‘SIT AND TALK’

El 10-N, la situ­ació a Cata­lu­nya es va emmi­ra­llar en un demos en què el 43% de la població cata­lana es va mani­fes­tar nítida­ment inde­pen­den­tista, en unes elec­ci­ons gene­rals a les quals es va pre­sen­tar la CUP, i en què l’esce­nari repres­siu després de la sentència i el tsu­nami era més intens que mai. Aquest resul­tat com­porta fer algu­nes refle­xi­ons que aju­din a girar el timó del veler de la política cata­lana, en la seva justa mesura. Alguns vots han que­dat pel camí, i no s’ha arri­bat a l’anhe­lat 50%, però cer­ta­ment una gran majo­ria encara que no deter­mi­nant, vol la inde­pendència de Cata­lu­nya.

Una lec­tura pos­si­ble de l’imme­diat pacte entre el PSOE i UP poques hores després dels resul­tats és que els dos par­tits, que han per­dut molts vots, han fet un exer­cici d’humi­li­tat, espe­ci­al­ment Sánchez, rec­ti­fi­cant i accep­tant Igle­sias com a vice­pre­si­dent. Aquest pacte només es pot decan­tar inte­grant en la solució de con­tinuïtat la política basca i cata­lana. I per obte­nir això, la classe política ha de fer una lec­tura clara del con­text i de les seves pos­si­bi­li­tats.

És relle­vant que el mateix dia, l’advo­cat del Tri­bu­nal de Luxem­burg recordés que els vots i la sobi­ra­nia popu­lar de la repre­sen­tació democràtica al Par­la­ment Euro­peu no es poden veure afec­tats si els can­di­dats s’han pogut pre­sen­tar en l’estat mem­bre i han gua­nyat l’escó. Aquesta asse­ve­ració s’ha de veure rea­fir­mada pel Tri­bu­nal de Luxem­burg, però posa en evidència la neces­si­tat de poder cana­lit­zar el con­flicte català al Par­la­ment Euro­peu.

El millor que li podria pas­sar a Espa­nya, per tal de nor­ma­lit­zar la situ­ació democràtica, és que Car­les Puig­de­mont, Toni Comín i Oriol Jun­que­ras pogues­sin acce­dir a la seva plaça par­la­mentària i des d’allà seguir tre­ba­llant per la solució política a un con­flicte que mai s’hau­ria hagut de judi­ci­a­lit­zar. La lluita jurídica enge­gada per tots els advo­cats d’aquí i de fora està gene­rant una dinàmica molt efi­ci­ent de defensa de drets i, a poc a poc, el cer­cle es va tan­cant. Els pro­nun­ci­a­ments estan posant en qüestió de manera molt severa la capa­ci­tat espa­nyola d’afron­tar el tema català amb el mínim res­pecte a les exigències democràtiques. Les altes con­dem­nes han estat un revul­siu que ha mar­cat un punt d’inflexió.

El Con­sell d’Europa, en el seu dar­rer informe sobre cor­rupció, demana que es des­po­li­titzi la justícia a Espa­nya i denun­cia la falta de solvència del CGPJ en no afron­tar la seva reforma. No és menor que s’associï la falta d’inde­pendència judi­cial a la cor­rupció i que el descrèdit euro­peu sigui tan radi­cal.

Els par­tits polítics cata­lans, tots, hau­rien de pen­sar a fons i estratègica­ment quin pes té ara no impe­dir el govern de Sánchez, en una agenda política que s’ha d’engrei­xar, i no apri­mar. Perquè en la política no es tre­ba­lla per fer pro­cla­mes, sinó per actuar en el ter­reny de les solu­ci­ons. Hi ha mil raons per dir no a Sánchez, i no són dis­cu­ti­bles, però l’ars poli­tica demana posar en marxa el cer­ca­dor de camins, la intel·ligència al ser­vei de la cul­tura del pacte pro­gres­siu, de la neces­si­tat d’avançar.

Deia Nichi Ven­dola, un polític italià d’esquer­res, que el gran repte del segle XXI per sal­var el sis­tema democràtic era acos­tu­mar-se a pac­tar entre dife­rents, ali­men­tant una altra manera de fer política. La política híbrida. El resul­tat elec­to­ral per­met donar una lliçó democràtica de res­pon­sa­bi­li­tat a Europa, i no es pot voler fer un estat sense demos­trar que es té cul­tura d’estat. El col·lapse que va pro­vo­car Sánchez ha fet que l’extrema dreta creixi, i això mai serà bo per a l’inde­pen­den­tisme. Sánchez està feble i dei­xar-lo gover­nar amb UP no és fer-li con­fiança, és fer-li un exa­men.

Ara és rao­na­ble no rega­lar suports i nego­ciar fins al dar­rer moment, però hem de recu­pe­rar l’espe­rit de la decla­ració de Pedral­bes i les lliçons apre­ses del fracàs dels pres­su­pos­tos. Al Congrés hi ha cadi­res, i allà es poden habi­li­tar tau­les sit and talk urgents. La força de la gent, amb la soci­e­tat civil viva i exi­gent, i les justícies euro­pees aco­tant a la mesura del dret la deriva repres­siva, tenen el seu rol impres­cin­di­ble. Ara bé, quin és el rol de la política? Por­tar la situ­ació a millors esce­na­ris, nego­ciar, recu­pe­rar cre­di­bi­li­tat i actuar.