Els mutilats
No ens ensenyen a perdre. El gran fracàs de l’actual societat és haver perdut tot contacte d’aprenentatge respecte a la mort, la pèrdua, la malaltia, el fracàs. Però tot això acaba arribant tard o d’hora, ningú es lliura de la fi de les coses. Però se’ns ha robat la capacitat de fer-hi front, d’entomar-ho, de saber-ho interioritzar i reciclar en benefici propi i d’incorporar-ho com a una experiència vital més que ens ha d’ajudar a créixer i desenvolupar-nos.
En comptes d’haver-nos educat en això ens han educat per tal de cercar sempre el plaer, de fugir del dolor, de tapar-lo. Hem de “caçar” parella a Tinder, i si no funciona esborrar el contacte i cap a una altra, una rere l’altra. Si estàs fotut no importa, surt amb els amics encara que no en tinguis ganes i beu per oblidar, i l’endemà més, no hi ha res que unes quantes cerveses no solucionin. Cerca el teu plaer, el de ningú més, no cuidis, estima el just perquè et faci cas el primer que passi que no sembli gaire estrany i no es queixi gaire. No aguantis el dolor dels altres i no mostris el teu. Fuig endavant.
Però encara que fugis la ferida roman al seu lloc i la mutilació interior no deixa d’existir. Perdre un ésser estimat fa mal, trencar amb un gran amor fereix, deixar de veure i de tenir contacte amb algú importantíssim i que formava part de la teva vida és com perdre un braç, les malalties provoquen patiment i angoixa. I vivim sense saber gestionar tot això. Hem perdut les filosofies de vida dels antics, les religions han mutat en pseudoreligions alienants i cap ètica postmoderna ha trobat solució a l’angoixa vital. Els cossos milloren dia a dia, els avenços tecnològics creixen a un ritme exponencial, els coneixements no tenen límits, però tot i així estem creant una societat de mutilats interiors que només saben fer front a aquest fet autocreant-se més mutilacions o negant-se-les en una fugida interminable cap al no-res. Un societat que recorre dos camins oposats, el de la llum material i el de la foscor vital.
