El voraviu

Engega la cursa electoral i tothom coincideix a assenyalar que serà el millor de la campanya. Que l’han escurçat. Una setmaneta, dia de reflexió, urnes i recompte. Deu dies i feina feta. Anotem com comença la cosa. El PSOE, que no farà gran coalició i que UP l’ha de deixar governar perquè l’únic govern possible és el del PSOE. UP que vol entrar al govern. ERC que vol vots per poder forçar el PSOE, que no es deixa. Juntsxcat que no donarà els vots a canvi de res perquè posin ministres piròmans, que posaran igualment. Cs (que segons totes les enquestes peta) hi veu una segona oportunitat de fer Sánchez fora de La Moncloa. La Toledo diu que s’ha d’acabar el pacte amb nacionalistes que tenen els socialistes. Vox, que detindran Torra tan aviat com puguin. I la CUP, que apareix per fer-nos lliures o ingovernables. No us estranyi que anem a unes terceres eleccions. Més aviat que tard. Si és que són capaços de formar un govern no seran capaços de mantenir-lo quatre anys. Quatre dies i tornem-hi. El temps just per escatir si alguns cromos són massa repetits i els partits han d’enviar algun lideratge a fer malves. Si Sánchez l’ha vessat buscant una mà guanyadora haurà de tocar el dos. Com Rivera si Cs cau en la irrellevància que alguns li vaticinen. Com Iglesias i Errejón si tornen a perdre pa en la fornada.

L’Audiència de Barcelona ha condemnat per abús sexual i no per agressió els cinc acusats de la violació en grup de Manresa. Els ha imposat penes d’entre deu i dotze anys de presó i ha absolt un altre jove jutjat pels mateixos fets. Argumenta que la víctima estava inconscient i que, per tant, no es va produir ni violència ni intimidació. Els magistrats que han dictat sentència hi veuen un fet provat. La menor violada estava sota els efectes de les drogues i l’alcohol que s’havia pres o li havien subministrat, que li provocaven un accentuat estat d’inconsciència que la duia a no assabentar-se del que passava i, per tant, a no prestar-hi cap classe d’oposició. I vet aquí la fórmula màgica! Com que no s’hi va oposar (estava pet i no se n’assabentava) és abús i no és violació. No van necessitar violentar-la ni intimidar-la. Estava inconscient i no oposava resistència. Així de bàrbares són les coses en el sistema judicial. A l’Audiència de Barcelona, concretament. Què saben de violència i d’intimidació? Entenen com em violenten i m’intimiden amb aquesta estúpida interpretació de la llei? Què ens estan dient? Quin missatge estem llançant? Si droguem el personal abans d’agredir-lo o agredim personal drogat ens sortirà més barata la broma? De veritat pretén això, la llei? Per favor! No deu ser que l’interpretem amb els collons?

Fernando Sánchez Dragó en persona diu que està convençut que Catalunya acabarà separada d’Espanya. No és poca cosa. Ho reconeix un miura autèntic. Molts el tenim per un penques vestit d’intel·lectual que destil·la verborrea i que ha viscut de moma i de les dones (i també és cert, però és Fernando Sánchez Dragó). Des de fa anys, quan em pregunten si ho aconseguirem, sempre cito Joan de Borbó. Ell pensava que sí, i jo el crec. L’avi del rei no va voler ser enterrat a Poblet perquè deia que volia descansar “en terra espanyola” per tota l’eternitat. El trasbalsava, ja en vida, la idea d’una exhumació futura. A partir d’ara els citaré tots dos. D’altres no ho reconeixen, però es neguitegen. És el cas de José Antonio Zarzalejos, també eminent intel·lectual de l’espanyolisme. L’exdirector de l’ABC trina amb la possibilitat que se suspengui la visita del rei de demà. “Hi haurà visita costi el que costi. S’ha d’aguantar l’estrebada, imposar la llei i l’ordre i recordar Lord Byron, que advertia que costava més de mil anys fer un estat i n’hi havia prou amb una hora per reduir-lo a pols.” De Girona, ja n’han marxat i ja veurem si hi tornaran. Queda molt lluny aquell 21 d’abril del 1990. Primera visita com a príncep de l’actual rei. Encara hi va trobar “fredor popular i calor institucional”. Les institucions demà també estaran fredes.

Ja feia tretze mesos des que havíem pogut entrar a Puig de les Basses a compartir una estona de vidre amb la consellera Bassa. Avui hi hem pogut tornar. A la presó no l’afecta l’estació de l’any. Sempre és freda. Molt freda. I t’encomana. Aquesta cosa litúrgica que no t’obren la porta del davant fins que t’han tancat la del darrere hi fa molt perquè quedis glaçat. Hi hem anat amb en Miquel Riera i la Núria Astorch, companys d’El Punt Avui. Tot canvia quan apareix la Dolors ajudant-se d’una crossa, perquè va caure per l’escala. Aquesta dona irradia activitat i gesticula salutacions des del minut -1 i des de l’altra punta del passadís. No oblido que l’altra vegada ja ens va dir que la processó va per dins. “Serà ara, quan em torni a quedar sola.” No donem, doncs, cap oportunitat al temps mort, i els quaranta minuts són una torrentada contínua de paraules gairebé sense punts, gairebé sense comes. Sense silencis. Ja ha fet el cor fort a la brutalitat de la sentència. Després de renegar tant com li va sortir de dins davant els funcionaris que l’hi van entregar, s’hi va endinsar i submergir durant la primera setmana. –“Hem de dir al president de la Generalitat i al president del Parlament que no els vol rebre?” –“Exactament. Aquesta setmana no vull rebre ningú. Tenen dotze anys per venir-me a veure.”

La faràndula unionista està pletòrica. Ahir va ser un gran dia per a tots ells sense excepció, malgrat fer el rendezvous al rei espanyol mig d’amagatotis, mig escridassats. “Els cauen les bavaies”, diria l’àvia Neus. Civetistes, intermediaris, equidistants, pontsaeris, terceresvies, moderadors, neoautonomistes. “Es van regalar”, diu la meva filla. Estan tots que peten les costures amb el català i l’amor a Catalunya que va exhibir la criatura reial. I és que s’ha de reconèixer que la princesa de Girona està ben adoctrinada. No em consta que se l’adoctrini esmorzant, com aconsellàvem en el missatge de llançament de La República, ara fa divuit mesos, però a la vista de tots va quedar (per al seu moment de glòria al Palau de Congressos) que l’adoctrinador que l’adoctrina és un bon adoctrinador. Ben mirat, els independentistes també hi guanyaran alguna cosa. Si més no, és d’esperar que a partir d’ara es podrà portar mainada als actes polítics sense haver d’aguantar el ramat de fleumes de torn acusant d’adoctrinament de criatures. Sembla que el que més interessa és l’accent que va exhibir la criatura. Jo m’aventuro a dir que fins i tot podria ser genètic. Recordeu que el seu avi deia que els Borbons són producte de mil llets? Doncs ves a saber si una d’aquestes no es remunta a les canonades de Guifré el Pilós!

El debat de dilluns es va estirar bé tot ahir en teles, ràdios i xarxes. I ha sobreviscut avui amb força gràcies a Pedro Sánchez, que farà acabar beneits els seus, si és que ja no hi han acabat. Tot arrenca de la gracieta (la té al mateix lloc que les vespes) que Puigdemont se li havia escapat a Casado i que ell el portaria a Espanya per ser jutjat. Ràpidament, el 130è el va acorralar. “Em segrestarà, com feia Barrionuevo? En sap o no, de divisió de poders?” Ara el candidat socialista diu que sí que la mana, la fiscalia. No es poden tapar tantes mentides ni mantenir-les ni recordar que les has dit. Ja sabíem per uns altres que afinaven. Des dels whatsapp de Cosidó també tenim contrastat que si cal es pot controlar per darrere. Ens en fotíem, per tant, que fes un any que ens diguessin que la fiscalia era la fiscalia. Tanmateix, els fiscals s’ho han cregut i ara inflen el pit dient que tenen autonomia funcional i que no els poden donar ordres, encara que el govern nomeni el fiscal general, que és el que predica Sánchez: –“Qui el nomena? Qui el nomena?” El més patètic de tot és que donar aquesta ordre a la fiscalia seria com bufar al vent. Aquí les euroordres les cursen els jutges i no els fiscals, com passa en alguns països europeus. El que té viure de fer frases és que quan patines, patines de veritat. Com un campió.

Patim, patam. En baixen de tots cantons. Potser hauria de centrar-me en la rectificació del president del govern en funcions, perquè era impensable que la pogués vessar tant en una campanya tan curta i que ha provocat ell mateix, però tot va tan de pressa i n’apareixen tantes, i de tan grosses, que aquest penúltim dia de campanya (per a “El Voraviu”, l’últim, quan tornem ja ho sabrem tot) només pot ser tractat a manera de telegrama. Stop. Iceta i Cruz proven de sortir de l’enfangada de Sánchez amb la vella cantarella de la federalització i de portar el Senat a Barcelona. Stop. Sánchez ho deu veure molt fotut, perquè ara rectifica i diu que es va equivocar amb la cosa de la fiscalia, que estava molt cansat per la calor del debat i que tothom sap que ell no la mana. Stop. Les euroordres se’ls panseixen al Regne Unit i a Bèlgica. Stop. La Comissió Europea corregeix a la baixa els pressupostos d’Espanya. Diuen que creixerem menys. Stop. L’Assemblea de Madrid (Vox, PP i Cs) demana al govern que il·legalitzi els partits independentistes. Stop. El Suprem posposa inhabilitar Junqueras fins que es pronunciï Estrasburg, i ERC demana que Junqueras sigui habilitat com a candidat. Stop. Van apareixent vídeos de declaracions del sumari dels CDR que semblen noves entregues de Torrente. Stop.