JORDIS: DOS ANYS DE SEGREST
El mes d’octubre del 2017 ens va donar moltes dates clau per a la història que només de sentir ja associem amb els fets rellevants que van succeir en aquella arrencada de tardor de temperatura política més elevada del normal. Comencem, naturalment, per l’1-O. Continuem pel 3-O. I culminem en el 27-O. Segur que cap lector interessat en el procés no necessita que li expliqui què va passar aquells dies. Però de totes les jornades d’aquell octubre que no oblidarem mai n’hi ha una de no tan icònica però que marca un abans i un després a l’hora de valorar l’enemic que tenim al davant. D’entrada, perquè és una data que ens mostra que estem realment davant d’un enemic. Algú que et vol mal per revenja, per escarment, amb prepotència, no pot ser considerat d’altra manera per més bona voluntat i esperit constructiu que s’hi posi. Quan tens la pistola al cap (de moment la hi tenim en sentit figurat) qui t’apunta et pot generar més o menys por, però cap dubte sobre quines són les seves intencions.
El dia que vam descobrir l’autèntic rostre de l’enemic no va ser ni amb la brutalitat contra el referèndum, ni amb el cop d’estat monàrquic de dos dies després, ni amb l’aprovació del 155. La data que ho va canviar tot va ser el 16 d’octubre del 2017, el dia que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart van ser segrestats. L’Estat espanyol necessitava ostatges de la societat civil per posar-nos la por al cos.
Han passat dos anys del segrest i l’Estat està a punt de donar-hi cobertura legal amb una sentència basada en fets inventats per ments recargolades. El 16-O, i tot el que ha passat a continuació, constata que l’Estat espanyol està controlat per dos poders: el judicial i el policial, no necessàriament per aquest ordre. Els polítics són simples figurants que van desfilant pel govern, votats per una ciutadania que si no vota bé és obligada a tornar-hi fins que ho afini més, uns suposats dirigents l’única funció dels quals és mirar de no portar la contrària a les togues i les pistoles si volen evitar que les clavegueres els esquitxin amb qualsevol drap brut real, distorsionat o directament inventat.
Espanya és un estat policial. Normalment aquests règims, tard o d’hora, acaben víctimes del seu propi verí. L’únic problema és que aquesta vegada el sistema de repressió no és general sinó dirigit quasi exclusivament contra una part de la població: els catalans. Resistir a la immensa majoria silenciosa espanyola, entre indiferent i hostil, que mira cap a un altre costat no serà fàcil. Però és imprescindible. Pels Jordis, que és una altra manera de dir per nosaltres.
