LA RESISTÈNCIA

Quan en ple estiu la majoria de la ciutadania europea viu dia a dia la delirant situació del vaixell Open Arms, amb més de cent éssers humans a coberta que han estat salvats d’una mort segura al mar, o els més de 300 salvats per l’Ocean Víking, i ha de contemplar la passivitat dels estats europeus per organitzar un rescat fàcil i ràpid, és evident que el procés de deshumanització de la nostra democràcia està tocant fons. La lògica de la pèrdua de valors col·lectius té el mirall d’un poder que està sacrificant els pilars de la seva pròpia fundació basada en la Declaració Universal dels Drets Humans, i que a poc a poc penetra en l’imaginari col·lectiu creant uns nous fonaments. Els infants i joves europeus que aquest mes d’agost han visualitzat dia a dia aquests fets a través del televisor ja han rebut unes dosis de desvalor humanitari que no tenen marxa enrere. La feina de mestres i educadors en formació ètica i solidària corre el risc de ser esborrada d’una grapejada brutal per la contundència d’aquests esdeveniments.

Amb aquesta escena dramàtica i real, sostinguda durant vint dies, justificada per la política i relatada per l’ONG Open Arms i els mitjans, s’ha construït un escenari de revelació del moment històric que ens toca viure i davant del qual hem de reaccionar.

La força de la societat civil i la posició de l’equip d’Òscar Camps encara fan creure en aquella ètica de la resistència que posava en evidència Manuel Vázquez Montalbán amb el personatge de Galíndez. El compromís cívic existeix i, encara que sigui un fil molt prim d’esperança, es pot convertir en l’esquerda reclamada per Leonard Cohen per on entra una llum molt escassa, però que es fa gran en la densa foscor ambiental.

La posició de l’entitat ha estat la de reclamar a través dels tribunals italians el suport humanitari. I la justícia els ha donat la raó. Aquesta és la segona certesa d’esperança per al nostre present europeu, espanyol i català. Hi ha juristes que ara són els guardians d’establir quins límits té aquesta deriva política.

Consciència cívica i consciència dels drets fonamentals. Dues vies imprescindibles que es poden aplicar a molts altres àmbits del nostre moment històric i que troben en la paraula resistència la seva casa gran. L’actual pobresa existencial no hauria de comportar que com a éssers humans se’ns esborrin els sentits d’allò just i elemental, la vida humana.

La complexitat no ens pot impedir trobar aquella manera de contribuir a la protecció de la humanitat i a no resignar-se.

La porta d’aquesta certesa ens la va oferir un extraordinari llibre d’Ernesto Sabato titulat La resistencia, que aquests dies ha estat el meu company de viatge en la dificultosa combinació de vacances, nàufrags i presons. Els fonaments de la seva resistència es poden convertir en els ingredients necessaris ara i aquí. En primer lloc, constata que la pèrdua del diàleg comporta la pèrdua de la humanitat. Una afirmació molt vigent en el panorama espanyol i català. En segon lloc, reclama la capacitat de crear espais comuns de trobada malgrat les contradiccions. En tercer lloc, defineix el valor de la trobada humana individual i la capacitat de generar bellesa en el nostre petit món, com a eina de rehumanització. Hem de protegir els nostres vincles, els nostres espais, de la deriva ambiental. Un quart element és la noció de llibertat lligada a la vida. La nostra capacitat individual de triar acció i paraula. Escriu literalment: “Crec en els cafès, en el diàleg, crec en la dignitat de la persona, en la llibertat.”

I amb aquesta frase de Sabato, evoco el cafè pendent de Marina Garcés amb Jordi Cuixart reclamat en el procés al Tribunal Suprem, o les abraçades entre éssers humans per celebrar el desmbarcament al port de Lampedusa malgrat el futur incert.

L’autor ens apel·la a recordar Camus quan es pregunta si aquest sacrifici és estèril o fecund, i que aquest és un interrogant que s’ha de plantejar cada cor, amb la gravetat de moments decisius.

El sentit de creació constant en l’àmbit col·lectiu i la força dels petits moments, segueixen donant sentit a la nostra vida, i aquest estiu, el reclamem més fort que mai, com ho feia Maria Zambrano en el llibre Persona i democracia.

Un binomi en perill, que nosaltres, la ciutadania, farem valdre.