JORDIS: DOS ANYS DE SEGREST

El mes d’octu­bre del 2017 ens va donar mol­tes dates clau per a la història que només de sen­tir ja asso­ciem amb els fets relle­vants que van suc­ceir en aque­lla arren­cada de tar­dor de tem­pe­ra­tura política més ele­vada del nor­mal. Comen­cem, natu­ral­ment, per l’1-O. Con­ti­nuem pel 3-O. I cul­mi­nem en el 27-O. Segur que cap lec­tor interes­sat en el procés no neces­sita que li expli­qui què va pas­sar aquells dies. Però de totes les jor­na­des d’aquell octu­bre que no obli­da­rem mai n’hi ha una de no tan icònica però que marca un abans i un després a l’hora de valo­rar l’ene­mic que tenim al davant. D’entrada, perquè és una data que ens mos­tra que estem real­ment davant d’un ene­mic. Algú que et vol mal per revenja, per escar­ment, amb pre­potència, no pot ser con­si­de­rat d’altra manera per més bona volun­tat i espe­rit cons­truc­tiu que s’hi posi. Quan tens la pis­tola al cap (de moment la hi tenim en sen­tit figu­rat) qui t’apunta et pot gene­rar més o menys por, però cap dubte sobre qui­nes són les seves inten­ci­ons.

El dia que vam des­co­brir l’autèntic ros­tre de l’ene­mic no va ser ni amb la bru­ta­li­tat con­tra el referèndum, ni amb el cop d’estat monàrquic de dos dies després, ni amb l’apro­vació del 155. La data que ho va can­viar tot va ser el 16 d’octu­bre del 2017, el dia que Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart van ser segres­tats. L’Estat espa­nyol neces­si­tava ostat­ges de la soci­e­tat civil per posar-nos la por al cos.

Han pas­sat dos anys del segrest i l’Estat està a punt de donar-hi cober­tura legal amb una sentència basada en fets inven­tats per ments recar­go­la­des. El 16-O, i tot el que ha pas­sat a con­ti­nu­ació, cons­tata que l’Estat espa­nyol està con­tro­lat per dos poders: el judi­cial i el poli­cial, no necessària­ment per aquest ordre. Els polítics són sim­ples figu­rants que van des­fi­lant pel govern, votats per una ciu­ta­da­nia que si no vota bé és obli­gada a tor­nar-hi fins que ho afini més, uns supo­sats diri­gents l’única funció dels quals és mirar de no por­tar la contrària a les togues i les pis­to­les si volen evi­tar que les cla­ve­gue­res els esquit­xin amb qual­se­vol drap brut real, dis­tor­si­o­nat o direc­ta­ment inven­tat.

Espa­nya és un estat poli­cial. Nor­mal­ment aquests règims, tard o d’hora, aca­ben vícti­mes del seu propi verí. L’únic pro­blema és que aquesta vegada el sis­tema de repressió no és gene­ral sinó diri­git quasi exclu­si­va­ment con­tra una part de la població: els cata­lans. Resis­tir a la immensa majo­ria silen­ci­osa espa­nyola, entre indi­fe­rent i hos­til, que mira cap a un altre cos­tat no serà fàcil. Però és impres­cin­di­ble. Pels Jor­dis, que és una altra manera de dir per nosal­tres.