L’APLEC DE POBLET

El movi­ment inde­pen­den­tista deu ser un dels fenòmens mun­di­als més dinàmics de la història recent a l’hora d’eixam­plar la base. En menys d’una dècada, ha pas­sat dels 322.094 votants que van sumar ERC i Soli­da­ri­tat el 2010 als 2.079.330 elec­tors inde­pen­den­tis­tes en les últi­mes elec­ci­ons. Hi ha qui con­si­dera que la base encara no és prou ampla. No entraré a dis­cu­tir aquest assumpte perquè vol­dria inci­dir en el fet que aquesta pro­gressió s’ha fet avançant con­tra un per­sis­tent vent en con­tra.

Així, les ments pen­sants del pont aeri han inten­tat diver­ses ope­ra­ci­ons per minar, des­gas­tar i com­pe­tir con­tra el sobi­ra­nisme. En ple apo­geu de la crisi, van apro­fi­tar per recon­duir un movi­ment ori­ginària­ment sor­git con­tra ells, el dels indig­nats, cap a la cleda de l’esquerra retòrica on pas­tu­rava dòcil­ment Ini­ci­a­tiva, sobre­di­men­si­o­nant l’opció Colau sense esca­ti­mar esforços ni fal­se­dats periodísti­ques. El mètode va fun­ci­o­nar a mit­ges, perquè si bé van gua­nyar pels pèls a Bar­ce­lona, en les elec­ci­ons al Par­la­ment del 2015 l’arte­facte va fer figa entre altres coses pel gui­ri­gall que és el món comú i pode­mita.

La bala a la recam­bra, que era Ciu­ta­dans, va ser encim­be­llada a cop de talo­nari pro­pa­gandístic fins a la victòria estèril dels comi­cis del 2017, tot i no tenir arre­la­ment al ter­ri­tori com s’ha demos­trat en les muni­ci­pals. Una ope­ració orques­trada des de les altu­res que també va fer curt amb l’última esco­pe­tada de Valls, que només va poder fer diana de retruc empa­re­llant, per cert, els dos pro­jec­tes suc­ces­si­va­ment embar­ran­cats.

Els pode­ro­sos a l’ombra, tan­ma­teix, tenen recur­sos de sobres. Per això són pode­ro­sos. La pròxima ope­ració no es coneix, però podria ben ser la que s’engega aquest cap de set­mana a la reserva espi­ri­tual del tar­ra­de­llisme, o pot­ser una altra ini­ci­a­tiva pre­sen­tada dime­cres a Bar­ce­lona que veu­rem si hi con­ver­geix o hi com­pe­teix. A Poblet, un cen­te­nar de polítics de cen­tre tot fan una de tan­tes tro­ba­des que nor­mal­ment hau­rien d’aca­bar en fum perquè tenen molta matèria grisa, massa egos i poc múscul. Veu­rem com res­pi­ren La Van­guar­dia, El Periódico, l’Ara i la tropa habi­tual de megàfons auto­no­mis­tes. Si comen­cen fer-los des­fi­lar per tertúlies i tri­bu­nes i sopes diver­ses, ja ho tenim. Com que han vist que atu­rar-ho des de fora és impos­si­ble, pro­va­ran de com­prar prou volun­tats res­sen­ti­des per dina­mi­tar-ho des de dins. I si arre­ple­guen un cen­te­nar o dos de milers de vots, hau­ran fet prou nosa per min­var el repu­bli­ca­nisme. Res de nou. Ja ho adver­tia Vir­gili: “No us fieu del cavall, tro­ians.”