REGRESSIÓ, DESHUMANITZACIÓ

Ahir em deia un amic irlandès que l’efecte Trump ha cre­uat l’Atlàntic i s’ha ins­tal·lat als des­pat­xos de Madrid. No sé si els vents de l’oest deuen haver influït en aquesta deriva tan galo­pant que estem vivint en l’aspecte democràtic, però segur que el con­text de des­hu­ma­nit­zació glo­bal en què el fac­tor ésser humà quasi no compta per a la política ins­ti­tu­ci­o­nal no ajuda al fet que els actors polítics i judi­ci­als espa­nyols no hagin tro­bat una altra direcció per enca­rar el pro­blema ter­ri­to­rial de Cata­lu­nya. Pre­sons llar­gues per als polítics, per a l’expre­si­denta del Par­la­ment i per a dos homes de pau, Jordi Sànchez i Jordi Cui­xart. Càstig sever, inex­cu­sa­ble, sense cap con­si­de­ració de la madu­resa democràtica necessària per adop­tar un ús del dret penal ajus­tat al dret i a la pro­porció. La con­demna només per deso­bediència a tres excon­se­llers podria haver estat exten­si­ble a la resta de polítics, i amb això, res­pon­dre com per­toca a una democràcia del segle XXI. Lluny d’això, s’ha triat el domini, la repressió i la cons­trucció jurídica d’un camí nou: la pro­hi­bició.

Les cinc mar­xes de milers i milers de per­so­nes cami­nant durant tres dies per Cata­lu­nya i la seva con­fluència final, a més d’emo­ci­o­nar qual­se­vol demòcrata, ens por­ten a recor­dar les con­ques­tes dels movi­ments pacífics de Lut­her King, de Gandhi o de les femi­nis­tes sufra­gis­tes. Més recent­ment, dels indígenes de l’Equa­dor. Cer­ta­ment, les con­ques­tes democràtiques les fa la gent i la seva expressió cons­tant i pacífica de rei­vin­di­cació. Tan­ma­teix, l’esce­nari és amenaçador i cris­pat. Les elec­ci­ons han enve­ri­nat encara més un període que hau­ria d’haver estat trac­tat amb molta res­pon­sa­bi­li­tat. Els esde­ve­ni­ments poden por­tar la política a un car­reró molt estret, i malau­ra­da­ment, serà la política espa­nyola immo­bi­lista la que haurà de res­pon­dre. El 10-N és real­ment relle­vant per a Cata­lu­nya i es comp­ta­ran els vots al món.

Men­tres­tant, el TC torna a adver­tir el Par­la­ment de Cata­lu­nya amb l’amenaça d’acci­ons legals si insis­tei­xen a rei­vin­di­car el dret a deci­dir com a dret a l’auto­de­ter­mi­nació. Durant la X legis­la­tura, el PSC va par­ti­ci­par en la comissió pel dret a deci­dir, en què a més d’experts inter­na­ci­o­nals van pren­dre part redac­tors de la Cons­ti­tució com Miquel Roca Junyent i el catedràtic González Casa­no­vas. Ells par­la­ven de la cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat del referèndum, i de la rup­tura del 2010 res­pecte de la Tran­sició. Lluny d’escol­tar, la política espa­nyola segueix majo­ritària­ment seduïda per la cata­la­nofòbia elec­to­ral, fent créixer la dreta.

La sentència del Tri­bu­nal Suprem ha estat el mirall d’aquesta deriva pro­gres­siva. Una sentència que asso­cia con­cen­tra­ci­ons mul­ti­tu­dinàries amb sedició pel sol fet de la seva aspi­ració a un referèndum, ja que l’acti­vi­tat delic­tiva objecte de la inter­venció poli­cial era l’orga­nit­zació de l’1 d’octu­bre. Cer­ta­ment, la política cata­lana ha comès errors de temps i de for­mes, però la demanda del dret a exer­cir el prin­cipi democràtic amb totes les garan­ties, i la defensa dels drets fona­men­tals de mani­fes­tació i reunió, ha fet reac­ci­o­nar molta gent i hau­ria de moure encara més veus públi­ques no inde­pen­den­tis­tes. La premsa del món, Blo­oms­bury, polítics i par­la­ments inter­na­ci­o­nals han denun­ciat l’excés de la sentència.

La cons­ti­tu­ci­o­na­li­tat d’una con­sulta o d’un referèndum ha estat total­ment enter­rada en la defensa des­es­pe­rada d’una uni­tat ter­ri­to­rial de l’Estat. En aquests anys no s’ha posat en cap taula de nego­ci­ació cap alter­na­tiva política, al con­trari, s’ha apel·lat a la renúncia abso­luta del pro­jecte polític de la mei­tat de la població cata­lana. Ens tro­bem ara en una cruïlla històrica, en què Europa i el món han situat l’Estat espa­nyol al nivell de Tur­quia pel que fa a l’ús de la repressió. El cos escapçat dels nos­tres Mos­sos, amb els alts càrrecs pen­dents de judici, inte­grat per milers d’agents nobles i bons ser­vi­dors públics, està sent objecte de qüesti­o­na­ment per uns ope­ra­tius erràtics que, sota la figura de la coor­di­nació amb la Policía Naci­o­nal i la Guàrdia Civil, han pre­ci­pi­tat dis­per­si­ons per la força i han fet mal emprant pro­jec­tils que el mateix Par­la­ment de Cata­lu­nya havia pro­hi­bit. És neces­sari cui­dar les ins­ti­tu­ci­ons, i la com­ple­xi­tat l’hem de resol­dre amb més lluita pels drets fona­men­tals. Defe­nes­trar els polítics o les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons no ens portà a ter­reny fèrtil. La mobi­lit­zació del poble democràtic i pacífic mai podrà subs­ti­tuir l’acció política cre­a­tiva, res­pon­sa­ble i deter­mi­nada. I a Cata­lu­nya podem seguir amb aquest binomi si som capaços de demos­trar sem­pre que la terra ètica dels drets que defen­sem pacífica­ment és la terra democràtica del món que volem cons­truir per a Europa.