TORRA, EL LLEÓ, LA CABINA I L’ENCLUSA

Dos explo­ra­dors es tro­ben a la selva:

–On vas amb una cabina de telèfon a l’esquena?, diu l’un a l’altre.

L’altre, amb natu­ra­li­tat, res­pon:

–Si ve un lleó, m’amago a dins. I tu, per què cami­nes per la jun­gla tra­gi­nant una enclusa a pes de braços?

–Perquè si ve un lleó, deixo anar l’enclusa i puc córrer més de pressa.

Aquest vell acu­dit que escoltàvem de petits en els cas­sets que es venien a les gaso­li­ne­res és una metàfora de la legis­la­tura a Cata­lu­nya.

Els explo­ra­dors són inde­pen­den­tis­tes. Tant la cabina com l’enclusa són Quim Torra. En la pri­mera versió, el pre­si­dent hau­ria estat esco­llit no pas per lide­rar l’inde­pen­den­tisme, sinó perquè l’inde­pen­den­tisme s’hi arre­cerés i que fos el Molt Hono­ra­ble qui entomés els cops. Torra no és cap esta­dista. És com vosal­tres o com jo, que no és cap demèrit. Pas­sava per allí després que el Par­la­ment es negués a esco­llir el pre­si­dent que havia triat el poble, que el Suprem pro­hibís ele­gir el pri­mer can­di­dat alter­na­tiu i que la CUP barrés el pas al segon. Un, dos, tres pre­si­den­ci­a­bles després, va sor­tir en Quim. A par­tir d’aquí, la política cata­lana hau­ria pogut uti­lit­zar aquest home bo tal com països en perill han recor­re­gut a altres sants barons una mica per acci­dent. L’any 1940, De Gau­lle, un mili­tar de ter­cera, era l’únic dis­po­ni­ble. Walesa, a Polònia, home del poble sense pre­pa­ració. Havel, a Txe­cos­lovàquia, poeta dis­so­lut i fràgil que es va beure i fumar les pors i els dub­tes per posar-hi la cara i el verb. Les bio­gra­fies que s’han escrit sobre ells no els dibui­xen pas com a líders nats. Van posar-hi el coratge.

Torra podria haver estat la cabina, però el trac­ten com un llast. Que Espa­nya el vul­gui fora, no ha d’estra­nyar. Ha vol­gut fer fora la majo­ria de pre­si­dents de Cata­lu­nya. No cal cul­par només ERC, tam­poc. En l’aigua­bar­reig de Juntsx­Cat també n’hi ha que el volen enge­gar a pas­tar fang. És injust fins i tot per­so­na­lit­zar la traïció en el vice­pre­si­dent Ara­gonès, que par­lant d’ama­ga­to­tis amb minis­tres no fa altra cosa que dei­xar-se enre­dar, segu­ra­ment amb bona volun­tat, com va fer Santi Vila l’any 2017, amb la diferència que avui té l’exem­ple de Vila. L’Estat uti­litza els pac­tis­tes per divi­dir el repu­bli­ca­nisme. Ho ha admès el mateix Vila en una entre­vista recent: “Vaig sobre­va­lo­rar la meva capa­ci­tat d’influència.” Ara­gonès sobre­va­lora l’opció que a Madrid tin­guin interès a aju­dar-lo. Només se’n volen ser­vir.

L’estratègia de la cabina sem­bla des­car­tada i la majo­ria coin­ci­deix que cal llançar l’enclusa per córrer més lleu­gers. L’acu­dit no ho diu, però no costa gaire intuir quin dels dos explo­ra­dors s’acaba men­jant el lleó.