El voraviu

El grup terrorista secessionista català que va presentar la matinada de dilluns la Guàrdia Civil ja té nom. El jutge Manuel García Castellón (mireu-ne bé el currículum) l’ha batejat com a ERT (Equip de Resposta Tàctica), una organització amb estructura jeràrquica dins dels CDR. Se n’han conegut nou noms. Cap acció. Nou noms. Xavi Duch, Jordi Ros, David Budria, Eduard Garzón,Txevi Buigas, Ferran Jolis, Alexis Codina, Clara Borrero i Germinal Tomás. No suposin que l’han desarticulat. Pot créixer fins a l’infinit. Jo mateix, o vostè, podem passar per ERT. I el seu veí. I qui fa el cap gros. O el cul petit. L’exèrcit del Fènix que comandava Èric Bertran als 14 anys no serà res al costat de la nova superproducció dels tricornis. És intolerable i greu, però és, a més a més, tan barroer, destraler i d’òpera bufa que no puc oblidar la resposta de la Guàrdia Civil de Cuenca a l’Institut Sismogràfic dels Estats Units (havien detectat un moviment sísmic amb epicentre a Cuenca) en un acudit de l’Eugenio. “Movimiento sísmico desarticulado. STOP. Epicentro, su mujer y tres individuos más han sido detenidos. STOP. No hemos informado antes por un terremoto de pelotas. STOP.” De conya en conya continuen els tancs a la Diagonal i el bombardeig de Barcelona. En format segle XXI, això sí: violència institucional, cop de jutjat i Constitució al vent.

Efecte retroactiu del cop de calor de l’estiu? Conseqüència que entri la primavera a la tardor? Reacció a la inquietant manera de renyar de Greta Thunberg? Diarrea preelectoral? Propietats al·lucinògenes d’un bolet mal collit? Conjunció astral? Què activa tanta neurona aquest dissabte? La Celaá diu que la Guàrdia Civil ha fet amb els ERT “una feina discreta i digna”. Sánchez explica a la CNN que “el rei Felip VI representa els valors de la II República”. La portada de La Razón posa en gros: “La Guàrdia Civil a Catalunya: «Ja és pitjor que el País Basc».” I els seus congèneres d’ABC: “Torra va planejar amb els CDR prendre el Parlament després de la sentència de l’1-O.” I les xarxes van plenes de la terrassa d’un bar de Vilafranca on uns legionaris s’han assegut a beure birres amb les armes llargues al peu de les cadires com si fossin motxilles d’adolescents. I d’uns altres legionaris passejant entre prestatgeries en un supermercat, també de Vilafranca, amb l’arma llarga a l’esquena com si fos un mocador de farcell. Jordi Pesarrodona renuncia a tots els càrrecs d’ERC i en critica la línia política. S’hi manté com a militant i respecta el seu amic Junqueras. “Potser no ha pres les decisions més encertades, però hem d’entendre la repressió que pateix”, diu. Que gran Jordi Pesarrodona! Ja sabem de què és fet el teu nas de pallasso! De dignitat i pebrots!

A final del dia em crida l’atenció un títol de La Vanguardia. “Una rata és una rata.” Encapçala l’article que ha penjat Toni Puigverd i que sortirà en l’edició de paper de demà. Explica com de jove en va matar una. Una rata de claveguera, peluda i fastigosa, de la mida d’un conill, que havia entrat a casa seva i que el seu pare havia aïllat al lavabo. Resulta que no es va deixar matar amb resignació, la rata, i Puigverd reconeix que si li haguessin facilitat una sortida en lloc de tancar-la al lavabo, potser la història hauria resultat menys sanguinària de com va acabar. “Si no troben sortida i perceben que estan en risc, animals i humans és tornen agressius”, escriu. Assegura que no pot evitar associar el record d’aquella rata amb el procés. Una rata, el procés? Es torna agressiu? Que hi hem de veure relació amb els ERT inventats? No esperava que Puigverd veiés el procés com un cigne de coll blanc ni com l’au fènix, però una rata! Suposo que pararà amén en el detall que la rata s’havia perdut i es va defensar, sense èxit, d’una agressió salvatge i desproporcionada. La seva, en aquest cas. Les xarxes li han dit una vegada més de tot, a Puigverd. En Toni no és un Cercas qualsevol, encara que alguns dies, com avui, és passa de frenada. “És el risc d’anar a l’era”, diria l’àvia Neus. Agafes pols. Ens passa a tots. I a totes.

El Col·legi de Periodistes, molt emprenyat, contesta Piqué. “No acceptem que ens diguin com hem de fer la nostra feina.” En realitat, no tots no ho acceptem. Les notes de premsa han de ser clares, concises i concretes i aquesta ho és. Dissenteixo del contingut. Jo sí que ho accepto, que ens diguin com hem de fer la feina. És més, ho reclamo. Intueixo, a més, que ho necessitem. Soc col·legiat al corrent de pagament, encara que els atacs de banyes i de corporativisme ranci que periòdicament tenen alguns dirigents col·legials m’han temptat moltes vegades de donar-me’n de baixa. M’hi mantinc pel respecte que em generen companys assenyats, la majoria. Quin dret terrenal o diví se suposa que ens empara per dir, com diem cada dia, a tots els professionals de totes les professions com han de fer la feina i que a nosaltres no ens ho puguin dir? Semblaria evident, companys del Col·legi, que hem d’abaixar els fums. Tot ve de les declaracions de Gerard Piqué després del partit a Getafe. Fotia clatellada a la directiva i, de retruc, rebíem. “Coneixem el club, sabem els diaris que són afins al club, coneixem els articles que surten i moltes vegades sabem qui els escriu encara que els firmi una altra persona”, va dir, i és una veritat com una casa. Cou, això sí. “Quan cou cura i quan pica madura”, deia l’àvia Neus.

Fa dos anys dels cops de porra i no sé si avui n’han tornat a repartir i si m’ha tocat el rebre. O el cervell no em xirga bé, o en diuen de grosses. Comencem per un comunicat dels CDR. “L’Estat espanyol actua com una bèstia malferida.” Viviu al mateix país que jo? Qui l’ha malferit, la bèstia? Ni una esgarrapada. No siguem babaus, o hi deixarem la pell. Literalment. Continuem amb Sánchez (quant de Sánchez, Déu meu!). “El 155 es pot aplicar en funcions.” Sort en tenim, que dorm bé sense Unidas Podemos. Què passaria pel seu caparronet si dormís malament? Quins deliris aguantaríem? Quines ocurrències suportaríem? Que entén per dormir bé? Ho té estudiat. Es pot aplicar en ple període electoral i amb un govern provisional. I exigeix a Torra no mirar cap a una altra banda quan hi ha indicis de violència. Ell, que és d’un partit que va tenir un govern condemnat per violència institucional i que va anar a la presó a aplaudir ministres condemnats per terrorisme d’estat. Ell, que maleïa Garzón a la tele des de Moros y cristianos. I acabem amb el duet del president Torra i el vicepresident Aragonès. “Avançar sense excuses cap a la República inevitable.” Mira que bé! Els peus em toquen el cul! Com era aquell passatge bíblic del pare celestial i els vestits de les flors dels prats i dels ocells del cel?

Si les coses no estan molt pitjor del que pensem i The New York Times encara és una font fiable, tenim una situació de lideratge mundial més que dramàtica i perillosa. Ahir vam veure Xi Jinping, amb el vestit Mao de les grans ocasions, amb l’expressió de peix bullit de sempre, a la plaça de Tiananmen al pas de l’oca i amb un múscul militar que acolloneix. La major desfilada militar de la història d’Àsia per celebrar el 70è aniversari de la República. Mentrestant, a Hong Kong la policia disparava a un manifestant a boca de canó, amb foc real i arma curta. Avui el NYT fa saber què es cuinava al cervell de Donald Trump fa uns mesos quan amb set assessors seus mantenia reunions per dissenyar l’estratègia de frontera. Destaquen tres propostes. Punxots al cim del mur que poguessin esventrar una persona. Una fossa que acompanyés el recorregut de la paret amb aigua infestada de serps i caimans i l’ordre de disparar a les cames de tots els que s’hi acostessin. No són sèrie B. Són els més alts mandataris del món civilitzat. En la sèrie B, ens queda la cara de pastanaga bullida que presentaven Diego Pérez de los Cobos i José Antonio Nieto en el vídeo de la seva declaració al jutjat 7 de Barcelona aquest estiu i que es va conèixer ahir. Només importa vèncer! Se’ls en fot, convèncer! És una fotesa d’Amenábar i Unamuno.

Tot avui que bramen que utilitzaran la llei de seguretat (suggereix Casado i Sánchez s’hi apunta) per assumir el comandament dels Mossos (que és la dèria que els ha agafat ara). Més d’un constitucionalista ha dit que sense Senat és difícil aplicar el 155 amb què amenaçaven fins ahir, i el gran líder ha virat. Decidit i veloç. Tan estudiat com vacil·lava que ho tenia no ho devia tenir, això del 155 i un govern provisional, si avui canvia d’intent amb les primeres veus divergents i si reorienta les amenaces cap a una llei que fins fa quatre dies bescantaven. Però en el fons tant li fa. O li fa tant. El que té estudiat, i ben estudiat, és que ha de picar el clau cada dia un pèl més a Catalunya perquè és el que toca en campanya, i si s’ha de ressuscitar la ley de vagos y maleantes per fotre llenya al mono, es ressuscitarà. Això sí, constitucionalitzada. I tinguem clara una cosa. No seran ells, serem els independentistes els que premerem el botó (Sánchez dixit en campanya per les Espanyes, que és on li entenen i li compren). De fet, el pas següent és explicar-nos com l’ordre de moviment a les porres de l’1-O també la van donar els independentistes. Miquel Iceta hi ha posat el to de la terra, “la peculiaridad regional”, com en tornaran a dir d’aquí a quatre dies. “S’actuarà si les coses surten de mare.” Quina mare, Miquel?