‘SIT AND TALK’

El 10-N, la situació a Catalunya es va emmirallar en un demos en què el 43% de la població catalana es va manifestar nítidament independentista, en unes eleccions generals a les quals es va presentar la CUP, i en què l’escenari repressiu després de la sentència i el tsunami era més intens que mai. Aquest resultat comporta fer algunes reflexions que ajudin a girar el timó del veler de la política catalana, en la seva justa mesura. Alguns vots han quedat pel camí, i no s’ha arribat a l’anhelat 50%, però certament una gran majoria encara que no determinant, vol la independència de Catalunya.

Una lectura possible de l’immediat pacte entre el PSOE i UP poques hores després dels resultats és que els dos partits, que han perdut molts vots, han fet un exercici d’humilitat, especialment Sánchez, rectificant i acceptant Iglesias com a vicepresident. Aquest pacte només es pot decantar integrant en la solució de continuïtat la política basca i catalana. I per obtenir això, la classe política ha de fer una lectura clara del context i de les seves possibilitats.

És rellevant que el mateix dia, l’advocat del Tribunal de Luxemburg recordés que els vots i la sobirania popular de la representació democràtica al Parlament Europeu no es poden veure afectats si els candidats s’han pogut presentar en l’estat membre i han guanyat l’escó. Aquesta asseveració s’ha de veure reafirmada pel Tribunal de Luxemburg, però posa en evidència la necessitat de poder canalitzar el conflicte català al Parlament Europeu.

El millor que li podria passar a Espanya, per tal de normalitzar la situació democràtica, és que Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras poguessin accedir a la seva plaça parlamentària i des d’allà seguir treballant per la solució política a un conflicte que mai s’hauria hagut de judicialitzar. La lluita jurídica engegada per tots els advocats d’aquí i de fora està generant una dinàmica molt eficient de defensa de drets i, a poc a poc, el cercle es va tancant. Els pronunciaments estan posant en qüestió de manera molt severa la capacitat espanyola d’afrontar el tema català amb el mínim respecte a les exigències democràtiques. Les altes condemnes han estat un revulsiu que ha marcat un punt d’inflexió.

El Consell d’Europa, en el seu darrer informe sobre corrupció, demana que es despolititzi la justícia a Espanya i denuncia la falta de solvència del CGPJ en no afrontar la seva reforma. No és menor que s’associï la falta d’independència judicial a la corrupció i que el descrèdit europeu sigui tan radical.

Els partits polítics catalans, tots, haurien de pensar a fons i estratègicament quin pes té ara no impedir el govern de Sánchez, en una agenda política que s’ha d’engreixar, i no aprimar. Perquè en la política no es treballa per fer proclames, sinó per actuar en el terreny de les solucions. Hi ha mil raons per dir no a Sánchez, i no són discutibles, però l’ars politica demana posar en marxa el cercador de camins, la intel·ligència al servei de la cultura del pacte progressiu, de la necessitat d’avançar.

Deia Nichi Vendola, un polític italià d’esquerres, que el gran repte del segle XXI per salvar el sistema democràtic era acostumar-se a pactar entre diferents, alimentant una altra manera de fer política. La política híbrida. El resultat electoral permet donar una lliçó democràtica de responsabilitat a Europa, i no es pot voler fer un estat sense demostrar que es té cultura d’estat. El col·lapse que va provocar Sánchez ha fet que l’extrema dreta creixi, i això mai serà bo per a l’independentisme. Sánchez està feble i deixar-lo governar amb UP no és fer-li confiança, és fer-li un examen.

Ara és raonable no regalar suports i negociar fins al darrer moment, però hem de recuperar l’esperit de la declaració de Pedralbes i les lliçons apreses del fracàs dels pressupostos. Al Congrés hi ha cadires, i allà es poden habilitar taules sit and talk urgents. La força de la gent, amb la societat civil viva i exigent, i les justícies europees acotant a la mesura del dret la deriva repressiva, tenen el seu rol imprescindible. Ara bé, quin és el rol de la política? Portar la situació a millors escenaris, negociar, recuperar credibilitat i actuar.