I després de la sentència, què?
Mentre esperem que es faci pública la sentència del procés, resulta inevitable entrar en el terreny de les especulacions i, en aquest camp, no són poques les múltiples variables que s’han fet servir, com ara l’absolució, la condemna i el posterior indult o amnistia i, en menor mesura, la condemna i el seu compliment. Aquesta última possibilitat, que és la que tots menys desitgem, ha de ser analitzada, no obstant això, per evitar generar expectatives indegudes que ens acabin portant a una frustració col·lectiva que ningú mereix.
Com a punt de partida, m’agradaria deixar clar un fet que és essencial: les penes sempre es compleixen íntegrament, sense que això vulgui dir que una persona condemnada l’hagi de complir tota a la presó. Si hi ha un indult o una amnistia complirà íntegrament la part no indultada o no amnistiada.
Dit això, partim de la base de la imposició d’una condemna per endinsar-nos en el procés posterior: el compliment o l’execució penal, que és el que ara ens resulta útil tenir clar.
Un cop sigui ferma la sentència, i la del Suprem ho serà immediatament després de la seva notificació perquè el recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional no impedeix la fermesa de la resolució, el condemnat ha de ser classificat i aquest procés dura, com a mínim, dos mesos. El procés de classificació consisteix, almenys teòricament, en una anàlisi del cas i de les circumstàncies del condemnat, a més de la seva observació per part dels equips tècnics del centre penitenciari on es trobi en el moment que la sentència sigui ferma.
règim de semillibertat?
Les alternatives de classificació són tres: primer grau, que és un règim d’aïllament amb escasses activitats i un nombre limitat d’hores de pati, aplicable només en casos molt concrets; segon grau, que és l’anomenat règim normal i que s’aplica a la gran majoria d’interns, i tercer grau, que és un règim de semillibertat en què els interns van a dormir a un centre penitenciari o d’inserció social i durant el dia surten a treballar i gaudeixen de tots els caps de setmana a casa seva.
Les variables de classificació són molt diverses, però sempre pesen més les subjectives, és a dir, aquelles que resulten difícilment contrastables des de paràmetres imparcials i objectius; no obstant això, resulta molt difícil imaginar que en el cas del procés hi hagi elements subjectius que comportin la necessitat, o que permetin justificar, una classificació en primer grau de tractament o de règim d’aïllament.
Des del meu punt de vista, i sempre entenent que ni tan sols haurien hagut de ser jutjats i encara menys condemnats, subjectivament es donen totes les variables necessàries per a una classificació directa en tercer grau de tractament, el règim de semillibertat; no obstant això, aquí toparem amb impediments objectius en funció de la condemna que se’ls imposi, ja que no podem oblidar que la fiscalia va demanar, i insistir, en l’aplicació de les regles contingudes en l’article 36.2 del Codi Penal que impedirien la classificació en tercer grau fins al compliment de més de la meitat de la pena. L’aplicació d’aquesta regla té les seves arrels en les previsions de la Llei orgànica 7/2003 de compliment íntegre de les penes, així anomenada com si abans no s’haguessin complert en la seva totalitat. Tenint present tot això, sembla evident que la classificació serà en segon grau, “vida normal”, segons la terminologia penitenciària, i en l’esmentat règim podran complir fins a la progressió a tercer grau.
EN QUINA PRESÓ?
La classificació també implica l’assignació del centre de compliment, i aquesta assignació del centre de destí és competència exclusiva d’Institucions Penitenciàries, que depèn del Ministeri de l’Interior, si és que el procés de classificació els enxampa en alguna presó de fora de Catalunya. El centre de compliment, de destí, no és un tema menor i no ho és, entre altres coses, perquè la seva determinació no és objecte de recurs, en termes generals, davant del jutge de vigilància penitenciària corresponent i, per tant, en cas que el procés de classificació s’iniciï estant a Madrid hauran de complir la condemna allà on els destinin.
Ara bé, un cop classificats, tots els interns que ho estiguin en segon o tercer grau, tenen la possibilitat, no el dret, d’accedir a permisos penitenciaris de fins a set dies de durada amb un topall anual segons si estan en segon o tercer grau. No és un dret, sinó un benefici, i per obtenir-lo hi ha unes regles i uns objectius: la preparació per a la vida en llibertat.
Per poder gaudir de permisos penitenciaris es requereix complir dos requisits diferents, cumulatius: tenir una quarta part de la pena complerta i, a més, que s’observi bona conducta que, en termes jurisprudencials, està definida com l’absència de sancions.
ELS PEATGES DEL CAMÍ
Els requisits objectius són fàcils de determinar, però hi ha, a més, una sèrie de criteris, no pas requisits, d’índole subjectiva que és el motiu pel qual se sol endarrerir el gaudi d’aquest tipus de beneficis penitenciaris i entre els quals hi ha el que més dificultat generarà en el cas del procés: l’assumpció de la responsabilitat criminal, una mena de peatge que es cobra amb la intenció que els interns puguin gaudir de permisos i que consisteix a assumir els fets comesos com a delictius amb totes les conseqüències que això comporta.
Igualment, en cas que s’apliqui la regla de l’article 36.2 del Codi Penal, aleshores sorgiran noves excuses per impedir el gaudi de permisos, com ara la “llunyania de les dates de compliment” que, en aquest cas, estaria “justificada” sobre la base de la mateixa llunyania de la data de la possible progressió de tercer grau que, com hem vist, no podria ser abans de complir la meitat de la pena imposada.
El gaudi de permisos no és un requisit per a la progressió a tercer grau, però sí que s’usa com un instrument de preparació per a això i, per tant, si no es tenen permisos, difícilment es progressarà cap a un règim de semillibertat; dit d’una altra manera: en un sistema de compliment progressiu com l’espanyol, els beneficis penitenciaris, i el seu gaudi, són els que van obrint la porta a un règim de major confiança. Assolir el tercer grau no només és una millora de les condicions de compliment, sinó també un requisit objectiu de cara a la progressió cap a règim de llibertat condicional juntament amb el fet d’haver extingit les tres quartes parts de la pena i que s’observi bona conducta. La llibertat condicional implica, des de l’última reforma que se’n va fer, una suspensió de l’execució de la pena quant al temps que quedi per complir i comporta algunes restriccions respecte a la llibertat absoluta, unes condicions que s’han d’observar.
També es pot accedir a la llibertat condicional, de manera excepcional, si es compleixen les dues terceres parts de la pena, s’observa bona conducta i “que durant el compliment de la pena s’hagin desenvolupat activitats laborals, culturals o ocupacionals, bé de manera continuada, bé amb un aprofitament del qual s’hagi derivat una modificació rellevant i favorable d’aquelles circumstàncies personals relacionades amb la seva activitat delictiva prèvia”, la qual cosa implica un altre peatge segurament difícil d’assumir en el cas del procés.
Com es pot veure, l’escenari penitenciari no és senzill, ni de bon tros, i en gran mesura, dependrà de criteris subjectius que, al mateix temps, seran interpretats d’una manera o d’una altra depenent, sobretot, del centre de compliment i de l’autoritat penitenciària sota la competència de la qual es trobin. Tot dependrà d’on s’inicia el procés de classificació, si a Catalunya o fora de Catalunya, i de quin serà el centre de compliment que se’ls assigni.
Confio equivocar-me i que no ens haguem d’acostumar a la terminologia i a les especificitats del dret penitenciari, però, en tot cas, saber-ne unes pinzellades ens permet afrontar el que vindrà amb més elements d’anàlisi i sense falses expectatives.
