El voraviu

Estem sonats i som incorregibles. Els uns per donar-les a conèixer, els altres per fer-les circular i els de més enllà per analitzar-les, comentar-les i deduir-ne teories. Quint sentit tenen les dades del baròmetre del CEO sobre el suport a la independència i a les diferents posicions polítiques quatre dies després d’haver-nos comptat a les urnes? No és només que tot just hem acabat de votar i que ja tenim la fotografia que val i que, per tant, no té cap sentit una fotografia nova i de mentida cinc dies després, sinó que, evidentment, el treball de camp amb les 1.500 persones a qui enquesta el CEO és d’abans de les eleccions de diumenge i, evidentment, d’abans que dictessin la sentència i d’abans de les manifestacions i protestes que no s’aturen des d’aquell dia. Vam votar diumenge passat i entre les moltes qüestions inapel·lables (bye, bye Cs) del vot del poble es constata un augment independentista en tota regla. Digui el que digui el baròmetre del CEO. Augmenten els escons (de 22 a 23), augmenten els vots (de 1.626.001 a 1.642.063) i augmenta el percentatge (del 39,38% al 42,59%). I no és una victòria pírrica. Resulta que sense l’aportació de tots o d’una bona part d’aquests escons no hi ha investidura i han d’anar a una cinquena ronda electoral o a l’abraçada dreta i esquerra. Què m’importa un CEO antiquat!

Ha sortit bé (en escons, vots i tant per cent) i s’avala la teoria que separats se suma més. Bé està el que bé acaba. I ara que hem sumat més arriba la unitat estratègica famosa? És a la investidura que han d’anar tots a l’una com hi van anar (els que hi eren) per la moció de censura? Sembla que sí. Sembla que aquest cap de setmana traven un intent d’unitat al Congrés. O així ho xerren en públic i ho escenifiquen. Tant ho xerren i escenifiquen que no hi falta ni la dosi de ximpleria clàssica de les tribus dirigents. Uns volen reunions conjuntes (trobar-se tots tres: JuntsxCat, ERC i la CUP) i d’altres, bilaterals (JuntsxCat – ERC / JuntsxCat – CUP / ERC – CUP). Comencem bé. Mai com ara aquests vint-i-tres diputats al Congrés són una oportunitat perquè Espanya s’emmiralli en la seva monstruositat i encanyoni glopades del seu propi vòmit. Ja es va anar per separat. O ara van junts o ho pagarem. La Moncloa ja ha refredat (quasi glaçat) les condicions d’ERC. “Primer han de parlar els partits catalans”, diu la Celaá. “Res de Pedralbes. Ni de taula de diàleg de partits catalans i espanyols. Diàleg dins de la Constitució. Diàleg dins de la llei. Ni un pas fora de la Constitució. Ni un pas enrere” (textual). I en pletòrica manipulació del Premi Cervantes a Joan Margarit conclou: “La convivència necessita molta més poesia i menys foc.” No fan res en va.

Zapatero defensa un diàleg amb totes les alternatives. Estem arreglats. Baronia i vaixella xinesa del PSOE no volen res dels independentistes i diuen que Sánchez tampoc n’ha de voler res. Ni de franc, diuen. És Zapatero qui ens pica l’ullet. El d’“apoyaré el Estatuto que salga...” D’això se’n diu credencials i garantia. I torna la serenata de la por a la dreta. Hi estan tots endollats. Civetistes, intermediaris, equidistants, negociadors, pontsaeris, terceresvies, neoautonomistes i moderadors reclamant-nos que barrem el pas a la dreta i que facilitem la investidura. Gratia et amore. Per què és intel·ligent facilitar el govern a Sánchez? Tan bé ens han anat divuit mesos de xec en blanc? La dreta algun dia guanyarà i vindrà amb els matxos carregats i tindran l’argument afegit que hem donat dos xecs en blanc a l’esquerra. Ja s’ho faran. Si ve la dreta, que vingui. “Si m’heu de fer callar que sigui ara, que sigui ara. Ara que puc dir no, i res teniu per comprar-me. Que no vull esperar. Que sigui ara, que sigui ara! Ara que puc sentir el pes de tanta basarda. Que no em sap cap greu dur la boca tancada, sou vosaltres qui heu fet del silenci paraules. Que no vull esperar que el temps rovelli, rovelli l’arma, que no vull que la por tingui més temps per guanyar-me. Si m’heu de fer callar que sigui ara, que sigui ara, ara que tinc les mans per canviar de guitarra.” (Silenci,1974. Lluís Llach)

“Avall, que fa baixada”, diria l’àvia Neus si l’enganxés en un dels pocs dies contemplatius que tenia i canviaria de tema. Però els dies normals hauria exclamat el que tots hem pensat: “Què diu aquesta boja?” Potser no és la manera més correcta de reaccionar a unes declaracions de la vicepresidenta del govern, però surt de l’ànima i de més endins. El dia que jutgen Torra per unes pancartes, el dia que veiem en directe com van per apotecar sense cap consideració un altre president de la Generalitat, va Carmen Calvo i apel·la específicament a la responsabilitat dels independentistes per fer possible la governabilitat d’Espanya. “Toca que tots posem al davant Espanya i al darrere els nostres interessos. També els independentistes.” És marciana, aquesta dona? Té un problema de comprensió de la realitat? Prova d’excitar les baixes passions a dos milions de ciutadans? Espanya al davant, vol que posem? Per què no Gàmbia o el Senegal, que en els darrers anys ens han creat més afeccions? De fet, els que tenen un cacauet que no saben com sortir-ne són els espanyols, ja es veu. Aznar treu cap per un govern de concentració constitucional sense Sánchez. Arrimadas se sent forta, valenta i a l’altura per rellevar Rivera. Aplaudiré una patacada tan descomunal i no se’n cantarà ni gall ni gallina.

Després de l’abraçada dels ossos de dimarts passat que alguns van entendre com el punt final del bloqueig i que no era gaire res més que un encanteri sense encants, continua la desfilada de líders espanyols que fan declaracions amb molt poc dispendi de matèria grisa i amb algun símptoma de delirium tremens. José Bono, avui a Onda Cero, reconeix que ETA els anava bé (els hi anava tan bé que ara han d’inventar). No la van enterrar abans perquè no van voler. “Si el PSOE i el PP haguessin estat més interessats a posar fi a ETA que a guanyar eleccions ho haurien fet molt abans.” Ho diu així mateix. Clar i net. Sense matisos. S’han de tenir molts pebrots per sortir ara a dir això. I ho fa per justificar que reclama a Sánchez una línia vermella davant la pretensió sediciosa independentista. La seva tesi és que si volen investir que investeixin, però que s’oblidin del referèndum, del dret a decidir i de la mesa de negociació. Segons Bono, “el relator és un insult a l’Espanya democràtica”. Que diferent el to d’Abalos amb la sentència dels ERE. No era el PSOE. Eren uns tipus que passaven per allà, però ja no hi són. Amb l’actual executiva no hi va res. Tampoc amb l’informe d’Amnistia. Que lluny els temps en què El País tenia una secció fixa en què publicava un pres de consciència sota el logotip d’Amnistia Internacional.

Els diaris digitals encara es venen a si mateixos com els reis del mambo, però ja saben que tenen els dies comptats i se’ls hi nota. Cada dia fan coses més estranyes. Avui n’hi ha un que titula: “Mor Josep Puyol, creador d’un producte català icònic que tots hem tastat.” Quanta ximpleria periodística per uns clics arriba a amagar-se en la gasiva endevinalla del “producte català icònic que tots hem tastat”? Expliquem històries o juguem a El Savi? Hem fet batalles absurdes, però la de la cursa pels clics serà de les que més quan la contemplem en la seva immensitat. Fa vint-i-cinc anys del primer nadiu digital. La facturació anual dels deu de Catalunya que més facturen no arriba, sumada, al 5% del que facturen els deu primers de Catalunya en paper (9 milions per 198). Els llocs de treball que generen els deu primers digitals (151) són un 13% dels que generen els deu primers en paper (1.127). El cost salarial mitjà en els digitals (27.959 euros anuals) és un 45% del cost salarial mitjà en el paper (62.362 euros anuals). I la dependència del diner públic respecte del global de la facturació és cinc vegades superior en els digitals (30%) que en el paper (6%). La mort del paper està literaturitzada, però les dades mostren algun mort prou viu que anirà a enterraments digitals. Per cert, Josep Puyol va crear la Pantera Rosa (el pastisset).

Ahir Casado ho va brodar. Va proposar a Sánchez donar-li suport en les polítiques d’estat i en les constitucionals després que l’hagin investit els independentistes i perquè no en depengui. Ho va fer des de Zagreb. Ho va brodar perquè era verí per als independentistes, als quals anunciava que si facilitaven la investidura serien cornuts i pagarien el beure. Ho va brodar perquè era verí per als barons i la ceràmica xinesa socialista en donar per fet que no se’n sortirien d’arraconar Sánchez per segona vegada i que s’haurien de menjar la investidura amb suport independentista i que després ja vindria ell al rescat, perquè l’abraçada dels ossos no acabi amb drama com vaticina Guerra. I era bàlsam, és clar, per als seus i per a la clientela en general de la tercera convocatòria electoral a què aspiren en silenci tant com ningú. A banda de les declaracions des de Zagreb, van fer una piulada per a la història, assegurant que el Partit Popular “no pot facilitar la investidura al partit que ha protagonitzat el major escàndol de corrupció de la història d’Espanya, però que segueix amb la porta oberta per garantir estabilitat i governabilitat en les qüestions fonamentals”. I quines són les qüestions fonamentals? Pacificar Catalunya i tenir els comunistes fora del govern. Pel que fa a la resta, cadascú a casa seva. Els corruptes caminen sols.