MURS MÉS ALTS HAN CAIGUT

Si totes les cam­pa­nyes elec­to­rals fos­sin com aquesta que ha aca­bat, pot­ser es podria arri­bar a la con­clusió que amb una set­mana n’hi ha ben bé prou. Perquè no es pot pas negar que hem tin­gut tots els ingre­di­ents bàsics d’una con­tesa nor­mal, només que con­cen­trats com en una pas­ti­lla de Bov­ril: n’hem sen­tit de l’alçada d’un cam­pa­nar, hi ha hagut les fil­tra­ci­ons judi­ci­als típiques per ero­si­o­nar els par­tits cata­lans i s’han fet pro­me­ses tant per sobre de les pos­si­bi­li­tats, com per exem­ple por­tar Puig­de­mont davant del Suprem, que aquest cop el llautó de la cre­di­bi­li­tat ha que­dat més llu­ent que la llàntia d’Aladí, amb un Pedro Sánchez poc con­vin­cent en el paper geni.

Vist el que hem vist, doncs, cal con­cloure que a mitjà ter­mini Cata­lu­nya o se’n sor­tirà amb la inde­pendència o no se’n sor­tirà. I Cata­lu­nya inclou els que són inde­pen­den­tis­tes i els que no ho són i viat­gen, pot­ser sense ser-ne prou cons­ci­ents, al mateix vai­xell que l’Estat espa­nyol està dis­po­sat a enfon­sar a qual­se­vol preu. Ja fa temps que això se sap, de fet se sap des de sem­pre perquè, d’exem­ples històrics, n’hi ha a cabas­sats. Però si encara queda algú de bona fe o prou espo­ru­guit per abai­xar el cap fins a les saba­tes, en aquesta cam­pa­nya ha que­dat demos­trat que l’únic pro­jecte que té la política espa­nyola per a aquest racó de la península Ibèrica és arra­sar-la fins als fona­ments, liqui­dar-la soci­al­ment par­lant, és clar, tot i que ja començo a pen­sar que no es pot des­car­tar res.

A l’hora de refle­xi­o­nar sobre com s’ha arri­bat fins aquí, podríem con­cloure que, nor­mal­ment, en qual­se­vol con­flicte les cul­pes són repar­ti­des. Si no és mai ben bé a mit­ges sí que a cada banda cal fer autocrítica sobre les pròpies res­pon­sa­bi­li­tats. Tan cert com que en una dis­puta entre dues parts amb poder desi­gual, només pot atu­rar el con­flicte la part forta. La part dèbil (i no nega­rem que, posats a mesu­rar la força amb els cri­te­ris de bru­ta­li­tat poli­cial, política i judi­cial homo­lo­gats arreu, Cata­lu­nya és la part feble) només té dues opci­ons pos­si­bles: o ren­dir-se, o resis­tir, en soli­tari o bus­cant ali­ats externs. El final no necessària­ment ha de ser una der­rota. N’han madu­rat de molt més ver­des si fem un cop d’ull a la història, i no cal recu­lar tam­poc tant. Aquest cap de set­mana fa trenta anys de la cai­guda del mur de Berlín. Qui ho havia de dir, només un parell d’anys abans. Segons com es miri, només un parell de dies abans. Amb el temps s’ha vist que aquell Goliat tenia els peus de fang. Murs més alts han cai­gut. Ara toca fer pressió un cop més a les urnes. Fins que tombi.