Els èxits i els fracassos són, segurament, els dos elements que donen pulsió a les vides personals i a les organitzacions. En la política, l’únic verb que compta per als partits polítics és guanyar. El pes d’aquest verb comporta el risc que l’acció de govern, més enllà d’acomplir plans estratègics o avançar en la millora de la gent, sigui una oportunitat constant d’afavorir els resultats de la propera comtesa electoral, de tal manera que l’interès general i el progrés col·lectiu gairebé són inexistents en la lògica partidista constant. I en aquesta lògica, malgrat que sembli el contrari, és més difícil gestionar l’èxit que el fracàs, o dit d’una altra manera, el risc de l’eufòria i el narcisisme que dona l’èxit, comporta irracionalitat i egoisme amb costos alts. Ara mateix, ens trobem en unes coordenades de caos institucional que generen una sensació de derrota col·lectiva a l’esforç que implica participar en la vida pública, i la incapacitat de Pedro Sánchez de generar un clima de pacte és un fracàs en la seva gestió de l’èxit. Segurament, en el moment del mes juliol en què Unidas Podemos va declinar els ministeris que els oferien, va cometre un error molt comú en política, que és creure que les coses, portades a l’extrem, condueixen a millors resultats. I això també va significar un fracàs.

Mirant enrere trobarem exemples d’aquests erros de càlcul i de prepotència, també en la política catalana i local, però malauradament l’autocrítica i l’aprenentatge són pràcticament inexistents.

Hi ha dues paraules trampa en política: hegemonia i relat. La primera posa en valor el poder absolut d’un partit com a objectiu per governar, i amb això sacrifica la pluralitat política i la necessitat de generar sinergies i aliances entre els màxims sectors de la societat.

La segona, la paraula relat, és la que amb el temps s’ha convertit en el gran parany de la política. Els estrategues tàctics, els missatges de titular de diari, són el propòsit dels òrgans de govern dels partits, tant se val que un dia es digui blanc o l’altre negre. El relat ho aguanta tot, i els professionals de la comunicació política són més importants que la cultura política, l’anàlisi profunda o l’escolta activa de sectors socials. Els gurus són els que manen i, amb això, a poc a poc, han fet que personatges com Trump, Bolsonaro i Putin manin al món i, de retruc, la política més professional ha caigut en la temptació de tenir els gurus de capçalera, que segresten la racionalitat de la visió política dirigida a la gent i per a la gent.

Ara bé, la visió de créixer en resultats com a únic objectiu comporta un risc afegit. La pèrdua de credibilitat. I aquesta és una perla fràgil en democràcia, en moments en què el projecte europeu fa aigües i la crisi econòmica torna a amenaçar intensament.

El fracàs de la socialdemocràcia espanyola pot esdevenir un mirall del fracàs del socialisme grec, alemany i francès, i el problema dels gurus és que, en general, llegeixen poc, no coneixen els clàssics ni la història i menystenen la filosofia. Tot són enquestes i tècniques de comunicació.

Així es va guanyar el Brexit, enganyant sobre pensions, i així Pedro Sánchez pot esdevenir un perdedor, confiant massa en la seva resurrecció política i en un partit que l’havia enterrat. L’error en la seva inflexió a l’hora d’acceptar negociar el tema territorial català i evocar el 155, o en la capacitat de governar amb una força jove com és Unidas Podemos, el pot conduir a un terreny desconegut de projecte polític i de lideratge.

La ineficàcia de les institucions s’hauria de mesurar en relació amb la seva capacitat de pactar, de negociar, de trobar solucions per governar.

No pactar és fracassar. I, per tant, l’electorat pot reaccionar amb vot de càstig. Les esquerres tenen el costum de confiar més en les seves sigles que en la seva ideologia, i així els ha anat en els darrers temps a Europa.

La Comissió Europea castiga Espanya per la contaminació que ens mata i mata el planeta. El tribunal de Luxemburg qüestiona de nou la política bancària respecte a l’accés a l’habitatge. I la jurisdicció belga i alemanya determinen que les garanties de les euroordres contra polítics catalans són deficitàries. Així que sembla que la feina que té un govern espanyol, ni és urgent ni demana pactes excepcionals que es poden i s’han d’explicar. Ironies a banda, és evident que amb aquesta crisi guanya el neoconservadorisme, aquell que diu que a menys estat i lleis, més llibertat, deixant que la igualtat es quedi a les cantonades dels camins escarpats als cims on només arriben alguns.

Entretant, presons provisionals indigeribles, un magistrat que visita el rei abans de dictar sentència i un lluitador pels drets humans com Iñaki Rivera, denunciat per un sindicat progressista com CCOO.

Amb aquest panorama, la conclusió és que cal rellegir el llibre de Richard Sennett El declive del hombre público. O la Montserrat Roig, que demanava fer la revolució amb més cultura i pensament lliure. La gent jove no pot trobar referents en aquesta política de la baralla estèril i la incapacitat d’arremangar-se.

La política ens expulsa. Cal rellegir i llegir molt. La cultura mai expulsa.