TENIM UN PROBLEMA

Cap de setmana electoral. Que ningú es torni a queixar que només es vota un cop cada quatre anys! La paradoxa, tanmateix, és que com més votem, més volàtil és l’adhesió a una opció determinada i, per tant, menys predictibles som. L’excés d’eleccions afavoreix la infidelitat i la promiscuïtat. Com es llevarà l’Espanya parlamentària dilluns al matí? I, pel que ens interessa aquí, com s’haurà expressat l’independentisme català quan la pregunta que ens fan no és sobre la independència, sinó sobre quin mapa polític volem contribuir a dibuixar en un futur Congrés i Senat espanyols?

Abans de seguir, vull recordar una qüestió fonamental: votar no és opinar, és fer. A l’opinió no li cal mesurar les conseqüències, perquè no en té cap. Però votar sí que produeix efectes reals. I per tant, sol ser una acció carregada de càlcul sobre les conseqüències. És cert que es pot votar per una adhesió forta a un partit o a un líder, passi el que passi. Però també es pot votar per castigar una mala gestió de la representació política, o per la utilitat en vista a facilitar l’estabilitat del govern, o per provocar-ne la inestabilitat… Com he dit abans, un vot més madur és també un vot més voluble.

És per tot això que fer prediccions avui és tan absurd com voler endevinar el número de la Grossa de Nadal, i més quan ja no se’n poden comprar números. Podríem especular sobre què passaria si s’apliquessin mecànicament els resultats del darrer Sondeig 2019 de l’Institut de Ciències Polítiques i Sociologia sobre què votarien els catalans de nacionalitat espanyola en un referèndum sobre la independència i que traduït en vots útils, suposarien un 58% d’independentistes. Hi seran?

Ara bé, el que ens descobreix el Sondeig 2019 de l’ICPS són algunes dades francament contradictòries en relació amb l’opinió política dels catalans. I més que no pas buscar consol en les respostes que més ens agraden, com se sol fer, és precisament la contradicció allò que necessita reflexió. Ho dic perquè no és fàcil explicar les diferents respostes a preguntes similars. Mentre que si es pregunta què hauria de ser Catalunya en relació amb Espanya entre diversos models, només un 37% diu que un estat independent, si la pregunta és dicotòmica, entre si es vol un estat independent o si es vol seguir sent part d’Espanya, la resposta és del 40% i el 52%, respectivament. Però si es pregunta per la resposta a un referèndum, llavors el vot favorable a la independència és del 43%, i el 32% en contra. Si el que es pregunta és com voldria que acabés el procés, el 31% diu que amb la independència i el 47%, seguint a Espanya. I si es demana com acabarà, només un 11% creu que amb la independència; un 42%, amb un acord amb Espanya, i un 26%, simplement creu que s’abandonarà el procés.

Des d’aquella famosa escena del Sí, ministre, sabem que segons com es fan les preguntes d’una enquesta es condiciona les respostes. En aquest cas, però, molt honestament, l’enquesta pregunta el mateix de diverses maneres. I si alguna cosa queda clara, és que molts catalans arrosseguem un notable garbuix de raons i sentiments polítics. Una barreja d’idees que té el seu costat positiu: en contra dels que parlen d’una Catalunya dividida en dos, en realitat són les nostres pròpies consciències, en l’aspecte individual, les que sovint es mostren dividides, i això dilueix les hipotètiques confrontacions. I alhora, és ben clar que el poti-poti d’idees –raons i sentiments– també explica la volatilitat del vot. Sigui com sigui, l’anomenat procés és molt més complex de com el combat polític necessita representar-lo. I, per tant, queden moltes coses per explicar, com ara per què l’aspiració a la independència es manté tan sòlida i constant si només un 11% dels catalans la consideren guanyadora. A més de ser un misteri, crec que també assenyala el principal problema que té l’independentisme: la poca confiança en si mateix.