no faré cap pas enrere

A casa el que van trobar va ser la meva dona, la meva filla d’11 anys, una gossa juganera i res més; bé, sí, van trobar una cosa molt valuosa i que, segurament, era l’autèntic objectiu de l’escorcoll: el meu telèfon mòbil, el que em serveix per treballar, el que conté la meva agenda, el que em permet rebre correus i missatges professionals, el que guarda les converses dels xats que tinc amb la meva família, els meus amics, els meus clients i altres companys de professió.

Registrar el despatx professional d’un advocat no és una tasca senzilla per diverses raons, entre les quals destaco una d’essencial: fins ara, això de la justícia en “paper zero” no és res més que una frase propagandística de tots els governs, però qualsevol despatx d’advocats és un gran magatzem de paper. El paper, però, que al final és només un problema de logística, no és el més complex quan s’escorcolla un despatx d’advocats, sinó les dades que aquests papers contenen i que, sens dubte, són rellevants per a la defensa de moltes persones. Són rellevants per a la defensa d’aquell que disputa una llinda amb el seu veí, d’aquell que s’està divorciant, d’aquell a qui acusen d’un robatori o de traficar amb droga, d’aquell que està discutint una multa de trànsit o d’aquells que estan acusats de sedició.

En realitat, tot el que hi ha en un despatx professional és delicat, és secret i ha de ser tractat amb exquisida cura. En l’escorcoll del meu despatx no hi va haver grans problemes a l’hora de discriminar sobre el contingut dels papers perquè, en realitat, el que els interessava era el contingut dels meus correus electrònics sobre el quals no van fer discriminacions i, insisteixo, el meu mòbil.

Normalment, i en tractar-se d’una causa que és secreta, els escorcolls es practiquen amb tota la discreció i amb les mesures pertinents per poder preservar el que allà es pugui o no trobar. En el cas del meu despatx, només arribar, vaig comprovar que hi havia més presència de mitjans de comunicació que efectius policials i el que no sabem, tot i que ho descobrirem, és com es van assabentar que allà es duria a terme un escorcoll.

Hores i hores que en lloc de ser aprofitades per avançar en els diversos casos que portem van ser malgastades a clonar un telèfon mòbil, el meu, i a copiar els correus electrònics de molts anys. Tot aquest esforç i despesa de recursos públics per res, almenys per res legal.

En qualsevol cas, el més autènticament rellevant i el major dels danys causats no és l’accés indegut al meu mòbil o al meu correu, sinó el dany en termes de reputació tant per a mi com per als meus companys i, també, per a la meva família. Ara, com ja va succeir en el passat, una nena d’11 anys s’ha d’enfrontar a un nou desafiament: anar a l’escola a Madrid i veure’s sotmesa a l’escrutini i a la crítica despietada, pròpia d’aquesta edat, pel simple fet de ser filla nostra, perquè els seus pares defensem el que defensem. Fa dies que, durant les hores que la meva filla és a l’escola, tinc un nus a l’estómac pensant com s’ho deu estar passar, què li deuen dir, com ho deu estar afrontant i quines empremtes li quedaran en el futur. L’única tranquil·litat que tinc és saber que des de molt petita ha après una lliçó: en una autèntica democràcia aquestes coses no passen.

Els advocats penalistes defensem casos penals i, encara que sembli una bajanada, és clar que en situacions com aquesta sembla necessari repetir-ho i explicar-ho. M’agrada el dret penal, tinc relativa facilitat per al dret penal i visc de fer dret penal… Doncs bé, la major part dels casos que defensem, tret d’honroses excepcions, són sobre temes que a la gent no li agraden, els repugnen o els molesten, però el problema és que perquè existeixi un autèntic estat democràtic i de dret és necessari que, almenys en matèria penal, existeixin no només els presumptes delinqüents, sinó, també, els advocats disposats a defensar-los, els fiscals preparats perquè, dins dels límits de la legalitat, puguin acusar-los i els jutges imparcials per jutjar-los.

Dit això, i per als que no ho sàpiguen, part essencial de la millor jurisprudència que existeix en diverses matèries penals i, sobretot, processals, especialment quant a garanties d’un procés just, s’ha gestat a la llum de casos de terrorisme i narcotràfic. Això és així per una raó molt senzilla: en ambdós tipus delictius, el desnivell entre estat i presumpte delinqüent és tan abismal que requereix esforçar-se al màxim per aconseguir que els processos s’ajustin al dret i, si no s’hi ajusten, aconseguir que s’anul·lin.

Si avui tenim clar que un jutge no ha de fer comentaris sobre el que està jutjant o sobre qui està jutjant és per una raó tan senzilla com que Arnaldo Otegui va portar el seu cas –aquell en què una jutgessa li va dir: “Ja sabia jo que vostè diria això”–, fins al Tribunal Europeu de Drets Humans i va aconseguir que es pronunciés sobre el fet que aquest tipus de comentaris afectaven la imatge d’imparcialitat de l’òrgan que el jutjava.

Si avui tenim clar que les escoltes telefòniques sobre les quals es pretén sustentar una condemna han d’estar disponibles al tribunal d’enjudiciament i han de ser escoltats els originals és per una raó tan senzilla com que José Ramón Prado Bugallo (Sito Miñanco) va portar el seu cas fins al Tribunal Europeu de Drets Humans i va aconseguir que es pronunciés sobre la il·legalitat d’una condemna basada en unes escoltes els originals de les quals ni estaven al jutjat en el moment del judici ni van ser escoltats.

Aquests són només dos exemples del que dic i existeixen aquestes sentències, amb la seva corresponent jurisprudència, perquè, primer, han existit irregularitats processals i, després, han existit advocats disposats a estudiar el tema i a defensar-lo fins al final. Confondre els advocats amb els defensats o els advocats amb els drets que defensen és una desviació pròpia d’estats poc democràtics i de persones amb una escassa cultura democràtica. Els advocats defensem el dret de defensa, part essencial del patrimoni de drets de qualsevol ciutadà per, d’aquesta manera, defensar un sistema en què tots estiguem protegits de les injustícies, de les arbitrarietats i dels abusos de poder.

Fins ara, els advocats que hem portat casos de terrorisme i de narcotràfic hem estat criticats, en moltes ocasions se’ns ha intentat criminalitzar i associar amb les activitats, reals o no, dels nostres defensats. Estic segur que aviat, si no és que ja estem en aquest punt, defensar independentistes catalans serà tan injuriat i mal vist com defensar un narcotraficant. La pregunta és si això també ho acceptarem, perquè, aleshores, el que realment haurem fet haurà estat carregar-nos l’estat de dret.

En el meu cas, segurament, el que ha succeït és que algú o alguns, ja esbrinarem qui, va o van considerar que s’havien alineat els planetes de tal manera que era fàcil confondre l’advocat amb el client, l’activitat professional com a defensor amb la del defensat per, d’aquesta manera, criminalitzar una activitat bàsica en qualsevol estat democràtic i de dret i, al mateix temps, enfangar una reputació professional sense ni tan sols mesurar els danys col·laterals que això pot implicar.