El voraviu

De preadolescent mandrejava sovint, per no dir sempre, i l’àvia Neus manllevava expressió al castellà: “Andando, que es gerundio.” Si podia, ho acompanyava d’una sonora natjada i era la forma de menar-me la pressa. Des que va aparèixer el famós “Ho tornarem a fer” que se’m barregen les dues expressions i fan escudella mental amb la invectiva de Puigdemont a Iceta: “El federalisme es demostra federant.” Ensumo que trobaria més comoditat amb un “Ho continuem fent”. Ho intueixo, cosa de no parar, cadascú determinat en la seva funció, part i manera. Poques èpiques. Poques líriques. Poques heroïcitats. Com la sort ens ha de trobar treballant, la independència ens ha de trobar treballant per la independència. I no presumim debilitats de l’adversari, que va fort i és agosarat. Ahir el Parlament andalús va instar Sánchez a fer el requeriment previ a Catalunya per al 155. El ple de l’Assemblea de Madrid (també ahir) va proposar rescatar les competències penitenciàries de Catalunya. Avui Lambán acusa l’escola catalana i TV3 de ser fàbrica d’energúmens i Lesmes diu que les protestes contra la sentència són rebequeria sense més ni més de gent que no l’ha llegida. Tres autonomies i el TS! Poca broma! Hem de continuar per força. Baixen com el Francolí. Desbocats i fora de mare.

Oques Grasses i Zoo eren avui a les barraques de la Copa segons la programació inicial, peró m’hauré de fer fotre i me’n quedaré sense per primer cop després de 38 anys que vaig arribar a aquesta ciutat de Girona. Parlant d’oques recordo allò que cantava en Jordi Tonietti a la mainada: “Les oques van descalces, descalces, descalces... i els ànecs també.” Les oques veuen perill i que no poden garantir la seguretat i els ànecs han dit que ells són molt entenimentats i que no pensen córrer riscos. Adeu barraques! Ni els policies ni els polítics volen el marrón. Per què fan de polítics i de policies, doncs? Fins quan no hem de córrer riscos? En quines ocasions no hem de córrer riscos? Si no paren les protestes continuarem suspenent? O només s’han de suspendre el Barça-Madrid i les barraques de les Fires de Girona? No som capaços de salvar el risc sense suspendre? Refermo des d’una altra perspectiva la idea de diumenge passat en saber que ja eren quatre els ciutadans que havien perdut l’ull per l’impacte d’una pilota de goma. El servei policial és una calamitat de servei. La segona prova és que un dia que se’ls podria girar feina, agafen i tanquen barraca. O proposen tancar-la, per parlar amb propietat. I els polítics, si ho diuen els tècnics, fan com els ànecs darrere de les oques. Descalços. Descalços.

Estic fins als ous (i si no perdonen l’expressió no la perdonin, però hi estic) del “diálogo dentro de la ley”. És de les coses burres, burres, burres que sustenta el catecisme monarquicounionista i no passa dia que no en faci gala alguna llumenera que la recita orgullosa. Avui ha estat Sánchez Costa, de SCC, que ha convocat als carrers de Barcelona i que els ha reunit a tots (separats perquè no hi hagués foto), des del PSC a Vox (80.000 segons la Guàrdia Urbana de Colau i Batlle). Ell també és del “diálogo dentro de la ley”, que significa que allò que la llei consagra, com la unitat d’Espanya, queda fora del diàleg. Com es pot començar a parlar, en aquest marc mental, de les coses que es volen canviar? Precisament sempre estan fora de la llei, per això es volen canviar. No cal que ens remuntem al segle XIX ni a la Segona República. Ni a la jornada de vuit hores, ni al treball infantil, ni al vot de les dones. Parlem de qüestions quotidianes d’avui que les generacions actuals han canviat fa quatre dies i que la llei situava als antípodes. De totes se’n va parlar fora de la llei. O estaríem igual. Divorci. Avortament. Partits polítics. Servei militar. Protecció dels aiguamolls. Cobrament de les bosses de plàstic. “Diàleg dins de la llei” és capar la política. És burro, burro, burro. I a més de no poder ser és impossible.

En dies durs de fa anys Albert Rivera s’emporrava, que si no vaig errat és com s’ha de traduir que fumava “cigarrillos de la risa” quan tenia 18 anys. Ho ha declarat a El Hormiguero de Pablo Motos responent una pregunta de les marionetes Trancas i Barrancas. Fa quatre dies havia declarat a la Griso que de consum de drogues res de res. Fem veure que no veiem que mentia un dia o mentia l’altre i riguem-li la gràcia. M’entra el dubte si un dels dos dies (o tots dos) estava sota els efectes de substàncies que es pren (o no es pren) i que provoquen desmemòria a més de riure. No ha especificat com eren els “dies durs” dels 18 anys però estudiaré si és solució pels “dies durs” que provoquen avui sí i demà també ell i la colla. Pot ser una substància diferent per a cada situació. Un bon destil·lat amb gel per pair Rocío Monasterio, presidenta de Vox a Madrid i diputada autonòmica. No recorda si era arquitecta el 2003. Firmava com a tal i va treure el títol el 2009. Uns porrets per regalar-te tot el que t’hagis de regalar amb Marlaska. Veu més impacte amb la violència de Catalunya que amb la del País Basc. I un còctel de destil·lats, porrets i pastilles per aguantar Pedro Sánchez, que farà arribar fins al final els serveis d’intel·ligència amb el Tsunami Democràtic i no fa investigar l’imam de Ripoll i els 16 morts que porta a l’esquena.

Sembla impossible tant de cinisme, però hi és. El Suprem anul·la, 11 anys després de dictar-la, la condemna (abril del 2008) a Juan Maria Atutxa, Gorka Knörr i Kontxi Bilbao per un delicte de desobediència. L’anul·la dos anys després del revés del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, que el juny del 2017 va considerar que s’havia vulnerat el Conveni Europeu de Drets Humans. 18.000 euros de multa i un any i mig d’inhabilitació li van caure a l’expresident del Parlament basc. El delicte? No dissoldre el grup parlamentari Sozialista Abertzaleak (SA) després de la il·legalització de Batasuna el 2003. El Tribunal Superior de Justícia del País Basc els havia absolt el 2004, però Manos Limpias (Manos Limpias!!!) va recórrer. Van ser absolts per segona vegada. Manos Limpias va tornar a recórrer i a la tercera el TS (Manuel Marchena, de ponent) els va condemnar a tots tres. No importen els detalls. Importen els sistemes, els procediments i els temps. Absolts a l’inici i al final, però en l’entremig, un calvari. Quan s’arriba al final la feina que es volia ja està feta. És la versió moderna del Conde Duque de Olivares sobre “el efecto y el cuidado”. En el cas català estalvien el risc de les dues primeres absolucions i tot el que poden va directe al Suprem o l’Audiencia Nacional. I d’aquí a 11 anys, tots calbs.

La meva heroïna és la vicepresidenta Calvo. Ser tan frívol com ho és aquesta dona en aquella matèria en la qual ets un expert ho trobo cum laude. Catedràtica ella de dret constitucional, surt avui amenaçant Bèlgica amb mesures que “ja concretaran” si no entrega Puigdemont. No acataran la sentència? Que no respecten les decisions judicials? A ells no els cal? Estem en les dues vares de mesurar? Recepten el que volen i prenen el que els sembla? Sancionaran el govern belga per una decisió dels tribunals? Que no ho saben, que allà hi ha separació de poders? Tinc alguns bons amics cordovesos, i tots ells tenen molta gràcia, molta pelica, i sovint se’ls escalfa la boca. Podria ser el cas de la vicepresidenta. Dissabte en un acte d’homenatge a Dolors Renau a Barcelona també s’hi va lluir amb una altra de les clàssiques de la nova doctrina: “No parlarem amb Torra d’autodeterminació perquè l’autodeterminació no existeix.” Aneu a internet, entreu a la plana del BOE i busqueu el del dia 30 d’abril de 1977. De la plana 9337 a la 9343. Són 53 articles i signa el rei dels espanyols. Instrumento de Ratificación de España del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, hecho en Nueva York el 19 de diciembre de 1966. Article 1: “Tots els pobles tenen el dret de lliure determinació.”

La campanya electoral promet. La JEC ha obert expedient per electoralisme a Sánchez per haver fet servir La Moncloa per a una entrevista. És com allò de l’Al Capone, que el varen apotecar per un tema d’impostos. Que, a Pedro Sánchez, li busquin les pessigolles perquè l’han entrevistat a La Moncloa quan fa gairebé dos anys que utilitza sense cap pudor tots els recursos que disposa de l’Estat i més amb purs criteris electoralistes és humor negre. Com és humor negre l’anunci del decret contra la república digital catalana que impulsa el conseller Puigneró. Sánchez ha dit a Onda Cero que no volen “independència off-line ni on-line” i que faran un decret que obligarà totes les administracions de l’Estat a utilitzar servidors ubicats a Europa i no a “paradisos digitals”. Aquesta obsessió amb Catalunya els ha de matar, a aquests espanyols, cada dia és més clar, encara que ells no s’ho veuen. L’humor negre del candidat encara s’ha afinat més en un altre moment de l’entrevista a Onda Cero. Ha indicat que per ell “no canvia res” si arriba un moment en què a la societat catalana hi ha més independentistes que no independentistes. Vol dir per tant que en preveu la possibilitat? Quin resultat electoral tem que ja vulgui deixar clar que tant li fot? S’acosten molts dies d’humor negre.