Les preguntes necessàries per guanyar

El llarg període de desorientació en què viu l’independentisme no és tant pel fet de no trobar respostes als desafiaments que té davant com per no saber-se fer les preguntes adequades per sortir del desconcert. Es parteix de massa dilemes que porten implícita l’acceptació resignada del marc repressiu espanyol. En posaré dos exemples. En primer lloc, bona part de l’actual discussió política ha quedat centrada en si la resposta és la via unilateral o si cal apostar per una via dialogada. El parany del dilema és plantejar-lo en abstracte, al marge de les condicions previsibles i de possibilitat real en què es donaria tant una opció com l’altra. És un fals dilema perquè, en si mateix, no aporta cap solució factible. Per acabar-ho d’embolicar, hom recorre malintencionadament a una pregunta d’enquesta que redueix la preferència per la confrontació a un escàs 9% dels catalans. Certament, la majoria dels qui aspirem a una Catalunya independent voldríem arribar-hi a través del diàleg i el pacte. La qüestió, però, no és què es prefereix, com si es tractés de triar platja o muntanya per fer vacances, sinó quin és el camí possible i potser l’inevitable si no es vol enganyar ningú.

En segon lloc, seguim atrapats en la inútil qüestió del suport que té la independència, de si és suficient i, en cas contrari, de quina magnitud hauria de tenir per tal que la petició fos atesa pel Regne d’Espanya. Com es veu, es torna a especular amb una resposta de la qual s’ignoren les condicions polítiques de la pregunta. Vull dir que, d’una banda, fer-la sense cap context oculta que a hores d’ara ja hi ha quatre de cada cinc electors potencials que volen ser preguntats per aquesta qüestió, sigui quin sigui el sentit de la decisió. Quants més cal ser? D’altra banda, s’ignora el fet que l’elector entrevistat sap, o imagina, sota quines amenaces ha de prendre la decisió. És fàcil pensar com canviaria el resultat si la pregunta fos: “En cas que Espanya es comprometés a acceptar un resultat favorable a la independència dels catalans sense represàlies, de manera democràtica, pacífica i pactada, hi estaria a favor o en contra?” Pensar que el ciutadà respon a favor o en contra de la independència com qui tria carn o peix per sopar, al marge de les circumstàncies de l’elecció, és a dir, sense tenir en compte l’aversió al risc, és tractar-lo d’estúpid. I, en qualsevol cas, tothom sap que l’obstinació del nacionalisme espanyol amb la unitat d’Espanya mai no serà vençuda per cap majoria, simplement perquè no té un fonament democràtic sinó d’arrel colonial.

Precisament, el Molt Honorable President de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, en el llibret que acaba de publicar La Campana, Re-unim-nos, ha sabut fugir d’aquests falsos dilemes en què ha quedat atrapat el debat polític. Després d’un recorregut gens autocomplaent amb ell mateix ni condescendent amb el lector, Puigdemont proposa dues altres preguntes tan directes i franques com poc habituals. Una, si s’està disposat a suportar la nova onada repressiva que òbviament desfermarà l’Estat davant qualsevol nou intent de secessió. I, dues, si s’està preparat i es té prou força per superar aquest obstacle o, com diu el president, la “paret”. Vet aquí dues preguntes que, en primer lloc, no permeten refugiar-se en els ingenus sermonets dilatoris en espera d’“ampliar la base” ni en els abrandaments voluntaristes de quatre exaltats. I, en segon lloc, són preguntes que apunten en quina direcció cal treballar: eines disponibles, estratègies pactades i perspectiva temporal.

Sobre la resistència a la repressió de l’independentisme, i tenint en compte que els poders de l’Estat són absolutament incapaços de reconèixer el desafiament català perquè s’hi juguen la seva concepció de la nació –el darrer exemple és la resposta de Pedro Sánchez a la demanda de diàleg de Jordi Cuixart–, tinc la certesa que hi ha un volum prou gran de persones disposades a plantar-hi cara. Vull dir, que l’Estat ja ha demostrat que és i serà incapaç de seguir la via de la seducció que va emprar el Regne Unit per vèncer a Escòcia, i que seguirà encenent el conflicte. En canvi, sobre la força per superar amb èxit la confrontació, és a dir, per guanyar definitivament el combat, crec que encara no hi ha el gruix de confiança interna suficient. Potser la resposta política i popular a les sentències ens donarà una idea més precisa d’on som. I, en qualsevol cas, la clau definitiva, si es vol triomfar, serà de quina manera se sap coordinar tot l’independentisme, ni que sigui ocupant posicions diverses.

Cal, doncs, desemmascarar les preguntes que porten a falsos dilemes, és a dir, que duen a respostes perdedores o que es refugien en uns llimbs polítics inerts. Al contrari, cal atrevir-se a fer les preguntes que encaren els veritables problemes. Dit de la manera més crua possible: només valen les preguntes obertes tant a la victòria com a una possible derrota democràtica de l’independentisme. I, en cap cas, no són pertinents les que accepten el marc autoritari que fa impossible la resolució del conflicte i només confien en el fet que es podreixi de mica en mica.