COMPÀS D’ESPERA
Un compàs d’espera es diu que és un lapse de temps on no passa res. Una successió de silencis. Que hi hagi silenci, això no obstant, segons com ja vol dir que passa alguna cosa. En política, a més, els compassos d’espera són molt més rellevants, perquè no són pas totalment buits (en política el silenci està mal vist) i perquè els polítics intel·ligents els solen aprofitar per treballar amb discreció, fora dels focus, exercitant els dits i la respiració com a bon instrumentista.
Un compàs d’espera seria, si fa o no fa, el que està passant entre la fi del judici al Suprem i la temuda sentència. Un compàs d’espera llarguíssim que bloqueja la presa de decisions però que alhora provoca una remor generalitzada per part de tots aquells especialistes a competir per veure qui la diu més grossa.
En el cas que ens ocupa, a més, tenim diversos lapses superposats que procedeixen de diverses partitures, totes més o menys relacionades però que són interpretades per orquestres diferents, tot i que comparteixen alguns músics. Així, mentre esperem la sentència als líders del procés, també esperem a veure si a Madrid hi haurà govern o trencaran el calderó que allargassa la paràlisi amb un crescendo staccato cap a unes altres eleccions generals. També ens falta saber com acaba el cas dels eurodiputats electes. Fem temps, també, mentre no sabem si el govern tindrà o no pressupost i, en conseqüència, quedarà o no abocat a una altra cita electoral per desllorigar-ho tot o, mai se sap, embolicar-ho encara més. Esperem, també, a veure què passarà amb el president Quim Torra als tribunals. Tot plegat són compassos d’espera tensos, amb els plats i els timbals a punt de desencadenar-se, o no, com en una simfonia wagneriana.
El rumb dels esdeveniments del procés català, en funció de com es resolguin totes aquestes qüestions pendents i de les decisions que es prenguin per encarar-les, és a hores d’ara una incògnita, i predir-ne l’evolució, per més expert que siguin l’àugur, la pitonissa o els endevins, és pura especulació de tertúlia matinal. El que no fa tan de mal dir és sostenir que la bona marxa dels esdeveniments dependrà de si prèviament s’han estudiat els escenaris possibles, si s’han orquestrat les estratègies i preparat les respostes. Tota la feina que no s’hagi fet durant aquests dies de calma espessa, totes les energies malgastades a generar batibull, congriar desconfiances i aprofundir rivalitats, passaran factura a l’hora de reprendre la marxa. En política, com en música, és bàsic no perdre el compàs, ni el d’espera.
