Opinió

EL DILEMA D’ERC

Les pressions que rep Esquerra només es poden combatre sense mirar el marcador

Les pres­si­ons sobre Esquerra perquè doni suport a la inves­ti­dura de Pedro Sánchez són un mal­de­cap com­pren­si­ble per als hereus de Macià i Com­panys, una migra­nya amb mal pronòstic. Pri­mer, perquè haver de plan­te­jar-se fer pre­si­dent un senyor que ha dit les pes­tes que ha dit dels cata­lans i que és un incòlume defen­sor de la repressió ha de remoure no només les tri­pes, sinó tota la car­ca­nada. Segon, perquè ja sabem que inves­tir Sànchez no millo­rarà res. Després de dues cam­pa­nyes elec­to­rals som per­fec­ta­ment cons­ci­ents que ni tan sols evi­tarà que empit­jori, perquè per evi­tar que ho empit­jo­rin els altres, Pedro En Fun­ci­ons no té cap incon­ve­ni­ent a lide­rar l’opressió ell mateix.

I si no n’hi ha prou amb els del PSOE, aquí tenim el bo d’en Miquel que, com a conei­xe­dor de la política de la i a la zeta, per fer tor­nar al redós soci­a­lista algun votant des­pis­tat de Cs s’ofe­reix a car­re­gar-se la immersió lingüística des del PSC. No cal que fem més invents de taxi­der­mista.

Ter­cer, perquè en aques­tes con­di­ci­ons, hi ha el temor que el votant i la militància d’Esquerra no pugui supor­tar la ver­go­nya que, mal­grat tots aquests mal­grats, la direcció acabi sucum­bint a les pres­si­ons del poder de debò, que és el que ni vostès ni jo veiem mai sor­tir a les notícies i, una de dues, o fan pre­si­dent Sánchez o, millor encara, no el fan pre­si­dent i els car­re­guen tot els neu­lers del fracàs d’una inves­ti­dura que, en el fons, l’IBEX deplora. L’Espa­nya pro­funda d’avui no vol ser ni rota, ni roja.

El dilema d’Esquerra és com­plex i la decisió, sigui quina sigui l’opinió de la militància, no serà fàcil d’adop­tar. Per fer el pas en un sen­tit o en un altre caldrà que els hereus de Macià i Com­panys dei­xin de banda càlculs elec­to­ra­lis­tes i actuïn amb sen­tit d’estat. D’estat català, vull dir. Con­si­de­rant i valo­rant quin és el movi­ment més ade­quat no pas per al par­tit, sinó per al país.

Si he men­ci­o­nat dos cops Macià i Com­panys (ara tres) ha estat inten­ci­o­na­da­ment. Tant un com l’altre van sucum­bir a les pres­si­ons, renun­ci­ant a part de les aspi­ra­ci­ons naci­o­nals a canvi d’inten­tar reforçar les esquer­res ibèriques. Els resul­tats res­pec­tius no van ser espe­ci­al­ment favo­ra­bles. Sense inde­pendència i amb un esta­tut reta­llat en el cas d’un i amb la guerra per­duda en el cas de l’altre. Tan­ma­teix, l’error con­jun­tu­ral no va impe­dir que ambdós hagin pas­sat a la història com a herois naci­o­nals. En con­clusió, mai no és reco­ma­na­ble actuar empès pel què diran, ja que els judi­cis de la història solen ser més com­ple­xos que les sentències del pre­sent. I encara més en temps de Twit­ter.

Identificar-me. Si ja sou usuari subscriptor, us heu d'identificar. Vull ser usuari subscriptor. Per escriure un comentari cal ser usuari subscriptor.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.