El voraviu

La potineria procedimental sanchista (ara expressada en el xantatge dels 5.000 milions d’ofec autonòmic a propis i estranys) ha quedat al descobert al Congrés. El PP ha demanat al govern que desbloquegi el finançament autonòmic amb un crèdit gratis. Presenten una proposició de llei per resoldre el bloqueig que origina l’exquisida gestió sanchista i els informes que es fan arribar respecte a les competències d’un govern provisional. Farà via de caure del debat públic el missatge que el finançament autonòmic el tallen els irresponsables que no investeixen Sánchez (el que hem d’investir tots segons oracles i palmeros). El PP proposa un mecanisme semblant al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) o a una altra línia creditícia de ràpida tramitació. Tenen tota la raó. Un FLA, un FLE, un FLI, un FLO o un FLU. Volien aturar el flux de calés i van fer arribar un informe. Saben les mil maneres de restablir-lo i no ho fan perquè no volen. Quina tristor, aquesta potineria i el saber estar de John Major com a contrast. L’exprimer ministre britànic (company de partit de Johnson) va dir que el portaria als tribunals si tancava el Parlament i així ho ha fet. I sense voler marcar terreny de joc. S’ha afegit a la demanda que ja tramitava un nodrit grup de diputats. Qui en sap, en sap, i qui no..., al dictat d’enquestes i caps de comunicació.

Pensava (ingenu de mi) que havien manat calma, però no. O encara no. Ara toca acció-reacció, i en la fase en què en podríem dir de pitjor còpia de l’empresa privada. Bargalló suggereix una moció de confiança si no s’aprova el pressupost. Budó contesta que ni de conya. Convocatòria d’eleccions i moció de confiança són cosa de Torra i no està per la feina. Torrent aposta per un govern de concentració amb la CUP i els Comuns com a reacció institucional a la sentència, i Torra li diu que vagi pensant a preparar-se per si cal investir Puigdemont. Com els caps dolents en l’empresa privada. Tots troben la solució al departament del costat. La gent de màrqueting ho arreglaria amb uns canvis en el producte. Producció considera que la pressió comercial s’hauria d’augmentar sobre les franges de població jove. A vendes, estan convençuts que tindrien millors resultats si la política de mitjans la centressin en xarxes socials, ràdio i tele. Els creatius pensen que finances hauria hagut d’autoritzar més partida pressupostària. Direcció financera creu que recursos humans hauria hagut d’ajustar la plantilla un 10% i recursos humans troba que el conseller delegat s’ha deixat pujar el comitè d’empresa a l’esquena. La pregunta és: a Ginebra de què parlem? Perquè el que maregen aquí (govern de concentració / investidura de Puigdemont), a més, és impossible.

Com en les grans ocasions del felipisme. Gran entrevista de Sánchez a El País. Brillant prèvia del míting d’inici de campanya que farà dimarts. Per si algun cabdill independentista encara saliva no sé què, el candidat torna a dir clar que no els vol facilitant-li la investidura i reclama a la dreta el que ell no va voler fer a Rajoy (“No es no, señor Rajoy”) i que el va portar a ser defenestrat pels barons i a tota l’epopeia de recuperació del poder. Com que aritmèticament les dretes no poden ser govern, s’han d’abstenir i facilitar que ho sigui ell amb el vot en contra independentista, dels quals no vol ni aigua. No sé si Pilar Rahola era de les que salivava i la contundència de Sánchez l’ha trasbalsat (“No dependeremos de independentistas ajenos al interés de España”), però alguna explicació deu tenir la piulada que ha fet amb una foto de Marta Rovira i Carles Puigdemont. “Aquesta foto a Ginebra és el gest polític més rellevant que s’ha produït en els darrers mesos. Una gran foto per al retorn. Venen dies en què caldrà que aquesta foto tingui contingut i continuïtat.” La foto és del 14 de novembre del 2017 a Brussel·les (El Nacional) i no d’aquest cap de setmana a Ginebra, i ja cal que ens calcem si és “el gest polític més rellevant”. O hem perdut els trucs, que diria l’àvia Neus, o ens ha tocat el sol, o la tardor serà un calvari. O tot alhora.

Faig per un al tsunami democràtic que anuncien, però amb recança perquè no me’ls crec. No em crec les tribus i encara menys els cabdills. Gat escaldat aigua tèbia tem. No sé si de tsunami tindrà res més que la sorpresa d’aquest matí. Diuen que serà un tsunami de desobediència pacífica, però jo hi veig una altra poció de màrqueting i temo que a hores d’ara necessitem més que pocions de màrqueting per brillant que sigui la fórmula de la poció. Potser sembla que em rendeixo o faig el joc als monàrquics, però no em trempa la nova iniciativa. Penso que només tapem les misèries fins a l’Onze de Setembre. Sospito que només es prova de salvar la Diada (que ja està bé i per això faig per un, perquè si no salvem la Diada potser serà hora de començar a emprenyar-nos). Tampoc entenc que s’hagi triat un tsunami quan al que més els associem és a la imatge de desolació que deixen. No em convenç. No cal cridar ningú a moure’s, perquè la base no ha parat de moure’s. Cal que els grossos (de les tribus grosses) diguin que han pactat, si han pactat, o quan pactin. Temo que busquen salvar els mobles en l’anonimat. Temo que a la guerra tribal dels cabdills s’hi suma la dels cabdills que es postulen per substituir els cabdills. Ja no és només l’Estat espanyol que fa basarda. En començo a sentir de nosaltres mateixos.

En bona part del míting, el candidat es veia suat i tens, clarament tenia fogots. És el més positiu de l’espectacle. (¿Qui presenta en un míting una proposta a qui vol convèncer perquè t’ajudi i et sigui soci sense ser-ho?) Queda l’esperança que a Sánchez Castejón (l’home) encara li quedin brins de dignitat personal més enllà de la teatralitat, el màrqueting, l’Ivan Redondo i tota la claca que somia portar-lo fins a la majoria absoluta. Queda l’esperança que l’enrojolament i la sudoració que en molts moments se li han notat (repasseu el vídeo i les imatges) no fossin provocades ni per l’alta temperatura de l’improvisat plató a l’estació de Chamartín ni per raons diverses de tipus hormonal, i que els evidents fogots fossin provocats perquè l’home passava vergonya (la vergonya és una de les causes reconegudes mèdicament com a generadora de fogots, enrojolament i suor de la pell facial). Seria el més valorable i aprofitable del dantesc muntatge polític d’avui. Genial, d’altra banda, sent com és que el PSOE juga a tot a canvi de res; o a tornar a créixer en unes eleccions al novembre. El pitjor i més barroer, quan al final els ha dit que ja hi haurà uns quants càrrecs i uns quants sous: “Podran assumir responsabilidades en instituciones relevantes.” Canongies perquè callin, diria l’àvia Neus. Eleccions el 10-N, espero.

“Por nosotros no será”, sentencia Rufián a la premsa madrilenya amb els sempiterns to, ganyota i posat de qui creu que passa a la posteritat quan bull un plat de pasta fresca i escalfa una sopa Gallina Blanca. Rufián s’ha vist amb segones files i s’ha lliurat en cos, ànima i pit descobert a un candidat no revelat i s’ha atrevit a clavar cleques injustificables a Iglesias i Unidas Podemos que li han generat un ball de bastons a les xarxes amb Jaume Asens. Uns moments abans, a TV3, el vicepresident Aragonès deia que no s’havien pas de pronunciar encara, que no hi ha candidat designat i que la presentació a Chamartín havia estat un míting. “Si vols un acord no fas un míting.” La gran i única justificació de Rufián és que s’ha de barrar el pas a la dreta i que no es pot córrer el risc d’unes eleccions, bo i que reconeix com a “nefasta” la proposta de Sánchez per a Catalunya. La intervenció ha tingut un moment Groucho quan el portaveu d’ERC ha dit que s’ho hauria pogut guardar, no dir-ho, que ja ho sabíem. Què hi ha darrere d’una entrega incondicional i probablement inútil com aquesta a qui et tracta de manera “nefasta”? L’explicació de la por a la dreta no cola. En un règim quaranta anys bipartidista, és tant com dir que ERC està condemnada a ser apèndix fix d’un PSOE que li escup i que no la vol. Galdós paper, si de cas!

Espero que Javier Tebas, president de LaLiga, tingui raó i Neymar es jubili al PSG. Sobretot espero no reviure un altre serial amb un personatge al darrere del qual hi ha xifres contractuals indecents: 226 milions de traspàs i 27 milions anuals nets i lliures d’impostos per al jugador. Encara que he de reconèixer que el serial Neymar ens ha permès conèixer fins a quin punt és el que és el president del Barça, Josep Maria Bartomeu. És un tòtil de tant nivell com Nobita, el personatge principal i coprotagonista de Doraemon. El youtuber català Raúl Álvarez (conegut a la plataforma com AuronPlay) explica en un vídeo llançat ahir com Josep Maria Bartomeu el va denunciar per haver-li dit “Nobita” en unes piulades que va fer sobre Neymar. La jutgessa que va veure el cas va tenir seny i no va acceptar a tràmit la denúncia. Els serveis de comunicació de can Barça, també s’hi han tornat a lluir. El denunciat és aficionat culer, fa deu anys que triomfa a les xarxes, està a punt d’arribar als 18 milions de seguidors i publica un parell de vídeos cada setmana. Descriure Bartomeu com a Nobita s’assembla molt més a una acta notarial que no pas a un exercici d’interpretació i imaginació. O no eren de poca pena els vídeos d’aquests darrers dies sobre la qualitat de Dembélé i la de Neymar? Per posar un exemple.