dies de tsunami

En el món dels nego­cis, i per extensió de tot tipus de trac­tes entre per­so­nes, hi ha un con­cepte cone­gut com a “banda de nego­ci­ació”, que és el ter­reny que va des del màxim que s’aspira a acon­se­guir fins al màxim que s’està dis­po­sat a cedir. Com més ampla és la banda de nego­ci­ació, per tant, més gran és el marge de mani­o­bra dels nego­ci­a­dors. A més, com més allu­nyada situï la posició de par­tida aquell que té la pae­lla pel mànec, de més capa­ci­tat de fer veure que fa con­ces­si­ons dis­po­sarà sense que en rea­li­tat cedeixi en res sobre el que no està dis­po­sat a tran­si­gir.

Durant uns anys, sem­blava que era en aquest marc que calia situar l’estratègia política i judi­cial de l’Estat espa­nyol amb Cata­lu­nya. Una feina de lami­nació que, des de l’inici del procés, han por­tat a terme els apa­rells de l’Estat per anar reta­llant l’auto­no­mia i situar-la en un punt de regressió des del qual, arri­bada l’hora d’asseure’s en una taula, es podria cedir però amb marge per man­te­nir-se lluny del punt on l’Espa­nya cen­tra­lista començaria a per­dre-hi.

Per enten­dre’ns, si al cove català hi havia vint pei­xos, Espa­nya n’ha repes­cat quinze o setze. Si mai l’inde­pen­den­tisme s’ensorra a les urnes, l’Estat aca­barà de fer net dels cinc que que­den. Per con­tra, si l’inde­pen­den­tisme es va man­te­nint elec­to­ral­ment fort, per més sentències infa­mes, mun­tat­ges poli­ci­als i mediàtics i totes les ame­na­ces i cer­te­ses del 155 que vul­gueu, cal supo­sar que tard o d’hora les auto­ri­tats espa­nyo­les, davant de la per­sistència del blo­queig, s’asseu­ran a par­la­men­tar. Això sí, per ofe­rir pri­mer un peix, després cinc, si convé fins i tot deu, de tal manera que, en rea­li­tat, no esta­ran cedint en res que no fos ja al cove català abans d’ini­ciar-se el con­flicte.

Hi pot haver algun incaut a casa nos­tra que es pensi que els trac­tes en aquests ter­mes serien pro­duc­tius. El pro­blema, a banda de la renúncia, és que l’estratègia de la “banda de nego­ci­ació” en rea­li­tat no exis­teix. L’Estat espa­nyol se sent prou fort per aguan­tar els anys que cal­gui i fer el mal que con­vin­gui arruïnant per­so­nes con­cre­tes, famílies sen­ce­res i ate­mo­rint la població. No té cap intenció de nego­ciar res perquè ho veu tot gua­nyat. En aques­tes cir­cumstàncies, cal recor­dar a la pre­potència his­pana aque­lla frase de Rabe­lais que diu: “Cal no posar mai l’ene­mic en situ­ació des­es­pe­rada, perquè en mul­ti­plica la força i li aug­menta el coratge.” I també fora bo per part nos­tra escol­tar Aristòtil: “El coratge no pot anar des­lli­gat de la mesura.” Dos con­sells, a banda i banda, per nave­gar quan arribi el Tsu­nami.