El voraviu

Soc una espècie rara. Confirmat. A hores d’ara no tinc cap enquesta pròpia (ni per apropiar-me) ni cap filtració de nivell, que són les dues coses que es porten aquesta tardor. Enquestes sobre el 10-N i filtracions sobre la sentència del procés. Vostè la té, una enquesta pròpia? Vostè la té, una filtració de nivell? No? Quina espècie rara és vostè? Ara ja hi ha fins i tot qui fa sumes i ponderacions de totes les enquestes i filtracions i així elaboren i difonen l’enquesta de les enquestes i la filtració de les filtracions. “Qui no té feina el gat pentina”, deia l’àvia Neus, però no va d’això. Les espècies dominants llancen enquestes i filtracions amb l’ànim d’influir una mica o un molt en el que la parròquia acabi fent. O per intuir una mica o un molt les reaccions que generarien les decisions i modular-les a gust. Les enquestes i les filtracions són carnassa periodística de la més estripada, d’una varietat molt semblant a la tan clàssica i tan amanida dels fitxatges futbolístics d’estiu. Al final, del que es tracta és de posar moltes, diverses i diferents hipòtesis sobre la taula (el paper, les ones i/o les imatges). I quan finalment fan un fitxatge sempre poden dir que ells ja ho havien dit i en tenen una prova. N’havien aventurat unes dotzenes més, però són intoxicacions que ja s’han paït. Ara toca vendre l’exclusiva de fireta.

Dia de la raça. Festa de la Hispanitat. En caure en dissabte es dilueix una mica la remor dels darrers anys. Els uns (funcionaris motivats) ja no treballaven i els altres (botiguers expectants) com que el tenen marcat com un dels festius opcionals d’obertura fixats per la Generalitat s’apunten a fer calaix. Feia la impressió que aquest any el hashtag triomfaria. “Res a celebrar.” Però vet aquí que un cop de vent remou el matí. La rojigualda que s’havia d’hissar per començar la gran desfilada a la Castellana i el paracaigudista que la portava se la foten contra un fanal i hi queden penjats. Les xarxes esclaten. El rei dels espanyols està visiblement emprenyat, encara que al final empatitza amb el militar, a qui rescaten amb una grua cistella. És el tercer espectacle en un any amb la sagrada bandera. Avui fa un any no se’ls desplegava. L’1 de juny els hi pujava guerxa. I avui, això. A la tarda, a Las Ventas, el primer toro de la ramaderia Valdefresno pilla el torero Gonzalo Caballero, xicot de Victòria Frederica de Marichalar. És greu. Entrava a matar i li ha clavat la banya a l’engonal esquerre. De 25 a 30 cm i l’artèria femoral seccionada. Ja de nit, els noruecs els amarguen la classificació –que haurà d’esperar– per a l’Eurocopa 2020. Els han empatat de penal en el temps afegit. Raça. Hispanitat.

Hores extres. Al TS, als Mossos, a la Policía Nacional i a la Guàrdia Civil. En edificis públics, estacions de trens i d’autobusos. Els magistrats deliberen, diuen. Filtren que no han firmat tots. Filtren que les filtracions emprenyen Marchena. Filtren que no es filtrarà més. Ja ningú diu que ho tenim a tocar. Al contrari. Tsunami Democràtic mateix té clar que no serà cosa d’un dia. Mesos, diu. Potser anys. Som tàvec persistent i poca cosa més. Acceptem-ho. Explotem-ho. Juguem amb el que tenim. El que no som no ho som. El tàvec fa feina quan fa de tàvec. I l’ambient farà venir gallina de pell. Ni en vacances ni en hores lliures podran anar els Mossos a fer d’escorta a Puigdemont. Ni els bombers podran anar uniformats a les manis. Ni un tu ja m’entens dels peixos pacífics es pot penjar al Port de la Selva. I Torra ha de traduir al castellà el recurs en català a la JEC. L’èpica desapareixerà i tot serà més dur del que ja ho és des del minut 1. I a l’altre cantó, ara l’advocacia de l’Estat deixa que el govern en funcions, amb pressupostos prorrogats i a les portes d’eleccions trameti els diners a les autonomies. “Professionals que han estat trencant-se la boca per trobar una solució que ara apareix. Ningú té dret a dir que el govern interfereix o toqueja”, diu la ministra. Ja m’ho semblava!

Soc al cotxe, a l’autopista, amb el meu fill gran, camí de Barcelona. El procés de filtracions ha estat insultant i la culminació d’aquest matí no té nom. Per sort, gràcies a la ràdio l’hem pogut viure en directe i no oblidarem mai quanta mesquinesa pot acumular i exhibir qui representa les més altes dignitats d’un estat. Cap consideració. Cap formalitat. Cap procediment. Cap ordre. Cap concert. Cap respecte. La vergonya no ve d’un pam. I després saber, corregit i augmentat, allò que intuíem. Amb més duresa. Amb més pirueta jurídica. Amb més traïdoria. Amb més mala llet. Hi ha 100 anys de presó, però no hi ha rebel·lió. Signen els set magistrats per unanimitat. No hi ha rebel·lió. No n’hi ha vist cap dels set. Que ho sàpiguen tots els que fa anys que l’encolomen, començant per la fiscalia i els dirigents polítics monàrquics. Hi ha 100 anys de presó, però no hi ha rebel·lió. No ho han acabat de veure fins ara, que no n’hi havia. Ara que havien de signar i es retrataven per sempre més. Tenir-la sobre la taula i mantenir-la (quan ningú l’hi veia, i ara sabem que ells tampoc) ha permès jutjar al TS, jutjar en instància única, mantenir presó provisional i suspendre’ls com a diputats. No han sabut ni volgut tenir la decència de la sala que va jutjar Rosell i retopar instructor i fiscalia només començar.

Tanta literatura i disquisició sobre la resposta institucional a la sentència ha quedat en no-res, i la Pilar de Catalunya, indignada, envia el govern a pastar fang. La resposta institucional havia de ser la màxima expressió de la famosa unitat estratègica, l’unitat d’acció o no sé quin cony d’unitat que diuen que mantenen encara que no hi ha oferta electoral unitària. Res. Més baralles de Palau. Dos anys en espera de la sentència i ara estarem en espera de la reacció ciutadana. Les institucions (totes les institucions) aniran a remolc per la senzilla raó que estan acollonides i potser fan bé d’estar acollonides. Si no hi ha 3.000 ciutadans disposats a veure’s en la situació de presos i exiliats (i jo crec que no hi són, jo no ho estic) no tenim solució a curt termini i qui es mogui amb contundència lleparà. Per això estan acollonides, les institucions. Al capdavant hi ha ciutadans que no es poden permetre el nivell de repressió que gasten. Des que el van escollir 130è i fins que es va exiliar, cada vegada que he conversat amb Puigdemont li he fet la mateixa pregunta. En veus 3.000 al darrere disposats a tot? No us quedareu sols a l’hora de la veritat? Si no n’hi ha 3.000, l’Estat no col·lapsa i la repressió triomfa. No és a pastar fang que ha d’anar aquest govern, és a eleccions. Més col·lapsats del que ho estem no quedarem.

Acompanyo la filla gran a l’arrencada de la cinquena columna a la plaça 1-O. Ella tirarà fins a Malgrat. Respira adrenalina i la pell n’hi traspua. L’adolescència. El saber que guanyaràs. Faig el primer quilòmetre i torno al despatx. La gent i el tarannà exhibit a les Marxes per la Llibertat m’han tret el mal rotllo d’ahir a la nit. L’ensucrament de l’oasi monàrquic Planeta, l’homenatge i llepada al bufó Cercas. La mala folla del comunicat bel·licista del govern espanyol. “La violència a Catalunya és generalitzada i coordinada.” La imatge d’una Barcelona en flames que xarxes i teles no paren de viralitzar. De què serveixen les foguerades nocturnes? Qui les encén? Quins cervells secs les impulsen? Les reivindicaran? Els monàrquics bramen que l’independentisme. Veurem quants infiltrats apareixen. De moment, recluten més piolins i reinvoquen el 155. Al vespre, Sánchez té premi. Espot gratuït de propaganda electoral. Quinze minuts de prime time, interrompent telenotícies, a totes les cadenes. Audiències dels temps de la tele única. Gran pacte constitucional. Que no pateixin els catalans! Ho tenim tot sota control! Que gran que ets, Redondo! Quin domini de l’escena! Quin control de l’agenda mediàtica! Per a Casado i Rivera, engrunes. I Rufián (quina vergonya, Déu meu!) diu que troba a faltar que el cridin a La Moncloa.

Tot rutlla a tal velocitat que no saps on ets. Fins a les eleccions, la cerimònia de la confusió i el 10-N ja veurem. Dilluns es va comunicar una sentència de gairebé 500 folis que fa dos anys que ens tenia la vida condicionada i ara només hi ha els focs de camp de Barcelona la nuit. Quina violència, tu! Quina brutalitat policial, noia! Cessem el conseller d’Interior, gent! Els Mossos són la mateixa porqueria que la Policía, amics! Indepes, xarxes, mitjans i tertúlies ja tenen tema (llegir, entendre i pair la sentència és un merder) i els cossos policials (en sagrada i litúrgica comunió constitucionalista), hores extres en defensa de l’ordre públic. Els monàrquics no paren, però. Llarena ha dictat la tercera euroordre per Puigdemont i diu amb tota la barra del món que la rebutjarà si no inclou sedició. Per Marchena, les fuites del TS no eren filtracions. Eren “pronòstics que s’han confirmat”. I manté el somriure de hiena. A hores d’ara encara no saben que la consellera d’Ensenyament era Clara Ponsatí i no Dolors Bassa, però a la Dolors li han imposat 12 anys de presó. I ara els serveis d’intel·ligència s’han centrat a buscar qui hi ha al darrere del Tsunami mentre els diputats de Cs passegen la samarreta del triple cor pel Parlament. Diuen les enquestes que el 10-N els hi trencarà en mil, el cor. Així ho espero.