’elucubració que un bon professional feia sobre un document filtrat per un cos policial o parapolicial. Segons els mateixos informes periodístics, eren “documents secrets, sense capçalera del CNI, com tots els documents reservats”. Els dies que va durar la publicació i en algunes entrevistes que el periodista va concedir a mitjans, es van llegir i sentir coses molt grosses que van tenir la callada per resposta. Curiosament, moltes de les coses que va dir Público ara són contradites, negades, matisades o complementades per un altre serial que, fa dies, publica La Vanguardia, i que ara es basa en un document dels Mossos d’Esquadra. Dubto que hi hagi ciutadans de peu capaços de seguir aquests serials que ens venen com a suposat periodisme d’investigació. Trobo molt sospitós que documents secrets acabin sempre en llocs que viuen d’esbombar el que saben i m’intriga si els agents dels Mossos que van redactar-los eren dels qui cobraven fons reservats del Ministeri de l’Interior espanyol per delatar la ideologia dels seus companys, o no.

Escampa la boira i s’aclareix el panorama postelectoral a l’Estat espanyol, alhora que s’organitza el clima preelectoral estiuenc. EH Bildu ha decidit abstenir-se i afavorir un govern socialista a Navarra, encara que ho farà demà en la segona votació i que avui en la primera ha votat que no. El sanchisme sap que en pactar aquest suport a Navarra es tanca les portes amb el Partit Popular per a la investidura. Amb Ciutadans ja tenien posat el forrellat des del famós cordó sanitari de la campanya i ni l’Íbex que el va parir ha fet baixar del burro Rivera. D’altra banda, avui també han fet públic que el PP governarà a Madrid, perquè Cs ha acceptat les exigències de Vox. Díaz Ayuso serà investida la setmana vinent. Tercer govern autonòmic (amb Andalusia i Múrcia) en què es materialitza el trifachito. Dilluns, Rivera s’havia rodejat de fidels en la cúpula del partit per diluir les veus crítiques. I dimarts, Casado va fer canvis en la direcció del PP i va desplaçar la gent de Cospedal i els partidaris de Feijoo. Tot a punt perquè sonin les trompetes. Sánchez enreda la troca explicant a la societat civil que ell ja no és candidat, però que encara es podrien fer coses si hi hagués polítics amb un alt sentit de responsabilitat d’estat com ell mateix. A la sala segona del Suprem, Marchena fa punta al llapis i busca data.