PER QUÈ NO ENS ENTENEM?

Dei­xeu-m’ho dir en la llen­gua de la sagrada uni­tat d’Espa­nya, però també en la de molts cata­lans: “Piensa el ladrón que todos son de su con­dición.” Aquesta és la raó fona­men­tal de la pràcti­ca­ment impos­si­ble com­prensió mútua en el con­flicte entre Espa­nya i Cata­lu­nya. Si cal ser més precís, entre l’Estat espa­nyol i l’ànima –que de moment no és gaire més que això– de l’inde­pen­den­tisme català. Vull dir que Espa­nya es mira els cata­lans com si fos­sin espa­nyols, i els inde­pen­den­tis­tes es miren Espa­nya com si fos Cata­lu­nya. És un feno­men de con­fusió mútua de mal resol­dre.

He posat el refrany en espa­nyol com a mos­tra sen­zi­lla –de fet, una cari­ca­tura– del que vull expli­car. Jo puc començar el meu argu­ment amb un refrany en una de les diver­ses llengües que es par­len a Cata­lu­nya. Des de l’altre front, poc que podrien començar una anàlisi del con­flicte amb un refrany en català. Aquí, hi ha una diver­si­tat de llengües assu­mida amb natu­ra­li­tat. Allà, un mono­lingüisme defen­sat amb les urpes. I pre­ci­sa­ment perquè allà defen­sen la llen­gua amb les urpes, quan aquí es defensa el català, cre­uen que també ho volem fer esgar­ra­pant. I nosal­tres pen­sem que si podem viure feliçment en la diver­si­tat, allà també s’hau­ria d’enten­dre quin és el valor de la diver­si­tat.

Posem un exem­ple més com­plex. La sessió d’inau­gu­ració de l’any judi­cial espa­nyol. Vaig ser a la sala dels plens del Tri­bu­nal Suprem en una jor­nada de l’igno­miniós judici. Surt la sala al Tele­notícies, i no puc dei­xar de veure-hi els meus repre­sen­tants democràtics jut­jats igno­mi­ni­o­sa­ment. En canvi, segur que després del judici, des d’Espa­nya, encara s’hi veu més clar tot el pes de l’Estat. Jo encara recordo la pin­tura al sos­tre de Mar­ce­lino Santa María, La ley triun­fando sobre el mal, en què el mal mas­culí és repre­sen­tat pel roba­tori i la punya­lada, i el mal femení, per la pros­ti­tució i una mare esca­nyant el seu fill. I tots, als peus dels cavalls blancs de la Justícia. Una Justícia mas­clista, retrògrada, sense com­passió. En canvi, els mem­bres que omplen la sala, al sos­tre, hi veuen l’imperi de la llei, la dura lex que ha d’escla­far els delinqüents, també els nos­tres. Ells veuen una taula pre­si­dida per tot d’homes –i una dona, minis­tra a part– dis­fres­sats amb toga, plens de meda­lles, escuts, con­de­co­ra­ci­ons, punye­tes, posseïdors dels atri­buts i del ric­tus d’un poder que nosal­tres no ens merei­xem. Jo hi veig un poder arnat, de mise­ra­bles que adver­tei­xen, que ame­na­cen, que diuen que es que­da­ran els pre­so­ners –com si fos­sin de guerra– perquè no es fien de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons.

Que ens mirem els uns als altres com si fóssim els matei­xos es nota par­ti­cu­lar­ment en els retrets que ens fem. Allà, obse­dits amb la sagrada uni­tat, ens diuen que què faríem si Girona es volgués inde­pen­dit­zar. I aquí pen­sem que els con­ven­ce­rem si els expli­quem que nosal­tres ja reco­nei­xem el dret a l’auto­de­ter­mi­nació de l’Aran (men­tre la resta de Cata­lu­nya es passa el dia can­tant les excel·lències dels giro­nins per evi­tar que mai vul­guin fer la seva, és clar!). Allà veuen una Cata­lu­nya frac­tu­rada perquè és diversa. Aquí sen­tim la frac­tura amb Espa­nya perquè no se sap reconèixer diversa. Allà, els “a por ellos” són pre­mi­ats per fer espa­nyols a la força. Aquí, ens omplim la boca per ser terra d’aco­llida. Si la nació espa­nyola es fona­menta en un pacte iden­ti­tari cul­tu­ral­ment homo­geneïtza­dor i en la seva indis­so­lu­bi­li­tat, quan miren Cata­lu­nya se la ima­gi­nen igual­ment iden­titària i assi­mi­la­dora. I si la nació cata­lana neces­sita ima­gi­nar-se diversa i oberta per sobre­viure –ho sigui poc o molt–, així s’espera que sigui Espa­nya. De manera que la secessió per a uns és la negació de la pròpia existència, i per als altres, la garan­tia de la pròpia super­vivència.

Sí, ja sé que tot això en molt bona part són tòpics, i que la rea­li­tat d’uns i altres és més com­plexa, ambi­va­lent i con­tra­dictòria. Però, lamen­ta­ble­ment, ens inter­pre­tem per tòpics –a nosal­tres matei­xos i als altres–, i és així que errem en les inten­ci­ons dels uns sobre els altres. I en les solu­ci­ons. Mala peça al teler si la solució és enten­dre’ns.