El voraviu

Cap diari de Madrid posa en portada la conferència del president Torra a la capital d’Espanya. Justa correspondència amb el fet que ahir, a escoltar-lo, no hi va anar ningú de rellevància política. Les institucions no hi van enviar ni el mínim que marca l’educació. És clar que per a més inri, ahir mateix la consellera Chacón el contradeia i, a la SER, en entrevista per escrit, i amb força coincidència horària, el vicepresident Junqueras, també. Que quedi ben clar que el 132è no és ningú. Junqueras, com Aragonès, Torrent i tutti quanti, res de confrontació. La seva recepta és govern de concentració i eleccions. Confrontació ni democràtica, que és la que sempre ha citat Torra. Tothom fa com la Robles i s’oblida de la parauleta democràtica. Perquè a banda de la boja proposta de Torra, és constatable que aquí no confronta ningú i que el personal és carn i ungla. Aquí, allà i més enllà. Cavistes i pagesos del raïm. Animalistes i associacions de correbous. Nart i Cs. PSOE i Unidas Podemos. Salvini i Open Arms. Conte i Salvini. Conservadors i laboristes. Conservadors i conservadors. Johnson (Boris) i Johnson (Jo). M’incomodo a mi mateix, però qui ha de tenir més pressa perquè l’inhabilitin és Torra. S’acabarà aguantar tanta ximpleria i podrà tornar a llegir i a escriure. I que confronti el manxaire! És el que mereixem!

Barrut, caragirat, catxero, cínic, comediant, depredador, desconfiat, desmemoriat, destraler, especulador, farsant, frívol, fútil, ganut, golafre, improvisador, provocador, superficial, tacticista i volàtil són vint de les cares que Sánchez ha mostrat i jo he sabut veure en la negociació cap a la investidura amb la resta de forces parlamentàries. L’excandidat (en espera d’una segona designació reial) festeja amb ell mateix i els trackings que li faciliten els equips de campanya que l’envolten. És per això que avui em veig amb cor d’afegir-n’hi un parell més vista l’activitat desplegada i ja en seran vint-i-dues. Còmic (entre comediant i depredador) i ridícul (entre provocador i superficial). Còmic, perquè l’home se’n va a Toledo, al Consell de Política Municipal del PSOE i engalta als alcaldes i regidors de la corda allí reunits que els té enveja perquè ells que van guanyar les eleccions el 26 de maig ja han pogut formar govern i ell, que les va guanyar el 28 d’abril, encara està com està. Com si el seu partit no hagués governat mai en quaranta anys i no fos el primer responsable de la llei electoral que no li permet ser investit. I ridícul, perquè entre els del PSOE hi ha l’alcaldessa de Móstoles que ha contractat per la cara la seva germana (52.000 euros) i ha apujat el seu sou (un 17%), el dels seus regidors i el del seu oncle.

TV3 va reposar ahir L’any que vam viure perillosament, de Peter Weir. La pel·lícula està a punt de complir els 40. Sigourney Weaver va pels 70; Mel Gibson, pels 65, i l’oscaritzada Linda Hunt té telesèrie als 74. El 1983, per l’estrena, en vam discutir llarg i estès les essències amb l’Enric Marquès (Santa Eugènia, 1931), home clau d’aquest projecte periodístic i que avui fa vint-i-cinc anys que va morir. De fet, amb l’Enric, discutir era sempre llarg i estès. Des del 1979 (quan jo vaig començar com a corresponsal d’El Punt a Calonge) fins al 1985, quan ell es va incorporar a la Revista de Girona, podríem dir que va ser com el meu activista antinfranquista de capçalera, la font d’on m’enllustrava de tot el que desconeixia dels anys durs, que era molt. En aquest cas el debat va durar. Havia actuat correctament Mel Gibson publicant la confidència? Som periodistes sempre? El que ens diguin és susceptible de fer la volta al món? No recordo què deia qui en aquell moment i ni tan sols recordo què defensava jo mateix, però encara em resulta més complicat saber què hauria de defensar avui que des d’un punt de vista de capacitat tecnològica tots som periodistes. Tothom és emissor i amb una capacitat i potència de so, que riu-te’n, del corresponsal d’una emissora australiana a la Indonèsia de Sukarno.

Estalonant la premsa de paper, la tele generalista té els dies comptats com a model de negoci i de comunicació (només la mirem els majors de 50 anys). Però encara Déu n’hi do la feina que li queda per fer, i la que fa, complementada o no per les xarxes. Exemple. Entre El divan de la Sílvia Cóppulo a TV3 i El hormiguero de Pablo Motos a Antena 3 (entre Rahola i Revilla) han aconseguit aquesta setmana mateix una nova classificació de les dues Espanyes de Machado, sobreposada a la de “la que muere” i “la que bosteza”. Tenim l’Espanya que creu que el rei emèrit (amb l’excusa de posar-li bé un pin de la República) va tocar i esprémer una teta de la Rahola fa vint anys perquè la Rahola ho ha reexplicat a la Cóppulo, i també tenim l’Espanya que no se la creu i que com Revilla ha explicat a Motos, ho fonamenta en la convicció que Joan Carles, en aquella època, anava ben servit: “Ya iba a plato y mantel puesto siempre.” És el masclisme profund que no desapareixerà ni amb la premsa ni amb la televisió, el que piulava divendres Albert Boadella respecte de les acusacions a Plácido Domingo. “Las manos de un macho no están para estar quietas, precisamente. De lo contrario los humanos no existiriamos como especie!” Queda res d’aquell Joglar que s’escapava del Clínic i que ens tenia embadalits?

El president Montilla fa una carta per la Diada que dona a conèixer avui i en què els eixos centrals dels seus suggeriments són “que tornem al diàleg i que els anys del procés no han aportat res de positiu a Catalunya”. I ja estem en l’evidència que no és el mateix receptar que prendre. Intervé poc, però s’hi enganxa de quatre potes. El que els unionistes més retreuen als processistes és el primer que fa ell quan s’hi posa: parlar en nom de tot Catalunya. Que el procés no ha portat res de positiu als dominis Montilla/PSC és contrastat i defensable, però si d’aquí n’infereix (com ho fa) que no ha portat res de positiu a Catalunya, es retrata. Ells tampoc són Catalunya. I hi ha una Catalunya (la dels independentistes) a la qual el procés ha aportat prou coses positives, sobretot en el terreny polític i de reconeixement d’identitat i drets. Siguem clars. Els dominis Montilla/PSC han perdut molt en els anys del procés, és clar que sí. Un llençol en cada bugada. Un pa en cada fornada. Mai havien tingut tan poca quota de poder. Però als independentistes els ha anat bé. Mai havien estat tan enlaire ni acumulat tan bons resultats electorals ni havien estat tan transversals en la societat. Mai havien marcat tant l’agenda ni condicionat tant la política espanyola. En què quedem? Qui parla en nom de qui?

“Pinchazo.” “Se desinfla.” “Fracasa.” Tenen tanta pressa per titular que els passa per alt que un any després reconeixen que el 2018 i cada any des del 2012 érem un milió de persones en el pitjor dels casos. Ni qüestionen els 600.000 de la Guàrdia Urbana ni el 40% de caiguda. Frisen per titular en negatiu. És una metodologia estranya, però dona una imatge clara de com són i de qui tenim al davant. S’atrapa abans un mentider que un coix, és hora que n’aprenguem. Les cares i les expressions corporals ho deien tot. No sé si érem menys dels que diuen (els càlculs del 40 % em surten), però amb les cares pagàvem, que diria l’àvia Neus. De la il·lusió a la resistència. És el que fa la repressió. Si els cansem de reprimir, hi haurem de continuar sent. Canviarem la cara i l’expressió d’avui. La revolució dels somriures ha mutat. Veurem cap a on. Haurem d’arremangar-nos. Veurem per fer què. Jo, de moment, em conformo si deixem per als motards la interpretació lliure de Foix que es podia llegir en una samarreta: «És quan corro que hi veig clar.» Que ningú doni per fet que menys manifestants vol dir menys independentistes, encara que els mitjans internacionals hagin perdut interès en la Diada. I deixem també les gràcies per a les pancartes: “Nou de cada deu indepenDENTISTES recomanen una DUI sense sucre”.

Em sembla tan clar que em fa cosa esperar-me al dia 23 de setembre, quan el resultat de la primera aposta sigui contrastat. Així és que ja moc fitxa ara. O doble o res. Eleccions espanyoles el 10 de novembre i Neymar al Barça en el mercat d’hivern. Estem així de tarats. El sanchisme ja entra en la recta final del seu procés, i les fotos del rei de dilluns i dimarts rebent els caps grossos dels grups parlamentaris seran només protocol. Protocol buit. Aquesta vegada, buit del tot. Per la seva banda, Nobita posarà la mà amb tant delit com pugui a la butxaca màgica de Doraemon i així ens delectarà amb un episodi mediàtic cada dia fins que tanquin l’operació. De fet, el directiu Javier Bordas ja ho ha dit des de Medellín, i a partir d’avui veurem com una sèrie de fets mediàtics es van succeint fins que quedem convençuts que és el més normal del món. Tota la pasta gansa que vulgueu i els jugadors que calguin perquè torni un home que ens va deixar com ens va deixar i que a hores d’ara encara ens té denunciats. Fem un concurs per veure quina rastellera de valors Barça trobarem en l’operació? I al final Nobita sortirà amb el seu somriure esplendorós a dir-nos que el somni s’ha complert. Avui fem boca amb Messi, que marca el terreny de joc amb una entrevista a l’Sport. Tan bonic que ha estat tots aquest anys callat!