El voraviu

Ara resulta que som en un laberint. Pedro Sánchez dixit. Més concretament, que creu que l’aritmètica electoral que es desprèn de les enquestes que circulen ens posa en un laberint (un camí enrevessat, de sortida difícil). És el gran títol que corre avui per les xarxes i ones com a resum de l’entrevista que ahir va fer a La Sexta el candidat socialista amb Antonio García Ferreras, un cop amortitzat que la cosa del control de la fiscalia (que va ser l’altre gran títol) se li havia escapat per culpa del cansament de la campanya i la calor dels platós. La política actual té aquestes curiositats i paradoxes (per dir-ho d’alguna manera i no emprenyar-nos). Les estrelles es poden passar segles avorrint els micos i les ostres de tant parlar en primera persona. “Jo això.” “Jo allò.” “Jo daixonses.” “Jo dallonses.” “Jo aquí.” “Jo allà.” I de cop i volta, quan ho han embolicat tot que no hi ha manera de trobar el cap al fil, van i muten a la primera personal del plural i es queden tan amples. “Estem en un laberint.” I ja t’han fotut el problema a tu. Per què parla en primera persona del plural? Què cony ens explica? Ell sí que hi està, en un laberint. I per què? Perquè hi va entrar perquè va voler. Que es pregunti per què i no ens hi emboliqui. Demà passat ja el trauran del laberint. Per gust o per força. És de gel i es fondrà amb la temperatura dels vots.

Aprofito la reflexió per repassar materials publicats. La patacada que les enquestes donen a Cs és increïble. Una delícia si es produeix, però increïble. Hi ha qui els deixa en 8 diputats, 8 dels 57 de l’abril. Semblaria més aviat que entre els enquestadors hi ha gent que té molta mala llet i dispara amb bala. Seria perdre un 86% dels escons de cop, sis mesos després. Per trobar antecedents d’una caiguda així ens hem de remuntar al 1982, quan Landelino La villa va deixar l’UCD amb 11 dels 168 que tenia. Si passa no sobreviuran, com no va sobreviure l’UCD. Les teranyines no trigaran a omplir la caixa forta perquè les finances se n’aniran en orris amb una patacada d’aquestes dimensions. Primer va ser UPyD i ara, Cs. És o no és intel·ligent l’electorat? Escombrar Rivera serà l’única cosa que donarà sentit a aquesta repetició electoral i l’única cosa per la qual haurem de donar les gràcies a Pedro Sánchez, Iván Redondo i els barons del PSOE que no van voler la coalició amb Unidas Podemos. No hi ha estadístiques sobre el grau de compliment dels somnis dels dies de reflexió, però si és veritat que quan els desitges molt els somnis es fan realitat, demà serà el dia. En somio la desaparició des del dia que es van fundar. Com en la cançó de Serrat, entre aquests tipus i jo hi ha una cosa personal.

Tan bon punt com es veu per on va el recompte, rebo un missatge d’un meu amic cordovès d’IU. “Redondo. Les ha salido Redondo.” Als del PSOE, és clar. Perden ells (de 123 diputats a 120). Perden els seus possibles aliats d’Unidas Podemos (de 45 diputats a 42). Perden els seus avaladors necessaris d’ERC (de 15 diputats a 13). L’oposició de dretes (PP, Cs i Vox) suma sis escons més dels que sumava. El cap de l’oposició (Casado) es reforça i puja de 66 diputats a 88. Vox s’espatarra perquè més que dobla els diputats (de 24 a 52) i com que supera els 50 adquireix drets addicionals amb els quals no havia ni somiat, com ser a la mesa i tenir dret a anar directes al Constitucional. Els independentistes pugen en vots i en escons i, a la fornada, ERC hi deixa dos pans. El Congrés es fragmenta fins a l’extrem que hi aconsegueixen representació un total de dinou grups. I per acabar-ho d’adobar, el PSOE també ha perdut la majoria absoluta que a l’abril havia aconseguit al Senat. “Redondo. Les ha salido Redondo.” Es fa molt difícil imaginar el que podem arribar a veure a partir de demà, però no descartem (tant si hi ha investidura com si no) que anem a una cinquena convocatòria. Se’ls ha fotut al cap que volen jugar-ho al millor de cinc sets. Com els grans tornejos de tennis. O les finals four de bàsquet.

Tot va de pressa, se supera ràpidament i no se’n fa qüestió perquè tenim memòria de peix. Deu ser per tot això, si de cas, que Sánchez complirà el que ara diu que farà: un govern. Divendres era en un laberint! I qui seguirà Rivera? Només Girauta? I tots els altres que han quedat fora del càrrec? I la militància? I les finances? Serà com el final d’UpyD? Preguntes sense resposta que agafaran cos les properes setmanes. Mentrestant, Tsunami reencarna el general Giap i obre un front aquí i un allà. Els tanca i els torna a obrir. Se’n va i reapareix metres o quilòmetres al sud. Convoca en una plaça i quan s’omple els envia a l’autopista o a la llera del riu. La gendarmeria desallotja a la Jonquera però no hi haurà treva. Se’ls gira feina a tots. Gendarmeria. Mossos. Policía Nacional i Guàrdia Civil. Els CDR s’atreveixen a avisar que hi haurà caos mentre no hi hagi amnistia i independència. No sé si n’hi haurà per a tant. M’agrada que Tsunami mostri l’estratègia del general Giap. Anem bé. Activitat prolongada i suport dels camperols. Les olles de ressonància neoautonomista ja estan nervioses: “Això és un segrest”, “rebem els d’aquí”, “tot això té costos”, “muntar pollastres no serveix de res”. Ja ho veurem. Hi ha molta gent que ha decidit que no se la continuarà gratant. I no cal un Dien Bien Phu. De moment, a pessics.

I de cop, l’abraçada dels ossos com a gran espot gratuït per al telenotícies migdia. Patètic, patètic. Patètic per part dels polítics que enfilen un relat nou que nega l’anterior sense encomanar-se a Déu ni al diable (no pot dormir tranquil, però mirin com ens hi enllitem!). I patètic per als periodistes que fora de les entrevistes massatge i de les filtracions interessades difícilment les veiem passar. Firmen per no plegar, aquesta és la veritat. Firmen abans que s’enverini el vesper a casa dels uns i dels altres en forma de barons, gerros xinesos o militància històrica d’IU. Ni l’executiva socialista ho sabia ahir, que els dos capgrossos es reunien aquell mateix dia. Una confiança que fa fàstic. Ràpidament, una munió d’exclusivistes que fins ara no n’havien dit res surten a vendre que Redondo no va demanar eleccions, que precisament Redondo ha organitzat el pacte ràpid sense que els anticoalició en sabessin res. Ni a l’executiva socialista de dilluns es va dir que es reunirien. “S’ha acabat l’hora dels gurus”, deien a Ferraz. Va ser el cangueli dels anti-UP el que ens va portar a eleccions i no Redondo? Tant li fa o li fa tant. Què ens portarà a les cinquenes? Si d’aquí en surt un govern, té els dies comptats des d’avui mateix. No em perdré per res el cinquè set. Esperin tie break i mort sobtada.

Ara tota la pressió és per a ERC. Pressió interna i pressió externa. Ajudar a fer un govern a Espanya i potser no guanyar mai les eleccions a Catalunya. Vet aquí el dilema. No van tan a pit descobert com a l’estiu, quan Rufián repetia que per ells no quedaria. Sembla que es volen fer pregar. O fer-ho veure. Saben per on s’han escolat els dos diputats? Tenen clar què els recriminen els milers de vots perduts? Què en trauran res del govern de coalició? Diran res diferent del que deien? Actuaran diferent del que actuaven? De veritat volen fer creure que la promesa que tornarem a Pedralbes justifica una investidura? Què és Pedralbes? Un uixer posant una ponsètia vermella enmig de dues de grogues? El canvi de nom de l’aeroport? La collonada del relator? Podem descartar que Cs canviï al darrer moment i que no els necessitin i que els escaldin sense compassió? Després de l’abraçada dels ossos d’ahir, l’única cosa que és clara és que en política sempre en maduren de més verdes. Així ho deia l’àvia Neus. Avui mateix Enric Juliana ja els posa a la picota. Sustenta que la dreta independentista catalana farà tot el possible per rebentar el pacte i que ERC té la paraula. No recordem que la CUP també ha agafat cartes en aquesta partida? Un pas en fals a Espanya portarà Catalunya a l’UCI.

Un nou suposat escàndol intoxica i ambienta l’entorn dels Mossos. Ha aparegut una llibreta amb llistes, en què es classificava els comandaments segons si eren més o menys afins al procés. Llenya al mono que és de goma! El procediment no canvia. Un expedient adormit en taules policials i/o judicials desperta de cop i apareix en taules de periodistes que llancen oportunes exclusives. La llibreta va ser escrita entre el 2016 i el 2017. Es va confiscar el 24 de maig del 2018 en un escorcoll al despatx de Víctor Terradellas, exresponsable de relacions internacionals de CDC. I apareix avui. En qüestió d’hores, la xarxa s’omple amb més d’una trentena de referències de tants altres mitjans en què tots expliquen el mateix en ordres diferents. Sembla que són dos els que han tingut accés a la llibreta. La resta s’hi apunten. El joc del telèfon. És el nou periodisme, i així ens va. Es pot saber quin interès informatiu a banda de la intoxicació tenen aquestes llistes? A qui és que no li trobarien llistes? I què importa que Tarradellas tingués aquestes? De l’any 2016! Quan El Punt va comprar l’Avui vaig trobar pels calaixos tot tipus de llistes. Els periodistes recomanats d’un partit, els col·laboradors exigits d’un altre, els verds i vermells que s’havien de donar a clients. Qui funcioni sense llistes que es faci dir una missa. Com aquell Avui!