El voraviu

Sorpresa! Sorpresa! El president, amb la proposta de dijous al Parlament de tornar a votar l’autodeterminació durant la legislatura, ha enxampat tothom, els seus inclosos, a la lluna de València. Si és que n’hi ha, de seus. Està de moda dir que està sol. Sol com un mussol. Ves a saber! Tot és tan estrany, aquests dies! La meva filla de 16 anys, entre entrenaments de patinatge, ha caminat 89 quilòmetres amb la cinquena columna de la Marxa per la Llibertat. Em mostra una selfie amb el president. “En Quim va caminar una estona amb nosaltres. Li vaig dir gràcies per la selfie i va dir que res de gràcies, que gràcies a nosaltres.” No sé si està tan sol. És bona companyia, la companyia d’adolescents com la meva filla. Estan per la república, la independència i la desobediència civil. Ves que no siguin majoria! Ves que no siguin molts més dels que els savis de la politologia volen i diuen! La solució està en aquesta generació que arriba. Nosaltres som el resultat de la primera Marxa per la Llibertat, la del 1976, la de Pax Christi, la d’Arcadi Oliveres i Àngel Colom. Uns milers de participants i centenars de detinguts. Com que era de l’àmbit dels Països Catalans tenia l’adhesió del líder socialista del moment, Joan Reventós. Ara Grande-Marlaska menysté la mobilització, se centra en les fogueres i amenaça amb sis anys de presó.

La consellera de Salut, Alba Vergés, ha dit que ja són quatre els ferits per pilotes de goma que han perdut l’ull des de dilluns de la setmana passada. Estem parlant de pilotes de goma que el Parlament de Catalunya va prohibir, però que va prohibir als Mossos i que la policia espanyola continua disparant perquè “és l’eina que té”, perquè a ells ningú els les ha prohibit i perquè no estava previst que haguessin d’actuar en territori català, on les competències són dels Mossos. Per més que els omplin de condecoracions, i més enllà del debat de la mala llet i la falta de proporcionalitat, les forces de l’ordre són una calamitat. Quatre ulls? On cony apunten quan disparen, per fotre enlaire quatre ulls? Si apunten al cap tenim un problema i si apunten al cul, també. Els hem vist recollint pilotes de goma del terra perquè se’ls havien acabat. Que no porta ningú la intendència, en aquella casa? Ara, com amb els legionaris que prenien birres en una terrassa de Vilafranca, obrirem investigacions. Què s’ha d’investigar del vídeo de la càrrega contra gent asseguda a terra a la Via Laietana amb què comença tot? Què s’ha d’investigar del vídeo de Girona de l’agressió al ciutadà que va a apagar foc amb una galleda? No ens enganyem. Disquisicions polítiques a banda, el servei policial és una calamitat.

I el rei? No vindrà, el rei? “Posats a fer… sabates grosses”, deia l’àvia Neus. Sa majestat no estreny la mà al policia ferit? Així de desagraïda es torna Espanya que només hi envia un ministre i el president del govern? Si va intervenir aquell octubre amb el discurs, ha de callar ara que hi ha un agent ferit? I és més. Com és que deixen el seu funcionari ferit en territori enemic i en mans de professionals hostils? Perquè tots hem estat testimonis que la direcció de l’hospital ni l’ha rebut, el president Sánchez. Tots hem estat testimonis que ha necessitat entrar d’amagatotis i que ha sortit cames ajudeu-me per la porta del darrere i escridassat per professionals de l’hospital. Qui s’ha espantat amb aquest sis dies? Les elits? Els governants? Els governants d’aquí? Els governants d’allà? La policia? Els pares? Els polítics? Ningú? Tothom? Com hem pogut perdre el senderi fins a l’extrem de mostrar al món la imatge final que hem mostrat de la visita a l’hospital? Què hi fa aquell subfusell que veiem per la finestra oberta del cotxe on acaba de pujar el president del govern? Què dispararia si fos el cas? Foam? Pilotes de goma? Foc real? Els dissenyadors de l’escenografia d’avui deuen ser la gent en què pensava Oscar Wilde quan deia que n’hi ha que tenen tots els preus, però no saben els valors.

Fa quinze dies, en adreçar-se a la força per comentar la sortida de 1.500 piolins cap a Catalunya, el ministre Marlaska demanava que fessin un desplegament “silenciós, discret i pacífic”. Que “no contribueixi a augmentar la crispació ja existent”. Recordeu que el van creure amb la sortida, però que aquell mateix dia li van muntar el festival a la caserna de Sant Andreu de la Barca? I les postres, avui, quan han tornat a casa per uns dies de permís. No els havien pogut acomiadar amb l’“a por ellos”, i els han rebut amb el “bienvenidos” de Miguel Ríos. “Bona tarda. Benvinguts. Gràcies per venir d’allà.” Això és el que tenim al davant, no ens enganyem. Honors i glòria als que atonyinen catalufos. Per la seva part, Vox ha ampliat la llista de traïdors a Espanya. Hi han afegit, i ho criden en els mítings, els jutges del TS. Francis Franco, en el programa de la Griso, ha explicat les darreres paraules del seu avi a l’ara rei emèrit. “En plena agonía agarró la mano del rey Juan Carlos y le dijo: alteza, lo único que le pido es que defienda la unidad de España.” I d’aquí ve el pa que es dona avui i el que es donara demà. Per fer-ho més suau d’empassar, llegiu les declaracions del líder del bloc quebequès, Yves-François Blanchet, que després de treure un bon resultat electoral ha exigit que el Canadà intervingui a favor de l’alliberament dels presos polítics.

Aquella famosa reunió de Pedralbes no va anar tan bé com ens han volgut fer creure. Saben de quina parlo? D’aquella en què una ordenança els canviava les ponsèties del darrere perquè no es veiés tot de color groc. D’aquella just abans que la comèdia del relator provoqués una manifestació conjunta de la dreta a la plaça Colón / Oriente i el començament definitiu de les hostilitats entre els votants de la moció de censura a Rajoy. D’aquella a la qual de tant en tant es refereixen (ara JuntsxCat, ara ERC) com la de l’esperit de Pedralbes que voldrien recuperar. D’aquella del moment que el govern espanyol va prendre decisions transcendentals per al futur del “territori català” com rebatejar l’aeroport del Prat i fer un Consell de Ministres a Barcelona. Doncs d’aquella. No va anar gens bé, i l’esperit de Pedralbes és un esperit podrit des del primer moment. Per poc bé que hagués anat, Sánchez i Torra s’haurien donat els telèfons mòbils, els de veritat, i no van fer ni això. Encara es truquen pel fix, els paios, i així els va, tota la setmana sense trobar-se. No voldria dir bestieses, però és el cinquè dia que li truca i no el troba, cosa lògica perquè no hi ha ningú avui dia que pari un moment al costat del fix. Si hi hagués hagut esperit de Pedralbes s’haurien donat el mòbil. Els hem enxampat en una altra mentida.

Sovintegen cròniques que sustenten que la generació 1-O (la joventut enfrontada a la policia en les nits de foc) matarà el llirisme (l’independentisme que creu que amb manifestacions pacífiques remourà l’Estat). Proliferen els retrats de com són els joves que han encès la nit barcelonina. Parlen d’una generació que només ha conegut el no de l’Estat. D’una generació que ha vist que el pacifisme no serveix de res i que ara s’ha empoderat i que amb la gran arma de les xarxes socials i les cèl·lules d’acció independents enderrocarà (ara sí) la quarta potència de la UE. “Merda al jec”, diria l’àvia Neus. Repressió estratosfèrica és el que els espera. Sis anys de presó va dir Marlaska i seran sis anys de presó. Això és desgraciar una vida i una generació. Això sí que és llirisme. Tapar-se la cara? No identificar-se a les xarxes? Que no es poden fabricar proves? Que no hem llegit la sentència? La literatura jurídica de ciència-ficció, el nou gènere inaugurat, no té límits. Algun dia (quan es guanyi) es farà justícia, probablement. Però què els repararà, a ells, aquesta justícia? On és el llirisme? Pares, protegiu els fills. No els feu carn de canó. Que s’hi posin els politòlegs davant la policia i darrere les barricades. Teníem nou polítics presos i nou exiliats. Ara ja hi ha també set “ERT” i vint-i-vuit manifestants. No és llirisme desgraciar una generació?