On hi ha voluntat, hi ha un camí

La maleïda sentència contra els representants de la societat civil, el govern democràtic empresonat i la presidenta del Parlament és una gran oportunitat per demostrar fins on arriben les virtuts polítiques del sobiranisme –que exigeix el dret a l’autodeterminació– i del desafiament independentista. En aquest sentit, la resposta a la sentència no s’ha de veure principalment com la reacció a la provocació que és, sinó com l’ocasió de renovar les principals virtuts del camí que vam emprendre a començaments de segle, fent cert allò que un llarg camí començava amb una primera passa.

I quines són aquestes virtuts de les quals, a parer meu, no ens hauríem d’apartar i que més que mai hauríem de practicar amb excel·lència? Les desgranaré en les línies següents. En primer lloc, i a la base de tot plegat, cal destacar el desenvolupament d’una consciència crítica que ha fet obrir els ulls davant d’una situació insostenible des de feia temps. Sovint, per desmerèixer la rellevància política d’aquest desvetllament, hom ha posat l’accent en les dimensions emocionals de la resposta. Òbviament, raó i emoció no tan sols no van deslligades, sinó que afortunadament, en aquest cas, es recolzen l’una en l’altra. Prou que sabem quins són els monstres que pot crear la raó sola, i les tragèdies provocades pels estats emocionals desbordats. Aquí, però, arguments i passió junts han fet créixer la consciència d’una indignitat passivament i llargament suportada i de respondre-hi amb el coratge crític que només la passió per la llibertat i la justícia fa possible.

El desvetllament de la consciència crítica, en segon lloc, ha fet possible un empoderament polític poc imaginable a l’inici del procés, quan el que encara preocupava era allò que en deien la “desafecció política”. Ara som a l’altre extrem, i mai tanta gent no s’havia interessat tant per la política, mai no havia estat tan informada i mai no s’havia parlat tant de política en tota mena d’entorns: de la família a la taverna, de la feina a la piulada, de la tertúlia al carrer. El cas és que una part molt gran de la ciutadania està convençuda que té dret a decidir fins i tot sobre allò que legalment ningú no havia previst, i la sentència encara ho aprofundirà.

Lògicament, l’empoderament ha portat a un creixement en la participació en els afers públics com tampoc no s’havia vist mai. No tan sols hi ha l’evidència de l’assistència als actes massius al carrer, sinó que hi ha els incomptables actes públics de debat; la publicació de centenars de llibres i de milers d’articles; el creixement exponencial de socis de les entitats cíviques que lideren, acompanyen i faciliten la participació; les mostres sostingudes de solidaritat econòmica amb els afectats o l’acompanyament a les víctimes de la repressió des de les places i davant les presons. I, en una proporció que encara és difícil de predir, les sentències tornaran a fer créixer el compromís cívic i polític dels catalans.

Afortunadament, la participació de què parlo no ha estat adotzenada, fruit de l’adoctrinament, com de vegades ha volgut fer creure l’enemic exterior i l’adversari intern. Si una cosa ha quedat palesa és que aquí, si es tracta de plantar cara a l’adversitat, es fa amb una extraordinària mostra de creativitat. Un dels ingredients d’aquesta creativitat ha estat l’humor, tan present a les xarxes i amb una clara funció exorcitzadora de tota mena de pors, però també el gust estètic, el bon disseny i la seva capacitat per sorprendre. Deia Einstein que en temps de crisi, la creativitat és més important que la intel·ligència. I no tinc cap mena de dubte que una altra vegada la creativitat tornarà a desconcertar un enemic sempre previsible.

Finalment, res de tot això no portaria gaire lluny sense una notable capacitat pel risc i el sacrifici, sempre posada en qüestió en una societat relativament benestant com la nostra. La propensió al risc, però, depèn del càlcul sobre els avantatges de restar igual. I en un clima progressivament repressiu i antidemocràtic com l’actual, sense cap perspectiva de canvi, l’única possibilitat de millora s’inclina decididament per l’assumpció del risc i el sacrifici. Un risc i un sacrifici associat a la voluntat d’emancipació. I torno a citar Einstein: “On hi ha voluntat, hi ha un camí.” I la voluntat clarament, massivament i llargament expressada a Catalunya és una: la independència.