BRIAN ERA CATALÀ
El 17 d’agost del 1979 arribava als cinemes de mig món (a casa nostra tardaria encara més d’un any) la pel·lícula La vida de Brian, obra mestra del grup còmic anglès Monty Python. Per als que no l’heu vista, que confio que sigueu pocs, cal dir que és la història d’un pobre ximple que és confós per Jesucrist. A partir d’aquí, a cop d’incorrecció política, els guionistes construeixen una gran sàtira contra el poder, la religió i el gregarisme que garanteix una hora llarga de riure i de crítica demolidora.
El film, avui tot un clàssic, a Catalunya (ja em perdonareu si el títol d’aquest article sembla signat per algun membre de l’Institut de Nova Història) té una lectura especialment vigent per un parell de motius. El primer, perquè si s’hagués estrenat aquest mes i John Cleese, Michael Palin i companyia fossin compatriotes nostres, a hores d’ara serien camí de Bèlgica per anar a fer companyia a Valtònyc. Ep, que sent britànics potser també ho tindrien cru, ja que al seu moment ja van tenir dificultats per trobar finançament, i l’estrena va generar protestes arreu, començant pels Estats Units, i això que no hi manava Trump.
El segon i principal motiu que agermana el film amb l’actualitat d’aquests verals és el retrat que fa de la resistència jueva, ridiculitzant la proliferació de partits barallats entre si que no aconsegueixen articular cap estratègia per alliberar-se dels romans. No sé qui és qui en la política catalana comparat amb les faccions descrites allà, però el cas nostrat ara mateix és clavat a una escena en què un capitost del Front Judaic Popular declara: “Els únics a qui odiem més que als romans són als cabrons del Front del Poble Jueu i als del Front Popular de Judea.” Al costat, els acòlits criden: “Dissidents! Dissidents!” Canvieu el circ romà on passa l’escena per Twitter, i ja ho tenim.
Caldrà molta capacitat de maniobra a Catalunya perquè la realitat no acabi, metafòricament parlant, amb una crucifixió dels presos polítics molt menys simpàtica que la del dissortat Brian, i evitar que a l’exili, igual que en una altra famosa producció dels mateixos comediants britànics, la casa de Waterloo acabi transformada en l’Hotel Fawlty. Potser les comparacions fan riure, però, com els Monty Python, en el fons són serioses. Deu ser que tots plegats fan comèdia per passar l’agost? Segur. L’optimisme és l’últim que es perd, com expressa Brian al final del relat mig cantant, mig xiulant: “No et queixis, només xiula, això ajuda a millorar les coses, i sempre mira el costat brillant de la vida.” Amén.
