El voraviu

Iglesias torna a jugar, valent i a pit descobert (boig i absurd, segons es miri), pel govern de coalició. Com quan li van dir que l’obstacle era ell. Ara deixa que li tastin producte i servei i assegura que si el tastet no agrada continuarà donant el servei de franc encara que deixin de comprar-li el producte. Sánchez, però, no està per a tastets. No vol provar un any el govern de coalició com li proposa. Aquesta mena d’oferta Luque/Corte Inglés (“si no li agrada li tornem els diners”) se l’ha ventilat en minuts. Següent. No deu ser que han descobert que no hi ha res més segur i fort que un govern provisional? Qui els diu res? Què és el que no poden fer? Enviar diners a les comunitats autònomes? No els en volien enviar. Fins quan pot durar aquesta gresca? Ves a saber! De moment, caminen cap als dos anys de govern Sánchez (juny 2018 - maig 2020) si l’aritmètica postelectoral torna a estar encallada, que és el més segur. Quants merders hauran caigut d’aquí al juny que ningú no es voldrà menjar i per als quals anirà molt bé tenir l’excusa de la provisionalitat? La provisionalitat no és un risc per al sanchisme, és una oportunitat. No pararan de negar-ho, perquè necessiten que s’assenyali un culpable de la reconvocatòria electoral. Tanmateix, com diu la policia, pregunteu-vos qui és que en treu profit.

A Germà Gordó algú li té botada. És evident. La persecució va més enllà de la investigació judicial de què és objecte en relació amb l’embolic del 3%. També és evident. Que tot plegat vagi lligat a la pretensió de fer no sé quina operació política catalanista, probablement també deu ser cert. Que a mitjans de setembre torni a sortir en mitjans i xarxes, com si fos una cosa nova, exactament la mateixa conversa gravada amb un proveïdor que ja va sortir al juny quan va declarar als jutjats ho fa tot més evident encara. Ara bé, res d’això justifica la insensatesa de la seva piulada de resposta, de defensa o del que pretengués. Què vol dir que no recorda la conversa? Que m’importa que ja digués al jutge al juliol quan el van cridar a declarar que no la recordava? No és qüestió de memòria. És qüestió d’oïda. Que és sord, potser? Pensa que tots som sords? O confia que no assolíssim el nivell de comprensió lectora? És o no és ell qui parla? Perquè és ben clar el que diu a la conversa amb l’empresari Parra. Clar, net, precís, impecable, conegut. Descriu una tradició, un estil de funcionar, una manera de fer. No és una relliscada ni una equivocació. És com eren les coses. Segurament tal com són. Sense cortines ni telons de fons. No ho recorda? Només se sap defensar tractant-nos a tots d’imbècils?

Les imatges i les dades dels aiguats al País Valencià, Múrcia i Andalusia esgarrifen. Aquesta vegada aquí no ens ha tocat, però podem llepar en les llevantades de l’any vinent o de l’altre. És la força dels elements. Registres de més de 500 litres són una magnitud brutal i extraordinària. Sis morts. Incalculables destrosses als béns públics i als béns privats, a l’agricultura, a la indústria i als serveis. Vides i famílies arruïnades. Camps i pobles devastats. Són les imatges de l’accident meteorològic, és cert, de la naturalesa desbocada. Inevitable, segurament. “El foc té aturador, però l’aigua, no”, repetia l’àvia Neus quan una mànega d’aigua sobre el massís de les Gavarres provocava una vinguda de metres d’alçada al llit de la riera que minuts abans era sec i dormia plàcidament de feia mesos. Accident meteorològic, sí, aquesta gota freda, però de ben segur que excitada pel canvi climàtic que hem provocat i provoquem. I de ben segur, també, com a mínim les conseqüències, lligades en bona part a l’urbanisme prepotent, especulador, desmesurat i superb que hem practicat durant anys a tota la costa mediterrània. La naturalesa té els seus canons, els seus rituals i els seus camins. Camins d’aigua, en aquest cas, que recuperen de cop el seu estat salvatge per recordar-nos, als homes, que no som ningú per dominar-ho tot.

Rivera domina els mitjans, però perd pistonada. Se li ha vist molt (massa) que tip que Sánchez acapari la majoria d’espais electorals des del 28 d’abril, quan va començar la campanya, ha obligat el laboratori taronja a preparar-li per a avui el cop d’efecte. Li hauria estat més rendible no haver petat amb Valls i haver-se pogut retratar per Menorca de bodorrio amb la Gallardo i la Malú, però ja no s’estan amics (amb en Valls) i no el van convidar. Rivera se sent en pilotes davant la multitud que el mira i per la raó que sigui no li fa la gràcia que li va fer el 2006 per presentar-se a la presidència de la Generalitat. Fa una proposta per salvar la pàtria que és el que li demanava la part del partit que ha purgat durant l’estiu. Ara que els té fora s’ofereix per fer el que li demanaven? I deixarà que sigui president “el jefe de la banda”? Volia guanyar un bocí de temps electoral. No hi ha més. Entre altres coses, perquè Sánchez, ràpid com un llamp, el desarma en un tres i no res i recupera càmeres i micròfons. “El que demanes ja existeix”, ha dit des d’Almansa, enmig de les inundacions. “A Navarra no s’ha pactat amb Bildu, el 155 s’aplicarà a Catalunya si la situació constitucional ho requereix i no s’apujarà la pressió fiscal a les classes mitjanes i treballadores.” Per xulo, ell! I demà a veure el rei i a acomiadar el dol.

Consumatum est. Eleccions a Espanya el 10-N. Queda esclarir la data de les catalanes, però no us estranyi que estiguin tan enganxades a aquestes com legalment es pugui. Potser votarem embafats de torrons i neules, per més que tothom diu que seran a la primavera com a molt aviat. Ara, apuntem a l’agenda que el dia 11 haurem de vetllar el mort. O els morts, que no hem de descartar que hi hagi més d’un cadàver. Parlo de política, és clar. El que és segur és que els peixos grossos dels partits que van a la repetició electoral espanyola hi poden deixar la pell i el lideratge. Potser més d’un. Veurem com haurà processat l’espectacle l’electorat, qui es mou i qui no, quines propostes elaboren els partits abans del tancament de llistes, quines sorpreses ens esperen des d’avui i fins al 10-N, quines sorpreses baixen d’altres cels, com es comporta l’abstenció i quines conseqüències genera la llei d’Hondt. Podrà continuar Sánchez si no aconsegueix la investidura? Presagia res el “querido Albert” d’avui? Si Espanya no suma ni al Congrés ni al Senat, s’obrirà la veda contra Casado al PP? Si no han entès Iglesias i torna a anar enrere, la militància el respectarà? Se li esvalotaran Garzón i IU? Li queda vida, a Errejón, si decideix presentar-se i no marca terreny? Si Rivera torna a quedar rere el PP i no sumen serà la implosió o l’explosió taronja?

Anar a eleccions no és un fracàs. No són la festa de la democràcia? El model no és Suïssa, que fa referèndums cada dos per tres? Són iguals els resultats de les repeticions anteriors? No van passar coses rellevants entre l’una i l’altra? Sánchez i Rajoy ho recorden bé. Si tot està travat, les eleccions (a part de ser el mecanisme democràtic) mouen dues coses: l’aritmètica i els cervells. I si són la festa de la democràcia és més lògic que en busquem el promotor i no el culpable. La repetició m’està bé. Suportem invents més cars, menys sans i menys útils que unes eleccions. Una altra cosa és la teatralització per evitar la culpabilització, però jo m’ho he agafat com una sèrie de Netflix. Capítol a capítol. I es paeix bé. Sap greu contradir l’empresariat, que lamenta anar a eleccions perquè allarga la inestabilitat. Contradir sindicats, que ho veuen irresponsable. Contradir Basté, empipadíssim, que fa un davantal parlant de drama, de ridícul i d’indecència. Contradir ERC, que per ells no ha estat. I contradir Puigdemont, que en un fil de piulades s’afegeix a la tendència que les eleccions són sinònim de ridícul i desgast. Té raó que confirma que a l’hora de buscar compromisos és tan inútil Sánchez com Rajoy, però és un demagog quan acaba dient que votarem fins que els agradi el resultat. Votem perquè no hi ha govern. I aquí, tocarà el mateix.

L’àvia Neus era poc de missa. No n’era gens, vaja. Però si res l’esverava o la deixava de pasta de moniato s’exclamava en termes clericals. Mare de Déu dels set Dolors! Doncs això. Mare de Déu dels set Dolors, quin futur immediat ens espera! Allà i aquí. Han escoltat Sánchez en seu parlamentària brandant el 155, anatematitzant l’independentisme com una insolidaritat dels rics i gallejant que té per a aquest territori el mateix projecte que per a Extremadura? I aquí? Es fixen com colen l’amnistia, indult emblanquinat? L’altre dia, la CUP. Avui, en Tardà: “L’amnistia serà el punt zero de la reconciliació democràtica.” I la Borràs? Han escoltat la Borràs? Creu que millor que els presos no vagin a les llistes. Dos anys després de l’1-O i ja han caigut tots els tabús. El futur immediat pinta a “llibertat, amnistia i... finançament del territori”, enmig d’un marasme de conceptes, acrònims i sigles des del catalanisme més pactista fins a l’independentisme més revolucionari que maregen qualsevol. El país de demà. Ens plantem. Tsunami Democràtic. Debat Constituent. Consell per la República. Crida Nacional. Mare de Déu dels set Dolors! El proper pas són els càlculs sobre la presó que compliran. “Dos de preventiva més dos, quatre. Meitat d’una condemna de vuit i la condicional...” Mare de Déu dels set Dolors! Despertarem?