On hi ha voluntat, hi ha un camí

La maleïda sentència con­tra els repre­sen­tants de la soci­e­tat civil, el govern democràtic empre­so­nat i la pre­si­denta del Par­la­ment és una gran opor­tu­ni­tat per demos­trar fins on arri­ben les vir­tuts polítiques del sobi­ra­nisme –que exi­geix el dret a l’auto­de­ter­mi­nació– i del des­a­fi­a­ment inde­pen­den­tista. En aquest sen­tit, la res­posta a la sentència no s’ha de veure prin­ci­pal­ment com la reacció a la pro­vo­cació que és, sinó com l’ocasió de reno­var les prin­ci­pals vir­tuts del camí que vam empren­dre a començaments de segle, fent cert allò que un llarg camí començava amb una pri­mera passa.

I qui­nes són aques­tes vir­tuts de les quals, a parer meu, no ens hauríem d’apar­tar i que més que mai hauríem de prac­ti­car amb excel·lència? Les des­gra­naré en les línies següents. En pri­mer lloc, i a la base de tot ple­gat, cal des­ta­car el desen­vo­lu­pa­ment d’una consciència crítica que ha fet obrir els ulls davant d’una situ­ació insos­te­ni­ble des de feia temps. Sovint, per des­merèixer la rellevància política d’aquest des­vet­lla­ment, hom ha posat l’accent en les dimen­si­ons emo­ci­o­nals de la res­posta. Òbvi­a­ment, raó i emoció no tan sols no van des­lli­ga­des, sinó que afor­tu­na­da­ment, en aquest cas, es recol­zen l’una en l’altra. Prou que sabem quins són els mons­tres que pot crear la raó sola, i les tragèdies pro­vo­ca­des pels estats emo­ci­o­nals des­bor­dats. Aquí, però, argu­ments i passió junts han fet créixer la consciència d’una indig­ni­tat pas­si­va­ment i llar­ga­ment supor­tada i de res­pon­dre-hi amb el coratge crític que només la passió per la lli­ber­tat i la justícia fa pos­si­ble.

El des­vet­lla­ment de la consciència crítica, en segon lloc, ha fet pos­si­ble un empo­de­ra­ment polític poc ima­gi­na­ble a l’inici del procés, quan el que encara pre­o­cu­pava era allò que en deien la “des­a­fecció política”. Ara som a l’altre extrem, i mai tanta gent no s’havia interes­sat tant per la política, mai no havia estat tan infor­mada i mai no s’havia par­lat tant de política en tota mena d’entorns: de la família a la taverna, de la feina a la piu­lada, de la tertúlia al car­rer. El cas és que una part molt gran de la ciu­ta­da­nia està con­vençuda que té dret a deci­dir fins i tot sobre allò que legal­ment ningú no havia pre­vist, i la sentència encara ho apro­fun­dirà.

Lògica­ment, l’empo­de­ra­ment ha por­tat a un crei­xe­ment en la par­ti­ci­pació en els afers públics com tam­poc no s’havia vist mai. No tan sols hi ha l’evidència de l’assistència als actes mas­sius al car­rer, sinó que hi ha els incomp­ta­bles actes públics de debat; la publi­cació de cen­te­nars de lli­bres i de milers d’arti­cles; el crei­xe­ment expo­nen­cial de socis de les enti­tats cíviques que lide­ren, acom­pa­nyen i faci­li­ten la par­ti­ci­pació; les mos­tres sos­tin­gu­des de soli­da­ri­tat econòmica amb els afec­tats o l’acom­pa­nya­ment a les vícti­mes de la repressió des de les pla­ces i davant les pre­sons. I, en una pro­porció que encara és difícil de pre­dir, les sentències tor­na­ran a fer créixer el com­promís cívic i polític dels cata­lans.

Afor­tu­na­da­ment, la par­ti­ci­pació de què parlo no ha estat adot­ze­nada, fruit de l’adoc­tri­na­ment, com de vega­des ha vol­gut fer creure l’ene­mic exte­rior i l’adver­sari intern. Si una cosa ha que­dat palesa és que aquí, si es tracta de plan­tar cara a l’adver­si­tat, es fa amb una extra­or­dinària mos­tra de cre­a­ti­vi­tat. Un dels ingre­di­ents d’aquesta cre­a­ti­vi­tat ha estat l’humor, tan pre­sent a les xar­xes i amb una clara funció exor­cit­za­dora de tota mena de pors, però també el gust estètic, el bon dis­seny i la seva capa­ci­tat per sor­pren­dre. Deia Ein­stein que en temps de crisi, la cre­a­ti­vi­tat és més impor­tant que la intel·ligència. I no tinc cap mena de dubte que una altra vegada la cre­a­ti­vi­tat tor­narà a des­con­cer­tar un ene­mic sem­pre pre­vi­si­ble.

Final­ment, res de tot això no por­ta­ria gaire lluny sense una nota­ble capa­ci­tat pel risc i el sacri­fici, sem­pre posada en qüestió en una soci­e­tat rela­ti­va­ment benes­tant com la nos­tra. La pro­pensió al risc, però, depèn del càlcul sobre els avan­tat­ges de res­tar igual. I en un clima pro­gres­si­va­ment repres­siu i anti­de­mocràtic com l’actual, sense cap pers­pec­tiva de canvi, l’única pos­si­bi­li­tat de millora s’inclina deci­di­da­ment per l’assumpció del risc i el sacri­fici. Un risc i un sacri­fici asso­ciat a la volun­tat d’eman­ci­pació. I torno a citar Ein­stein: “On hi ha volun­tat, hi ha un camí.” I la volun­tat clara­ment, mas­si­va­ment i llar­ga­ment expres­sada a Cata­lu­nya és una: la inde­pendència.