NO ELS LLIUREM ELS ULLS
Des de sempre m’he comptat entre les persones convençudes radicalment que només l’actitud pacífica consolida la raó. En conseqüència, no he estat mai partidari de l’ús de la força bruta, ni l’he practicada, ni hi dono ni hi donaré mai suport. Dit això, argumentar que la violència no és útil per obtenir objectius polítics seria faltar a la veritat històrica. Resulta naïf creure que la pau sempre triomfa. La realitat certifica que la sang ha servit i continua servint per guanyar causes, siguin justes o injustes. Fins i tot hi ha hagut terroristes, atiadors de dictadures sud-americanes i asiàtiques i criminals de guerra que, amb el temps, han estat guardonats amb el premi Nobel de la Pau. Coses de l’alta política.
L’exemple més proper que tenim de l’ús de la violència és Espanya. Un estat construït a partir de la repressió contra la seva ciutadania. Va ser així durant el naixement i el desenvolupament constitucional en el segle XIX, per exemple amb aquelles teories governamentals que recomanaven bombardejar Barcelona cada cinquanta anys per mantenir pacificada Catalunya. Va ser així, com a mínim, durant el 50% dels anys del segle XX, sota règims dictatorials o altament repressius. Ja en el segle XXI, va ser així l’1-O del 2017 i ha estat així amb la sentència. Sense girar periòdicament l’exèrcit i la policia contra els seus ciutadans, l’Estat espanyol faria temps que no existiria en la forma i l’amplitud que el coneixem i el patim avui. La violència, a Espanya, és una estructura d’Estat.
No soc capaç, per tant, de negar que la violència, tot i que no hi combregui, no la practiqui ni la defensi, sigui un camí equivocat per assolir uns objectius polítics. En el cas de l’independentisme català, això no obstant, crec que tinc arguments inqüestionables per prevenir-ne l’ús. Utilitzar la violència contra l’Estat espanyol és inútil perquè és el seu terreny, el que dominen millor. Entrant en el seu joc estarem perduts i vençuts. Algú em pot dir que deu anys de revolució dels somriures han tingut com a resultat tretze anys de presó i l’aigua judicial que baixa. Una dècada, en temps històric, és un sospir. Si ho mirem amb perspectiva, hem avançat, malgrat l’ignominiós desenllaç parcial de la revenja judicial.
Empassem-nos el fel, canalitzem la ràbia i l’odi cap a la protesta i la resistència serenes. Més que mai avui ens cal avançar cap a l’horitzó amb la mirada llarga. I per sostenir la mirada llarga cal evitar, per damunt de tot, que una colla d’energúmens amb uniforme ens vagin buidant els ulls i ens facin perdre el món de vista.
