Ahir em deia un amic irlandès que l’efecte Trump ha creuat l’Atlàntic i s’ha instal·lat als despatxos de Madrid. No sé si els vents de l’oest deuen haver influït en aquesta deriva tan galopant que estem vivint en l’aspecte democràtic, però segur que el context de deshumanització global en què el factor ésser humà quasi no compta per a la política institucional no ajuda al fet que els actors polítics i judicials espanyols no hagin trobat una altra direcció per encarar el problema territorial de Catalunya. Presons llargues per als polítics, per a l’expresidenta del Parlament i per a dos homes de pau, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Càstig sever, inexcusable, sense cap consideració de la maduresa democràtica necessària per adoptar un ús del dret penal ajustat al dret i a la proporció. La condemna només per desobediència a tres exconsellers podria haver estat extensible a la resta de polítics, i amb això, respondre com pertoca a una democràcia del segle XXI. Lluny d’això, s’ha triat el domini, la repressió i la construcció jurídica d’un camí nou: la prohibició.

Les cinc marxes de milers i milers de persones caminant durant tres dies per Catalunya i la seva confluència final, a més d’emocionar qualsevol demòcrata, ens porten a recordar les conquestes dels moviments pacífics de Luther King, de Gandhi o de les feministes sufragistes. Més recentment, dels indígenes de l’Equador. Certament, les conquestes democràtiques les fa la gent i la seva expressió constant i pacífica de reivindicació. Tanmateix, l’escenari és amenaçador i crispat. Les eleccions han enverinat encara més un període que hauria d’haver estat tractat amb molta responsabilitat. Els esdeveniments poden portar la política a un carreró molt estret, i malauradament, serà la política espanyola immobilista la que haurà de respondre. El 10-N és realment rellevant per a Catalunya i es comptaran els vots al món.

Mentrestant, el TC torna a advertir el Parlament de Catalunya amb l’amenaça d’accions legals si insisteixen a reivindicar el dret a decidir com a dret a l’autodeterminació. Durant la X legislatura, el PSC va participar en la comissió pel dret a decidir, en què a més d’experts internacionals van prendre part redactors de la Constitució com Miquel Roca Junyent i el catedràtic González Casanovas. Ells parlaven de la constitucionalitat del referèndum, i de la ruptura del 2010 respecte de la Transició. Lluny d’escoltar, la política espanyola segueix majoritàriament seduïda per la catalanofòbia electoral, fent créixer la dreta.

La sentència del Tribunal Suprem ha estat el mirall d’aquesta deriva progressiva. Una sentència que associa concentracions multitudinàries amb sedició pel sol fet de la seva aspiració a un referèndum, ja que l’activitat delictiva objecte de la intervenció policial era l’organització de l’1 d’octubre. Certament, la política catalana ha comès errors de temps i de formes, però la demanda del dret a exercir el principi democràtic amb totes les garanties, i la defensa dels drets fonamentals de manifestació i reunió, ha fet reaccionar molta gent i hauria de moure encara més veus públiques no independentistes. La premsa del món, Bloomsbury, polítics i parlaments internacionals han denunciat l’excés de la sentència.

La constitucionalitat d’una consulta o d’un referèndum ha estat totalment enterrada en la defensa desesperada d’una unitat territorial de l’Estat. En aquests anys no s’ha posat en cap taula de negociació cap alternativa política, al contrari, s’ha apel·lat a la renúncia absoluta del projecte polític de la meitat de la població catalana. Ens trobem ara en una cruïlla històrica, en què Europa i el món han situat l’Estat espanyol al nivell de Turquia pel que fa a l’ús de la repressió. El cos escapçat dels nostres Mossos, amb els alts càrrecs pendents de judici, integrat per milers d’agents nobles i bons servidors públics, està sent objecte de qüestionament per uns operatius erràtics que, sota la figura de la coordinació amb la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, han precipitat dispersions per la força i han fet mal emprant projectils que el mateix Parlament de Catalunya havia prohibit. És necessari cuidar les institucions, i la complexitat l’hem de resoldre amb més lluita pels drets fonamentals. Defenestrar els polítics o les nostres institucions no ens portà a terreny fèrtil. La mobilització del poble democràtic i pacífic mai podrà substituir l’acció política creativa, responsable i determinada. I a Catalunya podem seguir amb aquest binomi si som capaços de demostrar sempre que la terra ètica dels drets que defensem pacíficament és la terra democràtica del món que volem construir per a Europa.